L’astre sobirà, portador de llum, sorgia de l’hemisferi austral, banyat pels corrents de l’Oceà, passant pels pics més alts de la terra que s'estén amb gran amplada, quan de sobte els parts s’abrivaren sobre la ciutat de Barzos, no per fer-hi la guerra o per llançar amb catapultes contra les muralles les pedres que les esfondren, ni per derrocar-les amb pedres, tortugues o ariets amb cap de bronze – car la ciutat no era fàcil de prendre, amb els barrancs que la cenyien tot al voltant- sinó per raptar-ne els homes que trobaven fora de les muralles i emportar-se tots els bens a l'abast. Doncs bé, escampada pertot, fora de les muralles, la soldadesca al servei dels prínceps de Pàrtia devastà per sorpresa els indrets dels voltants; els bàrbars en els seus saquejos feren de les afores de la ciutat una presa dels misis1: travessaven amb l’espasa els desgraciats que veien intentar resistir-los, mentre que arrossegaven encadenats els qui es deixaven vèncer. Robaven doncs cabres i vaques que no havien estat llestes a entrar a les muralles. Raptaven les dones amb els seus nadons al pit. Gemegaven les seves pobres mares i, amb elles, ploraven les criatures que no podien mamar com calia, ja que l’aliment que fluïa de les mamelles es tornava aigua tacada2 de sang. Les espigues, tallades fora del temps, eren aliment per a les egües dels bàrbars; els raïms ufanosos eren trepitjats miserablement per les peülles dels cavalls abans de la berena; i els parts cruels, durs i forasters saquejant la comarca!
Què haig de dir doncs a més d'això? Els de fora de les muralles, si més no aquells que havien pogut fugir fins llavors de l’espasa, pobres! Oferien el coll al jou feixuc d’una servitud odiosa i ploraven la seva dissort. Els qui s’havien precipitat dins de les mateixes muralles, evitant el sabre part, corrien a dalt d'una plataforma segura d’un dels alts baluards i es planyien dels compatriotes que havien quedat fora, dient: “Quin destí malvat i cruel separa, un cop més, els germans? Ai de nosaltres3! Quina Erínia, quin esperit venjador4, quina dissort fan esclaus uns homes lliures a causa d’uns bàrbars malvats? Per qui, d'entre ells, tocarà plorar5 a llàgrima viva? Pels degollats? Pels encadenats? Per les viudes? Per les núvies sense el nuvi? Per tots els nadons innocents? Per nosaltres mateixos? Ai, quines desgràcies!”
1 Expressió proverbial molt usada en època bizantina (veure, per exemple, Teodor Prodrom I, 26), que es refereix a algú o quelcom que pateix un saqueig de gran violència.
2 αἰματοστάλακτος, és la única referència que existeix al TLG. Podria significar literalment quelcom com “degoteig de sang”.
3 L’exclamació és senzillament φέυ!
4 Alàstor: Geni venjador.
5 El verb ἐνστενάζω és pràcticament un àpax en absolut, documentat només en dos autors posteriors. Aquest autor, com d'altres de la seva època, té segurament un gust especial per fer servir paraules noves.
(Nicetas Eugenianus, De Drosyllae et Cariclis Amoribus, ed. F. Conca, J.C. Gieben, Amsterdam, 1990)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada