Mort d'Odoacre, mort de Teodoric
Durant un cert temps respectaren els tractats, però aviat Teodoric, segons s’explica, tenia preparada una conxorxa contra Odoacre: el convidà a una festa amb un fals motiu i el matà. Des d’aleshores i un cop es va haver conciliat tots els gots contraris que era necessari convèncer, va ser senyor dels gots i dels italians. No va considerar adient investir-se emperador ni en el nom ni tampoc en les formes, sinó que durant tota la vida es va fer dir “rex” (i en efecte els bàrbars acostumen anomenar així els seus reis). Però, governà els seus súbdits, assumint totes les prerrogatives pròpies d’un emperador. Es va preocupar de manera extraordinària per la justícia, conservà les lleis amb fermesa, protegí el país dels atacs dels pobles bàrbars veïns, era una persona amb intel·ligència i valentia en el nivell més alt. Gairebé no perpetrà injustícies contra els seus súbdits, ni ell directament, ni ho va permetre a ningú altre, exceptuant, si més no, el fet que els gots van rebre per si mateixos la part de terres que Odoacre havia donat als seus companys d’insurrecció. Era un rei de nom però de fet era un veritable emperador, inferior a ningú dels que són més ben considerats per aquest càrrec des de l'establiment de la institució. I madurà l’amor de gots i italians envers ell, en contradicció amb la natura humana, perquè en efecte allò normal en el govern dels estats és que el poder d’uns homes determinats, que prenen unes decisions, i no unes altres, sigui automàticament ben valorat per qui és beneficiat per les seves iniciatives, i molesti qui no vegi respectada la seva opinió. Visqué trenta-set anys més i va morir sent temut per tots el enemics i deixant un gran buit entre els seus súbdit. Morí doncs així.
Símmac i el seu gendre, Boeci, eren supervivents de l’antiga aristocràcia: ambdós eren membres de primer nivell del senat romà i cònsols. No eren inferiors a ningú en la pràctica de la filosofia i la cura de la justícia, amb grans quantitats de diners solucionaven els problemes d’autòctons i nouvinguts, però quan es tornaren molt famosos, van provocar l’enveja de les persones mesquines. Els qui els calumniaven van convèncer Teodoric, i ell, amb l’acusació de tramar unes revoltes, va fer matar tots dos i en féu confiscar els bens. Pocs dies després mentre dinava, els servents li portaren el cap d’un gros peix i va creure que es tractava del cap de Símmac, executat poc abans. Semblava amenaçar-lo, amb les dents fixes avall en el llavi inferior i els ulls que el miraven d’una manera terrible i insana. Esglaiat per aquell presagi aterrador, va corre cap al llit tremolant com una fulla, demanà que li portessin vàries mantes i intentava calmar-se. Després, explicà al metge Elpidi tots els successos mentre anava deplorant l’error comès amb Símmac i Boeci. A còpia de plors i de dolor per aquella desgràcia, no molt temps després morí: havia comès la primera i última injustícia contra uns súbdits seus, perquè, contràriament als seus costums, s’havia creat una opinió sobre els dos homes sense fer-ne un examen detallat.
FI DEL CAPÍTOL 1
(Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 1, 24-39)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada