Senyor, la dona més pecadora,
tocada per la teva omnipotència,
ha triat ser miròfora1; plora,
els ungüents tot portant de sepultura.
I diu: “La nit fosca i sense lluna
-fúria de passions- em domina:
el desig de perdició.
Meu de plors emporta't aquest riu,
Tu, que als núvols dus l'aigua marina;
als gemecs del cor meu para l'orella,
Tu, que a l'encarnació pares el cel.
Et besaré els peus immaculats
i, després, els rentaré de nou
amb rínxols de la meva cabellera.
D'Eva a l'Edèn eixordaven l'oïda
amb un so paorós, i s'amagà pel terror:
munts de pecats, els meus,
abismes de sentències, les teves,
qui ho jutjarà, Salvador de ma vida?
No menyspreïs la teva sirventa,
Tu, que tens compassió infinita.”
1Μυρόφορος: portador d'ungüents.
(Ed. W. Christ et M. Paranikas, Anthologia graeca carminum christianorum, Liepzig, Teubner, 1871, p. 104)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada