Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

4 de setembre de 2011

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 16)

De l'èxit dels nostres a Sardis gràcies a la seva habilitat
Com dèiem, la nostra situació era doncs realment desesperada: pel que fa a la població de fora de la ciutat, com que no podia resistir a l'imparable ímpetu persa1, una part era eliminada, una altra emigrava – uns a les ciutats i als castells, d'altres a les illes, d'altres fins i tot identificaven les zones segures de l'altra ribera i s'hi desplaçaven -, i pel que fa a la població de la ciutat, patia l'escassedat de queviures per la pèrdua dels dominis exteriors. L'emperador doncs, amb aquesta situació, mentre lluitava com podia amb aquelles riuades de problemes, decebut pels famosos alans i per la seva gent i tot aferrant-se al podrimener estranger2, envià una delegació al Khazan, el dels tocaris3 que es troben a orient, Kan, en llur llengua, i li proposà una aliança matrimonial, demanant així mateix que donessin suport a l'imperi romà que estava a punt d'enfonsar-se. Aquell acceptà la sol·licitud i la proposta de matrimoni -estava d'acord en efecte que fos amb la filla natural4 de la qual es considerava el pare l'emperador-, i jurà solemnement que perseguirien aquell malson de gent. Quan va corre la veu, òbviament, la resta de tribus van aplicar una reducció de les operacions de manera variada, tot i que de moment no se'n preocupaven gaire; però un sol d'aquests, Alais, un que havia assolat la Lídia, deixant-la com una presa dels misis o dels lidis5, amb les notícies que l'empenyen a fer plans, pensà que per a ell i els seus seria adient preocupar-se per la defensa. Sigui com sigui, envià doncs uns missatgers a proposar una col·laboració, a determinades condicions, als qui es trobaven a la plaça-forta de Sardes -que era especialment segura, sent l'acròpoli de la ciutat antiga, amb una part infranquejable i l'altra molt escarpada- que s'hi havien tancat, assetjats per aquella gent. Amb la plaça-forta separada en dues parts per una alta i sòlida muralla, el seu propòsit era reservar-ne meitat per ells i meitat per als nostres, lligant llavors relacions amistoses i, tot i anar junts, la intenció era que els nostres es dedicarien a les seves activitats econòmiques corrents i ells seguirien de totes maneres amb les pròpies; però es mantindrien lluny dels nostres, òbviament, dedicant a altres pobles els seus esforços per guanyar-se la vida segons els seus sistemes, és a dir el pillatge.
Proposaren doncs això i obstinadament es mantenien pels volts del castell; els altres consideraven inútil oposar-se a la proposta i, quant a acceptar-la, si bé no la veien del tot segura per la proximitat dels enemics – i anyells i llops no és bo que tinguin tractes – amb tot, donada la situació difícil i la necessitat que tenien de proveir-se d'aigua i de sembrar, els semblà tolerable; així que acceptaren.
Llavors acolliren un gran nombre de perses6 -i òbviament es podien veure les palades de diners que venien amb ells- i vivien separats dels nouvinguts amb el mur del mig que tenia allunyats uns i altres. Alguns però tenien relació passant per unes portetes, segons el que es deia. Això va durar durant un cert temps i evità que s'escampessin mals pitjors per la plaça-forta. Però quan la força de les notícies sobre els tocars a poc a poc anà minvant, començaren a sentir-se més confiats i a recuperar-se de les seves pors; així, els qui llavors demanaven asil, ja es tornaven a apropiar d'ells mateixos, tot recuperant allò que havien estat, i planejaren atacar els veïns. Ara bé, la intriga va ser contraproduent; car igualment els romans, que per la seva banda ja tenien plans, arran d'això es despertaren en contra seu, convençuts que era millor ser els primers a actuar que a patir. Llavors, anticipant-se al complot dels altres, els nostres enviaren un missatger al cap de les tropes romanes en aquell moment, un primiceri7 de la jerarquia de cort. Aquell, preparat un contingent important, una nit es dirigí a la plaça-forta, presentant-se allà, esperat per uns i no per uns altres. Així que uns el feren entrar amb joia, mentre un tràgic malson s'abatia sobre els altres que dormien i els reservà tota la seva terrible duresa.
1 Els turcs.
2 Es refereix als catalans, que estan instal·lats a Cízic (veure capítols anteriors),
3 No està clar a quin poble es refereix aquí. Podria ser un poble tàrtar que ocupava la Bactriana (nord de l'Afganistan). Segons el Failler això hauria d'haver-se esdevingut abans del 17 de maig de 1304.
4 No s'específica de quina filla natural es tracti. Segons Failler, podria ser Irene Palaiologina.
5 És una expressió proverbial molt coneguda des de l'època clàssica, per dir que una ciutat queda durament devastada (veure p.ex., en aquest mateix blog, Teodor Prodrom 1-38).
6 Són turcs, com ja vam destacar. És un anacronisme constant en Paquímer.
7 Πριμμικήριος: Un títol de la jerarquia de cort bizantina, que es va passar també a la eclasiàstica.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 16)

Cap comentari:

Publica un comentari