Les paraules no tenen força per dir-te
que estàs més amunt que aquests mots voladissos,
ja que fou la Paraula de Déu qui et trià.
Senyor, ho sé, molta gent dedica himnes
a genets en armes, a caçadors implacables
que no els assenyala una ment de gran savi
ni els exalça una natura de sant.
Doncs, obvi és lloar l'inspirat equilibri
dels sentiments que se't mouen a l'ànim.
La ment, com armadura rebuda del cel,
la guardes en llibres d'aflat divinal:
car, lleuger, amb el record els atrapes
i gaubant t'eleves a Déu.
Sempre, com si fos una fera salvatge,
amb afany permanent, encalces l'ira;
amb eixa caça pretens massacrar la maldat;
car n'és presa la nostra raça a la terra
per culpa de traïdories i conxorxes.
Amb el teu tarannà, Senyor, fins les feres
aprenen a ésser del tot mansuetes.
Els medes, imatge d'aquelles, i els bàrbars1,
sovint, quan van esclatar amb violència,
els calmaren les teves paraules de seny.
I tens un cavall que corre amb rapidesa:
el teu pensament que es mou a tot arreu,
que omple la terra, i et duu cap al cel.
Tibes l'arc del teu amor pel pròxim
i llances paraules que destil·len mel:
per qui n'és colpit la ferida és més dolça.
Fas tot això i desafies el temps,
quan la història, amb tantes lluites,
com si fos un torrent, inunda la terra.
Ara bé, tenim l'esperança que a tot arreu
pararàs les angoixes pels problemes presents;
Car, si sovint el bé comú s'esfondrava,
caient per la desídia dels seus regnants,
en canvi, ara Déu salva el bé comú
pel zel, i amb la devoció de qui governa.
1 Bàrbars = àvars, segons Pertusi.
Hola! El professor que et comentava l'altre dia és aquest: http://www.umass.edu/classics/philippides.htm
ResponEliminaBona feina, per cert!
Gràcies, Andreu.
ResponElimina