Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

5 de juny de 2011

Teodor Prodrom, Rodante i Dosicles (I, 39-82)

L’encant de la jove era doncs quelcom sorprenent, una estàtua augusta, un model ideal d’icona divina calcat a Artemis, una harmonia de tots els cants, que s’unien amb mestria l’un amb l’altre, una genial consonància amb l’univers. Cella ben dissenyada com vol la natura, a imatge d’un hemicicle enginyós, nas aquilí, pupil·la negríssima, a les galtes hi havia dissenyats uns cercles concèntrics (eren quatre, dos cada galta): els de fora, al voltant, eren com flocs de neu, i els de dins semblaven encesos per la brasa d’un esperit que crema tot sol. La boca subtil i estreta; els colzes els braços, els dits, una harmonia, polida per la plana de la natura; proporcionada la forma dels turmells a l’amplada dels peus, com la base, hom diria, d’un edifici respecte a la teulada. I entre d’altres esplendors, tota la figura era bonica.
Ressaltava tant per bellesa que Gobries, el pirata, el seu caçador, pensant que ella, la presa, fos una dea, l’alliberà de les manilles, per la gran i lògica por d’haver encadenat una deessa de Rodes, disfressada de dona mortal. Així que aquell meravellós espectacle atrapa el bàrbar orgull i n’empeny l’esperit al respecte.
Llavors els soldats van carregar els captius de Rodes als trirrems, amb els joves Dosicles i Rodante i, omplerta la nau amb la càrrega d’or, tornaren al seu país. Tancaren a unes masmorres els presoners, segons el costum, mentre envoltaven Místil, el cap de l’exèrcit de terra i de mar, amb els seus himnes; finalment, dormint i bevent, descansaren la carn consumida per la fatiga.

(Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 39-82)

Cap comentari:

Publica un comentari