Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

17 de juny de 2011

Agaties Escolàstic: Històries (Preàmbul 11-17)

Per tot això vaig considerar que no seria pas absurd, en qualsevol cas, també provar d'escriure en prosa, per tal que la meva vida no es consumís exclusivament entre mites i obres sense utilitat pràctica, sinó que aportés fins i tot qualque benefici. A més a més, moltes persones, i també amics, amb les seves recomanacions motivadores, m'empenyeren i encoratjaren a aquest pas; entre ells hi era Eutiquià, cap de l'exèrcit dels qui m'exhortaven, un que tenia un càrrec d'alta responsabilitat a la secretaria imperial: entre d'altres coses, era honest, realment intel·ligent, de bona cultura i era l'orgull de la casa de Flori. Justament aquest home doncs estava molt interessat per la meva situació i molt preocupat perquè hauria estat millor per mi quelcom que aportés prestigi i que tingués una altra utilitat; no deixava d'animar-me i de referir-se a les possibilitats de benefici: i així deia que no havia de creure que l'empresa seria per mi difícil o inútil, ni tenir por de no arribar mai al final, com qui és inexpert del mar té por de viatjar en un vaixell. Havia de pensar més aviat, sempre segons ell, que la història no se situa lluny de la poesia, sinó que ambdues són germanes, del mateix gènere, i probablement només se separen en relació al metre. Per tant, com que era un canvi indiferent, m'animava a tenir confiança i a dedicar-m'hi amb totes les meves forces. En realitat però, mentre em feia semblants panegírics, jo ja hi tenia ganes: realment m'havia captivat i convençut fàcilment. I així doncs he arribat a aquest pròleg. Sigui com sigui, tant de bo jo pugui dur a terme una obra al nivell de les intencions i estar el més possible a l'alçada de la grandesa dels fets narrats.
Haig d'explicar d'antuvi qui soc i d'on vinc: allò que solen fer els historiadors. Em dic Agaties, soc de Mirina, Menoni és el meu pare, la meva professió són les lleis romanes i les disputes en els tribunals. No em refereixo pas a la Mirina, ciutat de la Tràcia - i si per casualitat n'hi ha una altra a Europa o Líbia que es digui així, tampoc és aquesta - sinó a la Mirina d'Àsia, colonitzada des de fa molt temps pels Eolis, que es troba prop de la boca del riu Pític: aquell que sorgeix de Lídia i desemboca a l'últim braç de mar del golf d'Elea. Llavors, tant de bo jo la pugui recompensar de la millor manera per haver-me donat de menjar i pugui narrar tots els fets gloriosos del nostre país. Ara bé, espero que sigui benèvola i apreciï la meva bona voluntat: haig de recórrer les qüestions d'estat més importants.
Compondré la narració no pas com fan uns altres avui en dia. És a dir, molts autors s'han dedicat en la nostra època a aquest tipus de treballs, en la majoria dels casos sense preocupar-se gens per la veritat i per explicar els fets tal com es van succeir, preferint adular i ser amables amb una plètora de poderosos de manera tan descarada que no són fiables, ni quan expliquen coses certes. A més a més, segons els entesos, només en un panegíric és apropiat fer aflorar més del compte els mèrits d'algú; si bé la història absolutament no es nega a gastar elogis per algú que hagi actuat correctament, no és aquest certament l'objectiu, crec, i el tret diferencial que pretén obtenir. I quan l'actuació exigeix elogi o reprovació, el criteri històric és de no envilir o millorar els fets.

(Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, Proem. 11-17)

Cap comentari:

Publica un comentari