Ignasi Diaca: Poema anacreòntic penitencial dedicat al deixeble Pau (final)

 

M'acollí l'il·lustre Esteve,

el qui primer aixecà el trofeu,

el qui va veure sota un cel esquinçat

el Fill segut amb el Pare.

Beat, tu que ja has fet el camí de la benaurança

empenya'm a mi, Pau, cap al refugi de Crist.

A casa teva, m'hi amago,

Esteve, i imploro fremint

que Déu sigui propici

quan obri el judici.

Hades sota terra

amagarà tots els mortals,

amb tot, el nunci de vestit

rutilant durà llum a tothom.

Senyor de tots, morts i immortals,

tant de bo duguis Pau a ton palau, amb els teus.

Mare, com a fill estimat

que soc, et crido; vell pare,

quan ja no ploris, tant de bo

ens acompanyis en la joia eternal.

“Arribares¹ als anys juvenils

plens de joia, i et perdí com a fill;

vas trobar un segon pare,

Déu, que tot ho ha creat.”²

Ja heu ruixat l'himne de llàgrimes,

no l'amareu amb més plors:

per als morts, l'himne és un premi

i Déu se'n complau.

1 ἔλασας. Preferit a ελάσας de Matranga, segons Ciccolella.

2 En aquesta estrofa en 2ª persona l'autor intenta una mena de diàleg amb el seu pare. Els guionets són de Ciccolella.

[Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 664]

Ignasi Diaca: Poema anacreòntic penitencial dedicat al deixeble Pau (segona part)

Mira on corres, atura't,

mira com estàs assetjat pel podrit,

per més que corris

no fugiràs de la tomba

Fet i fet, el món és com pols,

boira, tempesta, cendra.

L'univers, com el vent,

recorda una bufada.

La terra m'amagà a ses entranyes

i ja no dic cap paraula:

el podrit em trava la llengua

i ha escampat els meus membres.

Qui ha inventat els turments?

qui ens ha cavat la tomba?

qui ens ha compost el plany?

L'odiós Adam, la bellesa d'Eva.

Tu, resplendor perenne de l'aurora,

Crist, salva'm dels cúmuls de cadàvers a les fosques.

Llençà el meu cos exànime,

s'endugué l'ànima al cel,

per presentar a Déu l'inventari

precís dels meus actes.

Escolta, quin increïble miracle!

Com una espiga verda, Déu

de nou em recollirà de terra,

d'allà abaix, a mi, la pols que veus.

El temps corre, què cerques?

El jutge, guaita, és a prop

per a castigar-te amb justícia

per tot el que has fet.

Pare, Déu pare meu,

que ets amo del respir de tothom

que vas crear amb tes mans,

neteja'm, salva'm del càstig.

Com faré que no cremi,

ai, amb l'onada abrusadora

la porqueria que m'he procurat?

He fet obres de palla¹.

1 καλάμης γὰρ ἔσχον ἔργα: referència a Isaïes 1,31: "El qui anava confiat serà com palla, i les seves obres seran la guspira: cremarà tot plegat, i no ho apagarà ningú."

[Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 664]

Ignasi Diaca: Poema anacreòntic penitencial dedicat al deixeble Pau (1)

El final de la vida és sense retorn,

no corris doncs endebades;

aquí, persegueix la virtut,

per trobar la pau més enllà.

La vida no és duradora,

és herba de fàcil pansir,

benestar imaginari,

petjades efímeres.

Mira com tot és pols, tot és cendre,

allò que és part del món serà part de la tomba.

La mare ha plorat de dolor

sobre el meu sepulcre

i, tan sols en mirar-ho,

la pena t'encongirà el cor.

Les tombes vessen de llàgrimes,

vessen de laments infinits:

qui s'aboca a un sepulcre

hi troba dolor.

Aixeca l'ull al meu

sepulcre i mira la terra:

Hades m'ha arrancat

com un tendre arbrissó.

Plutó insaciable, oberta

l'obscura mansió, se'm va endur,

a mi, Pau, com un verd

branquilló, podat abans d'hora.

La mort sega la beutat

del jovent, com blat immadur,

perquè, de veritat,

és una falç implacable.

[Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 664]

Ignasi Diaca: Vida del patriarca Nicèfor I de Constantinoble (1)

  Senyors, tant de bo aquest moment amarat pels plors no cridés els cors a l'aflicció i la pena angoixant no turmentés els sentits, car la meva paraula segurament, com seguint un camí pla i deixant-se anar pel corrent, obtindria el seu propòsit en la mesura que li fos permesa per la seva pròpia força, si bé sense arribar a l'objectiu. Però ara la paraula, implacablement dominada pel dolor, paralitzada, al punt de tirar enrere la llengua per a l'encomi i triar el plany fúnebre, s'ha entregat completament a la tristor, renunciant a declamar panegírics. Estimats ¿qui doncs em reté la paraula? ¿quin és el motiu que fa néixer la tristor? ¿quina l'explicació per calar l'ensurt i la foscor als pensaments? Amics meus, l'absència i la pèrdua d'un pare portador de Déu, l'apagada de la deia més radiant de l'església, la manca de l'herald de l'única religió de Déu, el silenci de la trompeta que s'aixecava amb so imponent pel bé de la fe autèntica, l'ocultació del valuosíssim tresor del guia espiritual, el mutisme de la veu alada contra la fera frívola i vana de la incredulitat; vull dir aquell qui de veritat tenia el nom de la victòria¹, si bé, per ser home, ha sucumbit a la mort.

  Això m'ha paralitzat la llengua per al panegíric, ha empès la meva paraula al silenci, ha fet desviar el meu discurs cap quelcom impropi, com el plany. Per això, si no era per la por de ser acusat d'insensibilitat -com el fill que decideix restar callat quan mor el pare, dissimulant el seu gran sentiment d'admiració, que no es pot certament amagar sota el mesuró² de l'oblit- jo, al mig d'un núvol d'ignorància i contra una tempesta de pecat, com aquell antic poble³, hauria optat per no pujar als pics de l'excel·lència d'aquest home i no tocar res d'ell amb tractaments no a la seva alçada, per mal que m'assenyalessin amb el dit com a salvatge o m'apedreguessin i lapidessin. D'altra banda, tot i admetre la poca pertinència de la idea, frisava dins del cor per les ganes, sabent que a Déu li agrada que ho fem millor que puguem, m'he llançat llavors, com més a fons possible, als abismes de l'encomi del pare més elogiat⁴. Vinga doncs, amb la vostra intercessió davant l'Omnipotent, pugui ser jo capaç de collir la perla amagada al fons, tornar a la superfície amb cautela i vendre-la com una peça de gran puresa als qui em la demanen. No seria just d'altra banda, després de rebre d'ell els mitjans per saber parlar, no recompensar-lo amb la meva paraula.

1 Nicèfor (Nike-phoros)

2 És una expressió proverbial. L'expressió originària és la de “amagar la llàntia sota el mesuró” (Mc 4.21, Mt 5.15, Lc 11.33).

3 El d'Israel.

4 Nicèfor.

(Nicephori archiepiscopi Constantinopolitani opuscula historica, Ed. C. de Boor, Lipsia 1880, )