Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

5 d’agost del 2011

Ignasi Diaca: Vida del patriarca Nicèfor I de Constantinoble (1)

  Senyors, tant de bo aquest moment amarat pels plors no cridés els cors a l'aflicció i la pena angoixant no turmentés els sentits, car la meva paraula segurament, com seguint un camí pla i deixant-se anar pel corrent, obtindria el seu propòsit en la mesura que li fos permesa per la seva pròpia força, si bé sense arribar a l'objectiu. Però ara la paraula, implacablement dominada pel dolor, paralitzada, al punt de tirar enrere la llengua per a l'encomi i triar el plany fúnebre, s'ha entregat completament a la tristor, renunciant a declamar panegírics. Estimats ¿qui doncs em reté la paraula? ¿quin és el motiu que fa néixer la tristor? ¿quina l'explicació per calar l'ensurt i la foscor als pensaments? Amics meus, l'absència i la pèrdua d'un pare portador de Déu, l'apagada de la deia més radiant de l'església, la manca de l'herald de l'única religió de Déu, el silenci de la trompeta que s'aixecava amb so imponent pel bé de la fe autèntica, l'ocultació del valuosíssim tresor del guia espiritual, el mutisme de la veu alada contra la fera frívola i vana de la incredulitat; vull dir aquell qui de veritat tenia el nom de la victòria1, si bé, per ser home, ha sucumbit a la mort.
  Això m'ha paralitzat la llengua per al panegíric, ha empès la meva paraula al silenci, ha fet desviar el meu discurs cap quelcom impropi, com el plany. Per això, si no era per la por de ser acusat d'insensibilitat -com el fill que decideix restar callat quan mor el pare, dissimulant el seu gran sentiment d'admiració, que no es pot certament amagar sota el mesuró2 de l'oblit- jo, al mig d'un núvol d'ignorància i contra una tempesta de pecat, com aquell antic poble3, hauria optat per no pujar als pics de l'excel·lència d'aquest home i no tocar res d'ell amb tractaments no a la seva alçada, per mal que m'assenyalessin amb el dit com a salvatge o m'apedreguessin i lapidessin. D'altra banda, tot i admetre la poca pertinència de la idea, frisava dins del cor per les ganes, sabent que a Déu li agrada que ho fem millor que puguem, m'he llançat llavors, com més a fons possible, als abismes de l'encomi del pare més elogiat4. Vinga doncs, amb la vostra intercessió davant l'Omnipotent, pugui ser jo capaç de collir la perla amagada al fons, tornar a la superfície amb cautela i vendre-la com una peça de gran puresa als qui em la demanen. No seria just d'altra banda, després de rebre d'ell els mitjans per saber parlar, no recompensar-lo amb la meva paraula.

1 Nicèfor (Nike-phoros)
2 És una expressió proverbial. L'expressió originària és la de “amagar la llàntia sota el mesuró” (Mc 4.21, Mt 5.15, Lc 11.33).
3 El d'Israel.
4 Nicèfor.

(Nicephori archiepiscopi Constantinopolitani opuscula historica, Ed. C. de Boor, Lipsia 1880, )

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada