Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

15 d’agost del 2011

Cristòfol de Mitilene (2)

És just, oh meu Verb Creador,
que els homes siguin tots d'un sol barro,
una cendra i una sola natura,
i llur vida sigui tan diferent?
Sí sí, tot canvia i mai s'atura,
les coses dels homes, però, com i quan?
Encara que tota la vida girés
donant voltes de boig desenfrèn,
entre els rics, mil o deu mil,
un sol serà desgraciat com els pobres,
i de trenta mil pobres en la malaurança,
tres seran benaurats com els rics.
Em sangcremo d'ardor per justícia,
oh Verb, i us ho explico car sou el Senyor.
Mes vós, pacient, suporteu com feu sempre,
i a la meva borinor pareu l'orella.
No és que heu plasmat aquest amb mans vostres
i d'aquell l'escultor és un altre? No és així?
No és tothom l'obra dels vostres dits?
I mentre que alguns no gaudeixen tan sols
d'allò necessari, ans molt més:
s'adeliten d'allò superflu a la vida,
d'altres anhelen fins un sol tros de pa,
o, millor, fins i tot les engrunes de l'àpat.
Vós que sou Just, és potser això la justícia?
La Creació, fins quan la voleu mantenir?
Sacsegeu-la o inundeu-la de nou,
que ningú torni, altre cop, amb una arca,
ni un altre Noè, que no surti de nou,
que se'n vagi tothom, que no en resti ningú!
I si -ho vau prometre-, Crist meu bondadós,
no voleu submergir la terra de nou,
car jo sé que Vós manteniu les promeses,
feu caure Atles de dalt, d'una empenta;
tota desbarateu amb això la creació,
mesclant cel i terra, barrejant l'univers;
així novament els homes seran tots iguals.

(Poeti bizantini, Ed. Raffaele Cantarella, Milà, 1948, Vol. I, pàg. 154)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada