Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

20 d’agost del 2011

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 15)

Del miracle prodigiós de Magnèsia
Em resta per narrar també un fet miraculós esdevingut a les nostres contrades, terrible per qui l'explica, increïble per qui l'escolta, al qual sens dubte jo tampoc hauria donat crèdit i que, per això, hauria fins i tot omès, si no fos pel gran nombre de persones que ho afirmen i li donen crèdit i perquè té la marca de la voluntat de Déu i de la seva protecció del gènere humà -si bé la voluntat divina actua en nosaltres de forma molt variada- i la senyal d'un emperador considerat magnànim1, car Déu en tot cas jutja cenyint-se a les accions i fent servir únicament les que determinen o el fracàs o l'èxit.

Ja hem explicat anteriorment que l'emperador deixà Magnèsia de l'Hermos2. Un cop hagué marxat, uns altres restaren encarregats de la plaça-forta, entre ells, el mestre de taula3 Filantropé, una persona que ostentava noblesa i ancianitat, intel·ligència i dots estratègics. Com que la plaça-forta tenia d'altra banda la protecció d'un castrophylax4, que es quedava a més a més despert fent guàrdia fins ben entrada la nit, aquest va veure en vàries ocasions una llàntia encesa que feia la ronda per la plaça-forta. Això, quan s'esdevingué dos i tres cops, va fer dubtar el kastrophylax, que òbviament informà també els seus superiors, als qui els creà la mateixa sorpresa. Aleshores volgueren saber perquè passava allò. S'enviaren així diferents persones com a observadors sense que poguessin descobrir res més que allò que els propis esdeveniments. 

Entre molts altres venia també el germà del castrophylax, que tothom sabia sord de naixement. Mentre que uns doncs no podien entendre res més del que ja es coneixia, a ell se li revelà aquell prodigi increïble, i a allò que, de per si, era un misteri ell li donà una explicació; ja que, sordmut com era, tornava creïble i àdhuc inconfutable allò que deia. I doncs, amb la mirada fixa, no veia una llàntia encesa, sinó un home vestit d'emperador dient, com si menystingués els seus guàrdies, que era ell qui tenia l'encàrrec de vigilar, i al mateix temps, parlava com amb algú que l'escoltava! -el sord podia sentir, si més no de moment-, i ordenà fins i tot d'anunciar amb veu ben alta als guàrdies, el missatge de treballar confiats per la salvació! I així al miracle s'hi afegí el miracle: el qui escoltava el que havia de fer ja se'l sentia parlar i explicava, amb la seva veu, conceptes versemblants. Això a tothom els recordà, i era veritat, la intervenció d'aquell famós emperador Joan el misericordiós5, com ho explica El Lidi6, per la qual tenien fe en la protecció de Déu.

1 Joan III Vatatzés (1222-1254), emperador de l'Imperi en el període de Nicea.
2 Hivern 1302-1303 (X, 20).
3 Ὁ ἐπὶ τραπέζης. És un càrrec de cort, persona encarregada dels àpats dels convidats però no només, pel que sembla. Wikipedia.en s.v.: “From the 13th century on, the epi tēs trapezēs and the variant domestikos tēs trapezēs became purely honorary court titles, bereft of any specific duties. In this vein, Nikephoros Gregoras reports that this dignity was allegedly conferred and made hereditary to the princes of Russia from the time of Constantine the Great on.”
4 Comandant en cap de la defensa d'una plaça-forta.
5 Per a l'església ortodoxa, Joan III Vatatzés és Άγιος Ιωάννης Βατάτζης ο Ελεήμων, Sant Joan Vatatzés el Misericordiós.
6 Joan Lidi. No s'identifica a quin punt de l'obra de l'escriptor es refereix Paquímeres.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 15)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada