Miquel Psel·le: Basili II (4)

La rebel·lió d'Escleros (2)

   Ja que els uns i els altres llavors estaven confiats, els generals dels dos exèrcits fins i tot acordaren fer un duel individual. I en efecte es desplaçaren fins a un punt al mig, es veieren i entraren en combat. I sí, Escleros, el rebel, no pogué retenir l'impuls i va ser el primer, però infringint tot seguit les regles del duel individual: tant bon punt va ser a prop de Focas el colpí, així com venia, al cap, potenciant l'impuls de la mà amb el moviment. Focas, rebut un cop que no s'esperava, va perdre per un moment les regnes, però immediatament recuperà el control i colpejant el seu agressor en el mateix punt del cos, en frenà l'impuls guerrer i el va fer fugir. Ambdós duelistes assumiren que, en si, el veredicte del duel havia estat irrefutable i crucial¹; Escleros a més a més es trobava en greu dificultat i no podia continuar la guerra amb Focas, però era per a ell un deshonor acceptar unir-se a l'emperador. Llavors prengué una decisió, que no va ser ni sensata ni prudent: s'allunyà dels territoris romans i entrà a Assíria amb tot l'exèrcit i, presentant-se al rei Còsroe², en provocà la difidència; en efecte, li feia por el gran nombre d'efectius del seu exèrcit i potser en temia un atac massiu. Per això els va fer arrestar, retenint-los en un presidi segur.

1 Batalla de Pincàlia de 979.

2 És clarament un anacronisme. Segons Renaud, es tractaria del califa Abdhoud Eddaulé.

[ΜΙΧΑΕΛ ΨΕΛΛΟΥ, ΕΚΑΤΟΝΤΑΕΤΗΡΙΣ ΒΙΖΑΝΤΙΝΗΣ ΙΣΤΟΡΙΑΣ, Ed. C. Sathas, Paris 1874 (Reimpressió Hildeseim 1972) pàg. 7-8]

Lleó Filòsof (2)

Centó homèric¹

Mare meva, madrastra, que tens un cor insensible²,

em fa mal la ferida, un mortal me l'ha oberta³

en la nit tenebrosa, quan dormen els homes mortals⁴,

nu, sense casc, sense escut, fins i tot sense llança⁵.

Tot el glavi va escalfar-se amb la sang⁶, i després

va alliberar un líquid⁷ innocent i tebi⁸.

1 És un centó, és a dir un collage de versos homèrics: era una pràctica bastant comú en època medieval compondre poemes unint diferents versos d'un o més poemes. En aquest cas l'objectiu és tenir un efecte més aviat goliardesc, diguem-ho així.

2 Μήτερ ἐμὴ δύσμητερ, ἀπηνέα θύμον ἔχουσα. Odissea 23, 97 (versió de C. Riba).

3 λίην ἄχθομαι ἕλκος ὅ με βροτὸς οὔτασεν ἀνὴρ. Ilíada 5, 361 (versió M. Peix).

4 νύκτα δι’ ὀρφναίην, ὅτε θ’ εὕδουσι βροτοὶ ἄλλοι. Ilíada 10, 81

5 γυμνὸς ἄτερ κόρυθός τε καὶ ἀσπίδος, οὐδ’ ἔχεν ἔγχος. Ilíada 21, 50 (versió M. Peix)

6 πᾶν δ’ ὑπεθερμάνθη ξίφος αἵματι. Ilíada 20, 476 (Versió M. Peix).

7 Tot i que està citant literalment un vers homèric, juga amb l'ambigüitat del mot οὖρον, que en Od. 5.268 s'entén com “brisa” i aquí en canvi es pot entendre com “líquid”.

8 οὖρον δὲ προέηκεν ἀπήμονά τε λιαρόν τε. Odissea 5, 268.

[Ed. R. Cantarella, Poeti bizantini. Vol. 1 Milà, 1948, Pàg. 146]

Miquel Psel·le: Basili II (3)

La rebel·lió d'Escleros (1)

   Per aquest motiu¹, els dos membres de la família li van fer unes guerres sagnants. Primer va ser Escleros, un home resolut i eficaç, ple de diners -tal com cal a qui aspira usurpar el poder-, fort del prestigi que dóna la sang real, que havia dirigit amb èxit importants operacions bèl·liques i tenia l'aquiescència de tot l'exèrcit al seu projecte. Així doncs, comptant amb el suport de molta gent desitjosa de revolta com ell, va ser el primer a gosar entrar en guerra contra Basili: hi dugué la cavalleria i la infanteria alhora i anava decidit a conquerir la corona, com si fos quelcom que tingués ben a prop.

   Al principi doncs els col·laboradors de l'emperador, eren convençuts que no hi havia possibilitats de recuperar-se, conscients que totes les forces d'infanteria havien confluït a la banda d'Escleros. Però després s'animaren i canviaren d'opinió sobre la situació, admetent, com solia passar en els moments de dificultats, que hi havia una sortida per salvar-se: van considerar que un tal Bardas, home noble i generós, nebot de l'emperador Nicèfor², seria capaç d'afrontar la lluita contra el rebel Escleros. Li van dur les forces que restaven i les hi lliuraren i, tot nomenant-lo general de tot l'exèrcit, l'enviaren a afrontar Escleros. Però com que, respecte a ell, no hi tenien menys por que d'Escleros, perquè justament era d'estirp d'emperadors i segurament no tindria predisposició a ser subaltern, el despullaren formalment de qualsevol paper polític i de tot allò que pogués fer recordar la insubordinació al poder legal i l'allistaren a la clerecia eclesiàstica; és més, l'obligaren a uns juraments terribles, pels quals no es tacaria mai de la culpa de traïció o de transgressió dels pactes. Així doncs, després de rebre'n les garanties, l'havien enviat amb tot l'exèrcit.

   Segons explica la història, aquest home, que es fixava en el seu oncle emperador, era sempre vigilant i atent, previsor i intel·ligent, no era incompetent en cap de les arts militars, ans al contrari, tenia familiaritat amb tot tipus de guerra de setge, guerra de guerrilla, combat de falanges, i en el cos a cos era més eficaç i millor que el seu oncle; qui rebia un cop d'ell moria en l'acte; i un crit seu, encara que de lluny, espantava una falange sencera. Bé doncs, aquest home, després de triar les seves forces i desplegar-les en batallons, provocà la fuga de l'exèrcit enemic, no un cop, sinó repetidament, i això tot i la superioritat numèrica dels oponents: com més es trobava en inferioritat respecte als enemics, més es demostrava superior, per tècnica i estratègia militars, i per coratge.

1 Veure capítol anterior.

2 Nicèfor II Focas (963–969).

[ΜΙΧΑΕΛ ΨΕΛΛΟΥ, ΕΚΑΤΟΝΤΑΕΤΗΡΙΣ ΒΙΖΑΝΤΙΝΗΣ ΙΣΤΟΡΙΑΣ, Ed. C. Sathas, Paris 1874 (Reimpressió Hildeseim 1972) pàg. 6-7]

Barlaam i Ioasaf: Llibre tercer

La predicció

   A la mateixa festa per al naixement del nen es presentaren davant el rei uns cinquanta-cinc homes, dels millors, experts en la ciència astrològica caldea. El rei doncs, els va fer venir a la seva presència i els demanà que, un per un, diguessin què seria el seu fill recent nascut. Després d'estudiar-ho amb gran atenció, digueren que seria una persona important per cabal i poder i que superaria tots els reis anteriors. Només un dels astròlegs, superior a tots els seus companys, digué: “Pel que m'ensenya el curs dels astres, Majestat, l'èxit del nen que us acaba de néixer, no serà al vostre regne, sinó en un altre més alt, que el supera infinitament. També crec que es convertirà a la fe cristiana, la que perseguiu, i no fallarà ni en l'objectiu ni en les expectatives.” Això va dir l'astròleg, com ho va fer antigament Balaam¹, no perquè l'astrologia diu la veritat, sinó perquè Déu mostra la veritat a través dels seus enemics, per tal de treure qualsevol excusa als infidels.

   El rei escoltà això, però es va prendre la profecia molt malament; el dolor li tallà la joia. Amb tot això, en una ciutat allunyada va fer construir un palau magnífic, amb uns edificis de disseny brillant, i hi va posar el seu fill a viure quan arribà a l'adolescència; ordenà que era prohibit sortir-ne, donant l'encàrrec d'ocupar-se d'ell a mestres i servents, tots joves i de bella presència. Els intimà així mateix de no revelar-li res de les afliccions de la vida: ni vellesa, ni malaltia, ni pobresa, ni rés més de dolorós, que podria interrompre'n la felicitat, i de proposar-li tot allò agradable o delectable; això perquè la seva ment, feliç i satisfeta, no pogués pensar al futur, ni escoltar, ni el més mínim esment, la història de Crist i la seva doctrina. Es proposava amagar-li sobretot això, ja que temia la predicció de l'astròleg. Si passava que un dels seus servents es posava malalt, ordenava de treure'l immediatament d'allà i el substituïa amb un altre de jove i amb bona salut, perquè els ulls del fill no notessin absolutament res d'estrany. El rei ho havia preparat i ho posava en pràctica d'aquesta manera. Mirava però no veia, escoltava però no entenia².

   Informat que uns monjos havien sobreviscut, quan pensava que no n'havia quedat ni rastre, s'omplí de ràbia i els envestí amb violència: envià els pregoners a recórrer totes les ciutats i contrades del país, anunciant que en tres dies allà no hi seria, en cap cas, cap membre de l'ordre monacal. I si se'n trobés algú després dels tres dies marcats, hauria de ser lliurat a la mort pel foc o l'espasa, “perquè aquests”, deia ell, “convencen el poble a seguir el crucificat com si fos Déu”. Mentrestant va succeir un fet pel qual va créixer encara més l'hostilitat i l'odi del rei contra els monjos.

1 Nombres, 22 i següents.

2 Referència a Iasïes 6, 9.

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg.  32, 34, 36]

Barlaam i Ioasaf: Llibre segon (4)

La ràbia del rei i el naixement de Ioasaf

   Malgrat la pertinència i l'amabilitat emprades per l'home de Déu donant aquells consells, el rei fou sacsejat per la ràbia i desitjava castigar el sant amb duresa. Però dubtava i esperava, ja que desconfiava de la venerabilitat i notorietat de l'altre. Llavors li contestà:

   “Que infeliç! Realment, mentre procuraves la teva autodestrucció, empès, pel que sembla, pel Destí, sí que has afilat la ment i la llengua! T'empatolles unes coses sense solta ni volta i si no fos que t'he promès al principi de la teva oració que faria fora la ràbia de l'aula, ara estaria tirant el teu cos a les flames. I com que t'has anticipat i m'has ensarronat amb aquelles paraules, estic suportant la teva descaradura en nom de la nostra antiga amistat. Aixeca't i després ves-te'n, surt de la meva vista, que jo no pugui tornar-te a veure i matar-te.”

   L'home de Déu, un cop que sortí d'allà, se'n tornà al desert, trist per no haver rebut el martiri, però era màrtir cada dia en consciència, tot lluitant contra contra les potències i les autoritats, contra els qui dominen aquest món de tenebres, contra els esperits malignes¹, com diu el beat Pau. Quan doncs se'n anà, el rei, encara més enutjat, organitzà una persecució molt dura contra l'ordre dels monjos, mentre premiava servents i conserges dels ídols amb més honors.

   El rei estava immers en aquell error terrible i il·lusori quan li va néixer un fill, bonic; justament el florir de la seva bellesa era premonició del que havia de venir. Es deia que enlloc, en aquell país, hi havia un nen amb un encant i una bellesa semblants. El rei, feliç pel naixement del fill, l'anomenà Ioasaf i, com un ximple, anava personalment als temples idòlatres a retre sacrificis als seus déus, encara més insensats, i a dedicar himnes d'acció de gràcia, sense saber qui era en veritat la causa d'aquella joia a qui hauria d'haver retut el sacrifici espiritual. I, imputant el naixement del fill als objectes inanimats i sense sentit, ordenà d'anar a tot arreu a convocar el poble a les festes pel naixement. Es podia veure que tothom corria a reunir-se per por del rei, tot duent el necessari per preparar els sacrificis, segons les possibilitats de cada u i la seva bona predisposició envers el rei. I, d'altra banda, ell n'estimulava força el punt d'honor, duent enormes braus, com més millor, a sacrificar. Així, celebrant la festa per tot el país, era generós en regals amb tots els qui formaven part del seu consell o eren alts càrrecs, i també amb els militars, els pobres i gent sense importància. 

1 Efesis 6, 12.

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 28, 30, 32]

Miquel Psel·le: Basili II (2)

Un retrat de Basili en joventut

   L'emperador Basili, a molts dels qui l'analitzem als nostres dies ens sembla certament un home aspre i de tracte eixut, irascible i obstinat, auster en l'estil de vida i del tot aliè al luxe. Pel que he pogut sentir d'ell de part d'historiadors més antics, al principi no era del tot així, sinó que va passar de la disbauxa i el luxe a l'austeritat, com si les responsabilitats li haguessin enrigidit¹ el comportament, envigorit allò tou, tensat allò fluix i n'haguessin canviat del tot l'estil de vida. És justament en aquella època inicial que participava als tiberis sense amagar-se'n, era sempre al darrere d'alguna noia², pensava només als sopars, es dividia entre diversions i ocis de cort i treia de la joventut i de la corona tot allò que li convenia. Tanmateix, des que van aparèixer el famós Escleros³, després Focas⁴ i, de nou, Escleros, i tots els altres començaren a cobejar el poder i l'atacaren separats en dos bàndols, en un tres i no res deixà la bona vida i es dedicà a treballar amb gran aplicació. Així, després de passar a l'ofensiva contra els seus propis parents que s'havien instal·lat al poder, tot seguit, es disposà a destruir tota la família d'aquella gent⁵.

1 Ἐπιστύφω.

2 ἀπαρακαλύπτως ἐκώμαζεν καὶ θαμὰ ἤρα. Coincideix amb un fragment de Filòstrat (Vitae sophistarum, 1, 4, 11), referent a la joventut d'Iseu: ...ἐν μειρακίῳ χρόνον ἡδοναῖς ἐδεδώκει, γαστρός τε γὰρ καὶ φιλοποσίας ἥττητο καὶ λεπτὰ ἠμπίσχετο καὶ θαμὰ ἤρα καὶ ἀπαρακαλύπτως ἐκώμαζεν... en joventut s'havia dedicat a la bona vida, li encantava menjar i beure, estava sempre al darrere d'alguna noia i participava als tiberis, sense amagar-se'n. Se'ns delata així un dels molts models de la prosa de Psel·le.

3 Bardas Sklerós.

4 Bardas Phokas.

5 Es refereix al clan d'Escleros i Focas, que són nebots de l'emperador Nicèfor Focas.

 [ΜΙΧΑΕΛ ΨΕΛΛΟΥ, ΕΚΑΤΟΝΤΑΕΤΗΡΙΣ ΒΙΖΑΝΤΙΝΗΣ ΙΣΤΟΡΙΑΣ, Ed. C. Sathas, Paris 1874 (Reimpressió Hildeseim 1972) pàg. 5-6]

Barlaam i Ioasaf: Llibre segon (3)

El sàtrapa es defensa davant el rei (2)

   “Tanmateix, ja que us heu obstinat a treure'ns el nostre principal bé, la recta fe, i privar-nos de Déu, punició exagerada aquesta, i ara, amb dita intenció, m'esmenteu els càrrecs i l'amor propi, com podria dir, sense equivocar-me, que coneixeu el bé? Car compareu les coses sense matisar, és a dir, la recta fe en Déu, amb l'amistat entre persones o la glòria esmunyedissa igual que l'aigua. Com podríem estar junts nosaltres sense, al contrari, renegar de l'amistat, dels honors i, si hi ha res més potent que això, de l'amor pels fills, quan veiem que vós sou deslleial envers Déu? Ell, que us permet fins i tot ésser i respirar, que és Jesucrist, Senyor de l'univers, coengendrat i coetern amb el Pare, que va col·locar els cel i la terra amb la seva paraula, i amb les seves pròpies mans creà l'home, el premià amb la immortalitat, el va fer rei de tot allò que es troba a la terra, tot assignant-li, com un autèntic regne, el més bonic de tots: el Paradís. Però, segrestat per la malícia i seduït pel plaer (ai pobre de mi!), fou míserament apartat de tot això, aquell qui abans era admirat es veia ara un miserable, mereixedor de planys per la seva desgràcia. Qui ens va plasmar i ens va crear, mirant amb ulls bondadosos l'obra de les seves mans i, sense alterar el fet de ser Déu - allò que era des del principi -, es va fer igual a nosaltres, però sense pecat i, tot suportant voluntàriament la creu i la mort, tombant l'enemic que des de sempre intenta provocar l'espècie humana, restituí generosament l'antiga llibertat; ens rescatà de nou, amb la seva bondat, d'allà on havíem caigut per desobeir, i ens reservà encara més honors que abans.”

   “Ell menysteniu, aquell qui va patir així en bé de nosaltres i ens va tornar a premiar d'aquella manera? Us burleu de la seva crucificació? Vós, que hedonisme i passions destructives us han completament derrotat, proclameu com a déus els ídols del deshonor i la vergonya? No només us heu demostrat hostil a la unió amb el bens del cel, sinó que hi heu impedit l'accés als qui han obeït als vostres decrets, posant-ne les ànimes en perill. Sapigueu doncs que, per part meva, no us obeiré ni m'uniré a vós en semblant demostració de desagraïment envers Déu. Tampoc renegaré del meu benefactor i salvador, ni que em féssiu morir entre les feres o em lliuréssiu a l'espasa o al foc, coses que són en vostre poder. De fet, no tinc por de morir, ni desitjo les coses d'aquest món, ja que en menyspreo la feblesa i la insensatesa. Què tenen de vàlid, estable o durador? És més, la seva pròpia essència, inclou també grans dolors, grans afliccions, profundes angoixes inacabables. L'alegria i la fruïció que donen són vinculades a tota mena de tristesa i de dolor; llur riquesa és pobresa, llur sublimitat és humiliació extrema. Qui ens en pot enumerar tots els mals que justament el meu teòleg m'ensenyà amb poques paraules? I en efecte diu 'El món sencer està sotmès al Maligne'¹ i també 'No estimeu el món ni res del que hi pertany. Perquè allò que pertany al món són els desigs carnals, l'afany de posseir, les ostentacions. Tot això no ve del Pare, sinó del món. El món i els seus desigs passen, però els qui fan la voluntat de Déu viuen per sempre.'² Procurant això, la voluntat de Déu plena de bondat, ho vaig deixar tot i em vaig unir a gent dominada pel mateix desig i que procurava el mateix Déu. En ells no hi ha odi o enveja, ni tampoc dolor ni angoixa, ben al contrari, tots corren a la mateixa cursa per aconseguir les mansions eternes que el Pare de les llums ha reservat per als qui l'estimen. Són aquests els pares, els germans, els amics, els coneguts que tinc; dels meus amics i germans d'un temps, he fugit, errant ben lluny i he habitat al desert³, tot acollint el Senyor, qui m'ha salvat del desànim i la tempesta.”

1 I Carta de Joan 5, 19.

2 Ibidem 2, 15-17.

3 Salms, 55 (54), 8

 [John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 22, 24, 26, 28]

Barlaam i Ioasaf: Llibre segon (2)

El sàtrapa es defensa davant el rei (1)

  A la pregunta, l'eremita contestà: “Majestat, si em demaneu l'origen de la idea per la qual vaig deixar d'ocupar-me d'allò contingent de la vida per dedicar-me, anima i cos, a aconseguir la vida eterna, escolteu! Fa temps, quan encara era molt jove, vaig sentir unes paraules de bondat i redempció que em captivaren fins al fons i, com una llavor divina, el seu record, sembrat al cor, es mantingué, inseparable per sempre, fins a arrelar, brotar i donar els fruits que ara esteu veient. La força d'aquelles paraules anava en aquest sentit: Als insensats els sembla bé menysvalorar allò que és, com quelcom que no és, i perseguir allò que no és, com quelcom que és. Qui no frueix de la dolcesa d'allò que és, no podrà percebre la naturalesa d'allò que no és. Si no ho percep, com podrà prescindir-ne? Aquelles paraules deien doncs que allò que és etern i estable, és, allò contingent, la bona vida, la felicitat enganyosa, tot això no és, i això, ai Majestat, omple el vostre cor. Jo també abans perseguia aquests valors, però la força d'aquelles paraules, que em burxava l'ànima incessantment, empenyé la meva ment, la guia, a elegir allò que era millor. La llei del pecat, que combat contra la llei de la meva raó¹, m'encadenava, com si amb grillons de ferro, i em tenia presoner al servei de les coses d'aquest món.

   Quan Déu, Salvador nostre, en la seva magnanimitat i la bondat, va decidir treure'm d'aquella dura reclusió, em refermà la ment en superar la llei del pecat i m'obrí els ulls per tal de separar el bé del mal. Tot just aleshores, vaig percebre i veure que, vet aquí, tot allò contingent és en va, és buscar el vent², com diu també el savi Salomó, en els seus llibres. Llavors, del cor em va caure el vel del pecat; es va dispersar la obnubilació, deguda al pes d'allò corporal, que em tapava l'ànima. Així mateix, vaig saber la raó per la qual jo era al món i que havia de tornar al Creador, aplicant-ne els manaments. Per això ho vaig deixar tot per seguir-lo i dono les gràcies a Déu, a través de Jesucrist Senyor nostre, perquè em rescatà de l'argila i de la fàbrica de maons³, de les mans del feroç, fatal, senyor de l'obscuritat, senyor del present; m'ensenyà el camí breu i fàcil per on podria arribar a abraçar, amb aquest cos de terrissa, la vida dels àngels; per tal d'assolir-la abans, vaig triar passar pel camí estret i dur⁴, conscient de la vanitat de les coses d'aquest món, dels seus canvis i girs imprevisibles, convençut que no es pot dir que és bo res que no sigui el bé veritable, de què lamentablement, Majestat, us vau separar. Així, jo també em vaig separar de vós, perquè havíeu caigut en una evident i incontestable ruïna i igualment estàveu abocat a obligar-me a córrer perill. En efecte, fins que vaig estar allistat a l'exèrcit, el d'aquest món, no vaig faltar en res d'allò que era el meu deure; podeu testimoniar, fins i tot vós, justament que mai se'm va acusar de desídia o de negligència.

1 Romans 7, 23.

2 Cohelet, 1, 14.

3 Πήλου καὶ πλίνθεια. Referència a Èxode 1, 14.
4 Mateu, 7, 14. Cita no literal.


 [John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 18, 20, 22]

Lleó Filòsof (1)

La vellesa és freda i jo soc mocós

per natura. A sobre, el mes de febrer

és el més gèlid: el signe de l'Aquari,

que ara gira en conjunció amb el sol,

a certes contrades congela fins els vins

i trenca les àmfores pel fred.

La casa que habito, a més a més,

és coberta per la neu i és massa freda.

El mestral és aspre i punyent, penetrant

i tempestuós, amb bufades d'infern:

el migjorn ja no hi és pels nostres indrets.

Com pot ser doncs, amic meu, que em vegis

misèrrim, tenallat per tanta fredor,

i recomanis que em begui aigua?

Car si et faig cas, esdevindré neu

o potser calamarsa; moriré

i seré intocable pels enterramorts,

ja que els semblaré com de gel,

seduït pel teu consell refrescant.

Ves-te'n llavors a les contrades de l'Índia,

als països dels agesimbes¹ i dels blemmis²,

on diuen que la vinya no floreix,

setciències, ensenya allà el teu saber mèdic.

A nosaltres no ens cal el teu art,

si volem sobreviure i veure el sol.

1 Nom de poble que no he pogut identificar.

2 Nom de poble que els escriptors antics situen a Etiopia.

[Ed. R. Cantarella, Poeti bizantini. Vol. 1 Milà, 1948, Pàg. 147]

Barlaam i Ioasaf: Llibre segon (1)

El sàtrapa que es converteix al cristianisme

   Quan la foscor més pregona s'apoderava doncs de la terra dels indis, amb els fidels perseguits per tot arreu i els soldats de l'impietat arrasant, i mentre l'aire s'infectava de la olor de la sang i del fum dels sacrificis, un membre de la cort reial, que detenia la dignitat de sàtrapa, destacava, ben plantat i formós com era, també per totes les qualitats per les quals solen caracteritzar-se la joventut d'un cos i la noblesa d'una ànima valenta. Quan s'assabentà de la iniquitat d'aquell decret, renunciant a aquell esplendor i al luxe insensats i mundans, s'uní als millors entre els monjos, exiliant-se al desert i, mentre d'una manera sublim purificava els sentits amb dejunis, vigílies i la cura diligent de la paraula de Déu, il·luminava la seva l'ànima amb la llum de la pau espiritual, allunyant-la completament dels efectes de les passions.

  El rei, que segurament l'estimava i el tenia en molta consideració, quan en va ser informat, es dolgué fins a l'ànima per la pèrdua d'un amic i se li avivà encara més l'odi pels monjos. És més, el va fer buscar per tot arreu, va aixecar totes les pedres, com en diu la dita¹, per tal de trobar-lo. Al cap d'uns quants dies, quan els homes enviats a la seva recerca descobriren que habitava al desert, després d'investigar, l'atraparen i el dugueren davant el tribunal de l'emperador.

  En veure'l vestit amb roba tan aspra, d'indigent - ell, que s'abillava amb esplèndides túniques i es mudava tan luxosament, deteriorat per la dura disciplina ascètica i ostentant les senyals de la vida monàstica - el dolor i l'odi l'inundaren alhora i, tot barrejant-los al seu pensament, li digué:

  “Sou un ximple, un malalt mental! Per quina raó heu canviat l'honradesa per la ignomínia, la fama més esplendorosa, per aquesta imatge indecorosa? Vós, el primer ministre del regne, el comandant de l'exèrcit, us heu tornat una joguina per als mocosos, no només oblidant-vos absolutament de la nostra amistat, la nostra familiaritat, sinó fins i tot rebel·lant-vos a la natura, amb cap pietat pels vostres fills, i tot menystenint la riquesa i la fama de la vostra història de vida, heu preferit tota aquesta mediocritat a la glòria que atreu les mirades. Per a què feu això? I què hi guanyareu, anteposant aquell que li diuen Jesús a tots els déus i els homes i aquesta disciplina rígida i malgirbada a les satisfaccions i als plaers que fan la vida feliç?”

  L'home de Déu escoltà i contestà, amable i equànime alhora: “Majestat, si voleu discutir² amb mi, feu fora d'aquesta aula els vostres enemics, aleshores contestaré a tot el que vulgueu saber; car amb aquells davant vostre, no diré ni una paraula. I sense paraules, vengeu-vos, degolleu-me, feu el que vulgueu, ja que el món està crucificat per a mi, i jo, per al món³, diu el meu diví mestre.” I quan el rei digué: “Quins són aquests enemics que em recomaneu fer fora?” L'home diví contestà: “L'ira i el desig. Totes dues coses al principi van ser cridades pel Creador a ser aliades de la natura, allò que continuen sent per als qui no viuen d'acord amb la carn, sinó d'acord amb l'Esperit⁴. Peró en vosaltres, que sou només carn, sense res d'Esperit, esdevenen adversaris i actuen com a odiosos enemics. El desig en vosaltres, quan assoleix l'objectiu, produeix plaer, i quan no, genera ira. Allunyeu-los doncs de vós avui mateix i el seny i l'equilibri governaran qui escolti i jutgi allò que es digui. Si llavors feu fora l'ira i el desig, atraureu el seny i l'equilibri i jo us explicaré tot amb tota veritat.” Contestant a això el rei digué: “Mireu, us faré cas i faré sortir de l'aula l'ira i el desig, mentre que deixaré intervenir el seny i l'equilibri. Digueu-me per tant, amb confiança, com us vau embolicar en un error tan gros i vau preferir vanes esperances a allò que teníeu segur?”

1 Es tracta d'una dita molt usada, especialment en època bizantina. L'origen ens l'expliquen la Suda (Π,222 i Π,223) i diferents col·leccions de proverbis: corria la veu que Mardoni, després de la derrota de Platea, havia abandonat l'acampament enterrant-hi un tresor. Polícrates (alguns diuen que atenès, per altres era tebà) va comprar el terreny, justament per cercar-hi aquell tresor, però no el trobava. Va enviar doncs una delegació a Delfos per preguntar on fos això i la resposta, sibil·lina, com no, va ser: “Mou totes les pedres (Πάντα λίθον κίνει)”.

2 λόγον προς με συνᾶραι. Traduït segons Lampe sv Συναίρω 2.

3 Gàlates 6, 14.

4Romans 8,4. 

[St. John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 14, 16, 18]

Barlaam i Ioasaf: Llibre primer (3)

Els cristians prosperen malgrat les prohibicions. L'ira del rei.

  La gloriosa família dels cristians i la multitud dels monjos, sense deixar-se enlluernar pel rei, ni fer-se acoquinar per les seves amenaces, avançava en la gràcia del Senyor, car llur nombre augmentava i, tot donant poca importància al rei, dedicaven molta més atenció a qui es posava al servei de Déu. Per això molts que seguien la regla monàstica menyspreaven igualment els plaers del moment i es delien només per una cosa: la recta fe¹. Aspiraven a la mort per Crist i cercaven l'estat de beatitud divina² que en derivarien. Proclamaven el nom salvador de Déu, i no pas amb temor o dissimulant, sinó amb tota franquesa. A les seves boques no hi havia res més que Crist, explicaven a tothom sense ambages la naturalesa inconstant i deteriorable de la realitat present i la solidesa i incorruptibilitat de la vida que ha de venir. Creaven d'alguna manera els pressupostos per ser família de Déu i ser dignes de la vida que s'amaga en Crist³. Aleshores molta gent, fruïa d'aquells ensenyaments i es sostreia de l'amarga foscor de l'engany, tot atansant-se a la dolça llum de la veritat: fins i tot alguns aristòcrates i membres del Consell es van despullar de tot els pesos de la vida per ser monjos per al resta de la seva vida.

   El rei, quan se'n assabentà, aïrat com una fúria, fora de si per la ràbia, promulgà tot seguit un decret perquè tots els cristians abjuressin de la recta fe. Per a ells excogità i dissenyà llavors nous sistemes de tortura i els amenaçà amb noves modalitats d'execució. Envià així mateix unes missives per tot el territori sota la seva jurisdicció, als governadors i als senyors, explicant-los els càstigs i les injustes execucions reservats per als practicants de la recta fe. És més, en la seva lluita obstinada contra els líders dels ordres monàstics, els declarà una guerra fulminant i sense treva. I així començaren a trontollar molts dels fidels en els seus principis, uns altres, no podent resistir a les tortures, es plegaren al decret sacríleg del rei. Els abats dels ordres monàstics, uns assoliren la beatitud eterna suportant el suplici amb el martiri per acusar el crim del rei; d'altres s'amagaren als deserts i a les muntanyes, no pas per les amenaces de tortura, sinó per atendre un designi diví.

1 εὐσέβεια. Segons Lampe sv i Montanari sv.

2 Μακαριότης. Veure Lampe sv: summum bonum.

3 Colossencs 3, 3.

[St. John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 10, 14] 

Barlaam i Ioasaf: Llibre primer (2)

El rei Abenner i la seva idolatria

   Quan es començaren a fundar monestirs a Egipte, aplegant un gran nombre de monjos, la fama de llurs virtuts i estil de vida a imitació dels àngels tocà els límits del món i arribà fins als indis, aixecant-ne un gran entusiasme, tant que molts d'ells ho deixaven tot i anaven al desert a escometre l'empresa de viure, amb uns cossos mortals, com els éssers sense cos.

   Les coses doncs anaven bé i, com se sol dir, molts volaven al cel amb ales daurades. Però va aparèixer en aquell país un rei anomenat Abenner, poderós per riquesa, força i per les seves victòries sobre els enemics, i valent en batalla, el qual, orgullós com era de la seva gran estatura i de la bellesa de son rostre, es vanava de tot tipus de qualitats terrenals transitòries. Era oprimit per una extrema pobresa espiritual i aixafat per molts pecats, car era pagà i el pertorbava la superstició herètica dels ídols. Amb tot, per bé que vivia immers en el luxe i fruïa de tot allò agradable i delitós de la vida i no es negava ni un capritx, hi havia una cosa que n'obstacolava la felicitat i li feria l'ànima amb les preocupacions: la inquietud per l'esterilitat, perquè no tenia fills. Era la seva gran obsessió, deslliurar-se d'aquella condemna i ser tractat com un pare de família, que és cosa cobejada per molta gent.

   Així era el rei i tenia aquests pensaments.

[St. John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 8, 10]

Barlaam i Ioasaf: Llibre primer (1)

  L'apòstol Tomàs predica l'Evangeli entre els indis

  El país que anomenem Índia es troba molt lluny d'Egipte, és extens i populós. És envoltat per uns mars immensos i plens de naus, per la banda d'Egipte; per la banda continental confina amb Pèrsia, país antigament immers en la tenebra de la idolatria, completament decaigut en la barbàrie i corromput per les pràctiques sacrílegues.

   Quan l'unigènit Fill de Déu, que és en el si del Pare¹, no suportant veure allò que era imatge seva immers en el pecat i sentint-ne compassió, va aparèixer, sense pecat, entre nosaltres, sense deixar el tron del Pare, va ocupar per nosaltres el ventre d'una verge, per fer-nos habitants dels cels i perquè ens recuperéssim de l'antiga caiguda i ens deslliuréssim del pecat, tornant a gaudir de la condició de fills; dugué així mateix el designi fins al final, pel nostre bé, amb l'encarnació, acceptant la creu i la mort, unint sorprenentment allò humà amb allò diví, i ressuscità dels morts, fou endut al cel en la glòria i segué a la dreta de la Majestat Paterna i, com va prometre, envià l'Esperit Consolador, als testimonis oculars i als deixebles, en forma de llengües de foc, i els encarregà d'il·luminar tots els pobles sumits en la tenebra de la ignorància, batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant. De manera que, a uns d'ells els tocà recorre l'orient a uns altres l'occident, o escampar-se per les regions del nord o del sud, portant a terme llur mandat. Tot just aleshores, el santíssim Tomàs, un que pertanya al grup dels dotze Apòstols de Crist, fou enviat a la terra dels indis a anunciar-los la notícia de salvació.

   Ja que el Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals prodigiosos que l'acompanyaven², es va apartar la foscor de la superstició i, tot deixant els sacrificis idolatres i altres abominis, el indis s'afegiren a la fe veritable. I així prengueren un nova forma entre les mans de l'apòstol, entraren a la casa de Crist amb el baptisme i, creixent cada cop més en fidels, progressaven en la fe perfecta i fundaven esglésies per tot el país.

1 Joan 1, 18.

2 Marc, 16, 20.

[St. John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 6, 8]

Barlaam i Ioasaf: Preàmbul

HISTÒRIA EDIFICANT DE L'INTERIOR DEL PAÍS DELS ETÍOPS, CONEGUT COM EL PAÍS DELS INDIS, TRASLLADADA A LA CIUTAT SANTA PEL MONJO JOAN¹, UN HOME DISTINGIT I EXCEL·LENT DEL MONESTIR DE SANT SABA, EN LA QUAL ES NARRA LA HISTÒRIA DELS FAMOSOS I BEATS BARLAAM I IOASAF.

PREÀMBUL

Tots els qui són guiats per l'esperit de Déu, són fills de Déu², diu el diví Apòstol. Ser dignes de l'Esperit Sant i esdevenir fills de Déu són les aspiracions més altes, tal com està escrit, i per a qui hi participa, hi ha descans de tota especulació³. Els sants dels primers temps⁴ van ser distingits amb l'honor d'assolir aquest estat de beatitud excepcional, el més alt entre allò desitjable, gràcies a la pràctica de l'excel·lència: uns, amb l'afany pel martiri i en la lluita contra al pecat fins al punt de vessar la sang⁵, d'altres, amb l'exercici ascètic, recorrent la via més estreta i convertint-se en màrtirs per la seva elecció. L'Església de Crist es va encarregar de documentar llurs actes plens de valor i d'excel·lència - tant de qui es va consagrar vessant la pròpia sang, com de qui imità la vida dels àngels⁶ – i de donar un exemple de virtut per a les generacions posteriors, mitjançant els apòstols inspirats per Déu i els beats pares que per la nostra salvació van establir l'excel·lència com a llei.

El camí cap a l'excel·lència és accidentat i escarpat⁷, sobretot per qui no s'ha lliurat encara al Senyor completament i continua rebent les envestides de les passions prepotents. Per aquesta raó necessitem molts recursos dels qui ens criden allà, és a dir, consells i també relats dels fets de qui va recorre el camí abans nostre; la qual cosa ens arrossega cap allà sense pena i ens prepara perquè no hi renunciem davant la duresa del viatge. Amb tot, aconsellar i animar qui ha d'emprendre un camí difícil i accidentat pot ser poc convincent; en canvi pot ser més eficaç per convèncer-lo a començar el viatge, mostrar quantes persones el van fer, arribant després a bon fi.

Jo, doncs, seguint aquesta norma, tement el perill que amenaça el servidor - aquell qui, desprès de rebre un talent del seu patró, l'enterrà, deixant-lo amagat sense generar cap utilitat⁸ – no em callaré sens dubte una història d'aquelles que fan bé a l'ànima, que justament em van narrar uns homes timorats, provinents de la part més interior del país dels etíops - anomenats Indis en el relat - després de traduir-la de documents fidedignes. I la història és aquesta.

1 L'autoria d'aquesta translació a la cultura cristiana de la història del Buddha no és un tema resolt. Tradicionalment havia estat atribuïda a Joan de Damasc.

2 Epístola als Romans, 8, 14.

3 Gregori Nazianzé, Oratio in Laudem Athanasii, Migne Vol. 35, 1084, 23.

4 ὁι ἀπ`αἰῶνος ἅγιοι.

5 Epístola als Hebreus 12, 4.

6 ἀγγελικὴ πολιτεία.

7 “The steep and thorny way to heaven”, diria Ofèlia.

8 Mateu 25, 24.

[St. John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 2, 4]

El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (VII)

[Lleó] acabava de ser proclamat¹, si més no, per l’exèrcit i se li insinuaren unes angoixes i unes pors, tant si és que estava actuant, per tenir una justificació posterior, com si estava en realitat sospesant els pros i els contres d'una acció d’aquesta mena –fins i tot als lladres més atrevits se'ls estova el coratge al moment decisiu²-. Per sobre de tot el preocupava com aconseguiria el control del Palau Imperial, ja que estava acampat en camp obert i a certa distància. En tot cas era destí que s'instal·laria al Palau; i per això mateix, l’Esperit del Mal, per boca de Miquel “el Tartamut”, l'amenaçà de mort si no acceptava la proclamació de bon grat, car ell s'ocuparia de totes les qüestions que podien ser delicades i, com no, de l'ingrés al palau. I així va ser.

1 Veure capítols anteriors.
2 Semblaria una dita, però no hem pogut identificar-la.

[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 16-17]

El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (VI)

Doncs bé, poc després totes dues parts s’estaven preparant a la guerra i Miquel decidí que el seu lloctinent Lleó tornés d’Anatòlia d’immediat, acompanyat pel seu exèrcit. Pensava que seria el seu ajudant i en canvi es trobà un enemic implacable. Vet aquí que entre tots els missatges arrogants i intimidacions enviats per Krum als romans, a més d’amenaçar de matar la gent, destruir els conreus, devastar les plantes i cremar les cases, proclamava que subjugaria tothom fent irrupció com una riuada. Però l’emperador sortí sense hesitar a afrontar-lo, donant poca importància a aquelles amenaces exagerades, obligant-lo a restar als seus territoris, sense poder-se escapolir i saquejar la nostra terra. Més d’un cop Miquel, des de la primera línia, el reptà a sortir, i ell, ja perduda l'arrogància, conscient dels seus límits, no gosava aixecar el braç contra l’emperador. Miquel pensava suficient haver-ne tancat l’agressivitat i arrogància a l’interior de les seves terres, sense entrar en batalla, ja que no n'era evident, segons ell, el desenllaç i deia: “Si no aconseguim que s’apropin, amb el nostre exèrcit desplegat, obtenint tant sòls que evitin el combat i es repleguin cap a les seves posicions, què hem de fer doncs per empènyer-los?” I mentre que ell tenia intenció, donada la situació, de retirar-se poc a poc cap a les terres de l’imperi, Lleó considerava absolutament impropi d'un emperador romà donar l’esquena als enemics. Així que mentre públicament la definia com la millor decisió – quan no tenia pas intencions rectes i sinceres, sinó malsanes i falses - treballava per fer-se amb el poder absolut de l’imperi. “Hem d’anar contra ells, Majestat,” deia, “Avui em veureu revestir-me de força contra els enemics i proclamar-me vencedor, lluitant sense por per vós, amb el vostre suport i la vostra benedicció.”

Miquel confós i afectat per aquelles paraules, ordenà de recomençar la batalla. Però ja al primer enfrontament Lleó, girà cua i es retirà: estava buscant la manera d'assolir l'imperi, encara que això no ho detectaren ni Miquel ni tampoc els enemics. De fet, com que no s’havia encara esdevingut, per part d'un dels dos exèrcits, cap acció destacable, de les que solen passar en guerra, és a dir, la batalla acabava de començar i gairebé no hi havia encara la percepció de la lluita, al ulls dels búlgars mateixos i de tothom, aquell fet semblava un engany, com si tinguessin intenció de separar-los, per tornar a envestir-los després al contraatac. Però en adonar-se tothom que no es tractava d’una retirada tàctica, sinó real, els enemics atacaren amb energia, fent estralls entre els fugitius, mentre Miquel, deixat amb pocs efectius, sense fer resistència intentava salvar-se. Una part de la tradició escrita ens dóna aquesta versió de la batalla; uns altres escriptors concedeixen a Lleó d’haver salvat els seus efectius i haver lluitat amb vigor, mentre les unitats imperials actuaven amb pusil·lanimitat, abandonant les seves posicions, però no pas les de Lleó¹.

Sigui com sigui, els búlgars s’imposaren inesperadament i els romans, afectats per aquella derrota terriblement pesant, duren enrere l’emperador angoixat per salvar la vida. Malauradament es va fer escortar fins al palau imperial, deixant Lleó de guàrdia a l’exterior, a vigilar de no patir més estralls de l’enemic. I aquell, aprofitant l’oportunitat, es dedicà a provocar la soldadesca indisciplinada i a fer-los a imprecar contra l’emperador, dient que no seria bo que un cérvol, com el del compte², fos el cap d’uns lleons, “un que s'ha retirat per buscar refugi a la falda de la seva dona, ell que ens ha deixat, nosaltres els seus soldats, a les mans dels enemics.” Les seves idees no havien arribat encara als seus íntims i ja estaven circulant, es podia veure-les en acció, escampades per la xerrameca dels llepacrestes i pel batibull popular. El resultat immediat va ser la seva proclamació, que en molt menys que un dia arribà al ciutadà particular i a l’emperador.

1 Aquesta part de la tradició, sent segurament iconoclasta, no s'ha conservat. Sorprenent aquest intent d'imparcialitat per part d'aquest escriptor.

2 Φοβερώτερόν ἐστι στρατόπεδον ἐλάφων ἡγουμένου λέοντος, ἢ λεόντων ἐλάφου: “És més temible un exèrcit de cérvols amb la guia d'un lleó, que un de lleons guiats per un cérvol”. Miquel Apostoli, 93 (von Leutsch, 1851).

[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 13-16]

El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (V)

Tornant a la narració, el rei de Bulgària Krum, que havia simulat fins llavors respectar acords i tractats i cercava d’obtenir un conveni de pau - en la meva opinió, només per rebre els imports anuals que ja li eren donats en concepte de tribut, tal com acordat per governants anteriors-, hi volgué afegir així mateix que en futur s'havien de fer tornar els refugiats búlgars i romans, al seu poble d'origen. Els membres del senat consideraven una absurditat això dels refugiats, per bé que l’emperador Miquel estigués en sintonia amb el rei de Bulgària, car no volia perdre l’oportunitat de la pau.

Tanmateix el senat se’n sortí amb la seva, amb Teoctiste, el magister officiorum¹, al seu costat, donant validesa i suport a la seva opinió, i es posaren d'acord per treballar per a la de guerra, deixant enrere els discursos buits. I és normal que els semblés millor això. D'altra banda, una persona que es consideri generosa i sensible, davant d’algú en ruïna per un revés, després de deixar la pàtria, el bé més estimat, juntament amb l’esposa i els fills, que es refugiés a un santuari, inviolable per les lleis romanes, com podria lliurar-lo a la crueltat dels escites, uns sers en res diferents a les bèsties? Aquests homes terribles i cruels certament s'adonen que molts dels seus no ho suporten i que per això s'aboquen en massa cap a la nostra cortesia i moderació, i sens dubte per la por que, poc a poc i d’amagat, passi tothom a la nostra banda, han repetit aquest discurs molt sovint, fins a la nostra època. Però, canten en va², com en diu la dita, ja que topen amb homes dotats de fermesa.

1 Càrrec molt consolidat en l’imperi.

2 Κενὴν... ἒψηλαν. Dita molt difosa ja en l'edat antiga present en autors com Eurípides i Licofró i en diferents reculls de proverbis.

[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 12-13]

El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (IV)

  Lleó gaudia de certa fama i feia ufana de ser una persona admirada per ser comandant dels federats, ell que havia estat pobre i humil, sense demostrar tampoc gratitud, car devia aquella admiració al seu benefactor. Però, al cap i a la fi, era famós. Encadenant una batalla rere l’altra contra els ismaelites [1], es distingia perquè en aquest terreny demostrava una gran eficàcia que li venia de les seves qualitats naturals i de l'experiència.
  El fet és que, quan la persona al poder, és a dir Nicèfor, l'encarregà  del pagament dels sous dels soldats, com que no es preocupava gens de les ordres imperials, no les executà, ans el contrari, passava el temps a la vila d’Eucaita [2] amb indiferència i fins i tot negligència, diferint els pagaments previstos de l'exèrcit. No mostrava cap afany ni per cuidar els diners públics, ni per la seva pròpia incolumitat, ni per res que fos sota el seu poder i, quan els agarens passaren les fronteres saquejant els dominis bizantins, ell, i qui si no? els va facilitar la feina, però no pas fent alguna cosa (que s’havia posat fora de perill gràcies a una ràpida fuga), sinó deixant-se els  diners de l'exèrcit que gairebé posà a les mans dels enemics. Per això va rebre el càstig, encara que insuficient, de Nicèfor, que havia confiat en ell, sent sotmès a unes fuetades a l’esquena i al pit i condemnat amb l’exili perpetu.
   Nicèfor tanmateix  morí en una expedició contra els Escites [3], en ser ferit al camp de batalla, el vint-i-sis de juliol de 811 [4] i el seu fill Stauraci, va ser ferit mortalment en guerra, sobrevivint tan sòls dos mesos i vuit dies, després de vuit anys i set mesos de regnat conjunt amb el seu pare. I després de la mort de Stauraci la segona quinzena d’octubre [5], quan Miquel el Curopalata [6], gendre de Nicèfor, membre de la família del Rangabé i aposentat al barri de Mangana [7], assolí el poder imperial el mes d’octubre de 811 [8], Lleó va ser alliberat de l’exili, segons el costum imperant, gràcies a la generositat dels emperadors romans. Tornà doncs del lloc de confinament i s’incorporà als lictors que escortaven Miquel al palau imperial i no gaire desprès va ser elevat al rang de patrici. També va ser nomenat general del tema de l’Anatòlia i quan Miquel [9] va renovar la seva antiga amistat amb qui s’havia criat amb ell - aquell Miquel qui havia estat nomenat komes tes kortes [10] gràcies a la deserció del bàndol de Bardanes - tot fent-lo fins i tot partícip dels secrets d’estat, ell en les seves actuacions, demostrà ser el més fiable en les qüestions internes i el més eficaç en les externes. Era però destinat a sucumbir en futur a l’acusació d’ingratitud [11], educat a la insensibilitat i criat en la crueltat, l’infame superaria les seves primeres malifetes amb tot allò que faria després.

[1] Altre sinònim per àrabs.
[2] Avui Beyözü al nord de Turquia.
[3] És un anacronisme. Vol dir els búlgars.
[4] La quarta indictio.
[5] Hi ha una clara confusió sobre la data de la mort de Stauraci que pot ser deguda al manuscrit originari. En tot cas, sobre les circumstàncies de la mort de Stauraci i la proclamació de Miquel no hi ha unanimitat sinò molta confusió entre les fonts.

[6] No confondre amb Miquel el Tartamut. Miquel I Rangabé era fill del patrici Teofilacte i es casà amb Procòpia, una filla de Nicèfor; v. Oxford Dictionary of Byzance s.v.
[7] Oxford Dictionary of Byzance, s.v.: Region of Constatinople named after a depot of military engines (μαγγάνα) situated on the east declivity of tha Acropolis hill. The family of Michael I Rangabe owned a mansion there...
[8] La cinquena indictio.
[9] És Miquel el Tartamut. Veure capítols anteriors.
[10] Κόμης τῆς κόρτης. Veure capítol anterior.
[11] Es refereix aquí a com acaba l'amistat entre els dos personatges. Ja ho veurem...

[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 10-12]

El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (III)

  Bardanes va dir doncs que no fessin cas de les paraules d’aquell home i el dinou de juliol de l’any 803 [1], després d’haver reunit una gran força contra l'emperador Nicèfor i desprès de convèncer amb les seves paraules  quatre dels seus temes [2], menys el tema dels Armenis (que no era gaire condescendent amb ell), va donar inici a la rebel·lió.
   El poble, que patia el pes dels impostos, odiava Nicèfor i va ser una raó concomitant per a la rebel·lió; però hi havia també un altre motiu: Bardanes s’havia distingit en la guerra contra el agarens [3], repartint amb justícia el gran botí que se n’havia obtingut, i establint que els premis corresponien als qui havien lluitat en batalla, sense tenir en compte qui eren. Per aquesta gent era digne doncs d'obtenir l’imperi. Llavors, amb el poble que fins i tot l’aclamava emperador i li reservava tota mena de privilegis i d’honors, com ara fundar i construir una església en honor seu, marxà en direcció de Nicomèdia.
   Malauradament, Nicèfor li sortí a l’encontre amb efectius adequats i no inferiors als seus, i el va fer dubtar sobre el resultat de la batalla, persuadint-lo així que s'havia d'afanyar a demanar-li perdó. Segurament el fet és que no estava tranquil per les recents desercions cap al costat de l’emperador de Lleó i Miquel, que hi havien guanyat, el primer, el comandament dels federats [4], la mansió imperial de Zenó i el Daguisteu, i l'altre, el càrrec de komes tes kortes [5] i la casa de Carià [6]. Així que demanà perdó per a ell i per als seus soldats i se’n tornà fins a Malagina [7]. Un cop allà, malgrat haver rebut garanties d'immunitat i, com a aval de la paraula donada, el crucifix daurat que solia portar Nicèfor, fugí de nit al monestir d’Heracli, només amb Tomàs com a company en el perill. Es disposava a treure’s tot ornament del cap, però l’abat no li ho deixà fer: ell mateix li tallà els cabells traient-li l’espasa que portava; vestit pobrament es dirigí cap a l’illa de Prote [8], on tenia una finca ben cultivada. També l’emperador ordenà que restés confinat allà.
   Després doncs de traslladar-se i un cop adoptades les oracions habituals i la santa regla dels monjos, amb el nou nom de Sabbas, es distingí per practicar els exercicis espirituals [9] amb freqüència. Al cap de poc temps, i amb l'emperador perfectament al corrent [10], va ser agredit i eixorbat per uns individus vinguts de Licaònia, que anaren tot seguit a demanar refugi al sant i gran temple de Déu: es complia la profecia del monjo de Filomelion. Però ell els donà les gràcies com a uns benefactors i s’aplicà a la disciplina de manera encara més estricta, abstenint-se totalment del vi, el peix i l’oli, anant sempre amb el cap i els peus nus, per més rígid que fos l’hivern. Vestia a més a més una sola túnica: a l'estiu en portava una de pell i a l’hivern el cilici [11]. No vivia del blat, es feia pa de farina d’ordi cuit a les brases. Així va dur la seva vida, fins que Lleó agafà el poder. Va fer prendre l’hàbit a la seva dona Dominica, juntament amb la filla i els fills que tenia a casa, i li posà el nom d’Atanàsia. Òbviament repartí tot el seu patrimoni als pobres. Pel que fa a Bardanes, doncs, les coses van ser així.

[1] Literalment, l'onzena indictio. Indictio: cicle de 15 anys dintre del qual es busca l’any exacte.
[2] Ja hem vist que Bardanes era monostrategos dels cinc temes orientals.
[3] Sinònim de musulmans, en aquest cas, els àrabs.
[4] A l'època dels fets descrits els φοιδεράτοι són cossos especials (generalment a cavall), formats principalment, però no exclusivament, per bàrbars (v. Oxford Dictionary of Btzantium, s.v. Foederati).
[5] Κόμης κόρτης. Oxford Dictionary of Byzantium, s.v.: offical in the staff of a strategos, probably a civil official with judicial and police duties.
[6] Καριανός.
[7] A la regió de Bitínia.
[8] L’hodierna Kinali, al Mar de Màrmara.
[9] ἀγῶνας ἀσκητιούς.
[10] γνώσει καὶ εἰδήσει.
[11] τρίχινον χιτώνα.

 [Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 8-10]

El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (II)

  [Lleó, Miquel i Tomàs] Es dedicaven ànima i cos a Bardanes, ancorant en ell les seves esperances de guanys materials. D’altra banda, amb la seva dèria pel poder, Bardanes consultà un que practicava la vida monàstica i vivia pels volts de Filomelion [1] sobre el seu projecte i desig i l'exhortava a elevar a Déu unes súpliques, que guiarien els seus passos i li assegurarien l’accés al poder. Però l'altre li digué tot seguit que havia de desistir d’intencions d'aquella mena, per les quals, “Bardanes, perdràs la prosperitat i els ulls, entre altres desgràcies. Si vols escoltar algun consell, deixa-ho estar, i treu-te del cap qualsevol idea que vagi en aquest sentit.”
  En sentir aquelles paraules l’agafaren decepció i tristor i finalment sortí de la cel·la desanimat i preocupat. El monjo, que s’havia quedat observant com Lleó, Miquel i Tomàs, dels quals ja he dit, portaven el cavall a Bardanes perquè hi pugés, cridà el general, tot dient-li que tornés, i ell, pensant que escoltaria una cosa nova i inesperada, tornà immediatament. Però només el pregà novament que no es busqués les desgràcies que l'estaven esperant i no canviés la felicitat actual per la perversió i l’error i, pel que feia aquells altres, amb paraules profètiques afirmà solemnement i amb seguretat: “L'imperi que cobeges, el tindran el primer i el segon dels que sou aquí, no pas tu, i el tercer només rebrà lloances i aclamacions, però no ho aconseguirà, fins i tot perdrà l'ànima de mala manera.”
  Afectat profundament per aquelles paraules, amb la cara que se li posava de tots colors agafà el camí del retorn. Tot renegant, llançava insults contra l’home i alhora, tot rient-se’n, revelava als companys les profecies sobre ells.

[1] Akşehir: ciutat de l’Àsia Menor a Pisídia.

[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 7-8]