Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

29 de gener de 2012

El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (IV)

  Lleó gaudia de certa fama i feia ufana de ser una persona admirada per ser comandant dels federats, ell que havia estat pobre i humil, sense demostrar tampoc gratitud, car devia aquella admiració al seu benefactor. Però, al cap i a la fi, era famós. Encadenant una batalla rere l’altra contra els ismaelites [1], es distingia perquè en aquest terreny demostrava una gran eficàcia que li venia de les seves qualitats naturals i de l'experiència.
  El fet és que, quan la persona al poder, és a dir Nicèfor, l'encarregà  del pagament dels sous dels soldats, com que no es preocupava gens de les ordres imperials, no les executà, ans el contrari, passava el temps a la vila d’Eucaita [2] amb indiferència i fins i tot negligència, diferint els pagaments previstos de l'exèrcit. No mostrava cap afany ni per cuidar els diners públics, ni per la seva pròpia incolumitat, ni per res que fos sota el seu poder i, quan els agarens passaren les fronteres saquejant els dominis bizantins, ell, i qui si no? els va facilitar la feina, però no pas fent alguna cosa (que s’havia posat fora de perill gràcies a una ràpida fuga), sinó deixant-se els  diners de l'exèrcit que gairebé posà a les mans dels enemics. Per això va rebre el càstig, encara que insuficient, de Nicèfor, que havia confiat en ell, sent sotmès a unes fuetades a l’esquena i al pit i condemnat amb l’exili perpetu.
   Nicèfor tanmateix  morí en una expedició contra els Escites [3], en ser ferit al camp de batalla, el vint-i-sis de juliol de 811 [4] i el seu fill Stauraci, va ser ferit mortalment en guerra, sobrevivint tan sòls dos mesos i vuit dies, després de vuit anys i set mesos de regnat conjunt amb el seu pare. I després de la mort de Stauraci la segona quinzena d’octubre [5], quan Miquel el Curopalata [6], gendre de Nicèfor, membre de la família del Rangabé i aposentat al barri de Mangana [7], assolí el poder imperial el mes d’octubre de 811 [8], Lleó va ser alliberat de l’exili, segons el costum imperant, gràcies a la generositat dels emperadors romans. Tornà doncs del lloc de confinament i s’incorporà als lictors que escortaven Miquel al palau imperial i no gaire desprès va ser elevat al rang de patrici. També va ser nomenat general del tema de l’Anatòlia i quan Miquel [9] va renovar la seva antiga amistat amb qui s’havia criat amb ell - aquell Miquel qui havia estat nomenat komes tes kortes [10] gràcies a la deserció del bàndol de Bardanes - tot fent-lo fins i tot partícip dels secrets d’estat, ell en les seves actuacions, demostrà ser el més fiable en les qüestions internes i el més eficaç en les externes. Era però destinat a sucumbir en futur a l’acusació d’ingratitud
[11], educat a la insensibilitat i criat en la crueltat, l’infame superaria les seves primeres malifetes amb tot allò que faria després.

[1] Altre sinònim per àrabs.
[2] Avui Beyözü al nord de Turquia.
[3] És un anacronisme. Vol dir els búlgars.
[4] La quarta indictio.
[5] Hi ha una clara confusió sobre la data de la mort de Stauraci que pot ser deguda al manuscrit originari. En tot cas, sobre les circumstàncies de la mort de Stauraci i la proclamació de Miquel no hi ha unanimitat sinò molta confusió entre les fonts.
[6] No confondre amb Miquel el Tartamut. Miquel I Rangabé era fill del patrici Teofilacte i es casà amb Procòpia, una filla de Nicèfor; v. Oxford Dictionary of Byzance s.v.
[7] Oxford Dictionary of Byzance, s.v.: Region of Constatinople named after a depot of military engines (μαγγάνα) situated on the east declivity of tha Acropolis hill. The family of Michael I Rangabe owned a mansion there...
[8] La cinquena indictio.
[9] És Miquel el Tartamut. Veure capítols anteriors.
[10] Κόμης τῆς κόρτης. Veure capítol anterior.
[11] Es refereix aquí a com acaba l'amistat entre els dos personatges. Ja ho veurem...


[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 10-12]

Cap comentari:

Publica un comentari