La rebel·lió d'Escleros (1)
Per aquest motiu1, els dos membres de la família li van fer unes guerres sagnants. Primer va ser Escleros, un home resolut i eficaç, ple de diners -tal com cal a qui aspira usurpar el poder-, fort del prestigi que dóna la sang real, que havia dirigit amb èxit importants operacions bèl·liques i tenia l'aquiescència de tot l'exèrcit al seu projecte. Així doncs, comptant amb el suport de molta gent desitjosa de revolta com ell, va ser el primer a gosar entrar en guerra contra Basili: hi dugué la cavalleria i la infanteria alhora i anava decidit a conquerir la corona, com si fos quelcom que tingués ben a prop.
Al principi doncs els col·laboradors de l'emperador, eren convençuts que no hi havia possibilitats de recuperar-se, conscients que totes les forces d'infanteria havien confluït a la banda d'Escleros. Però després s'animaren i canviaren d'opinió sobre la situació, admetent, com solia passar en els moments de dificultats, que hi havia una sortida per salvar-se: van considerar que un tal Bardas, home noble i generós, nebot de l'emperador Nicèfor2, seria capaç d'afrontar la lluita contra el rebel Escleros. Li van dur les forces que restaven i les hi lliuraren i, tot nomenant-lo general de tot l'exèrcit, l'enviaren a afrontar Escleros. Però com que, respecte a ell, no hi tenien menys por que d'Escleros, perquè justament era d'estirp d'emperadors i segurament no tindria predisposició a ser subaltern, el despullaren formalment de qualsevol paper polític i de tot allò que pogués fer recordar la insubordinació al poder legal i l'allistaren a la clerecia eclesiàstica; és més, l'obligaren a uns juraments terribles, pels quals no es tacaria mai de la culpa de traïció o de transgressió dels pactes. Així doncs, després de rebre'n les garanties, l'havien enviat amb tot l'exèrcit.
Segons explica la història, aquest home, que es fixava en el seu oncle emperador, era sempre vigilant i atent, previsor i intel·ligent, no era incompetent en cap de les arts militars, ans al contrari, tenia familiaritat amb tot tipus de guerra de setge, guerra de guerrilla, combat de falanges, i en el cos a cos era més eficaç i millor que el seu oncle; qui rebia un cop d'ell moria en l'acte; i un crit seu, encara que de lluny, espantava una falange sencera. Bé doncs, aquest home, després de triar les seves forces i desplegar-les en batallons, provocà la fuga de l'exèrcit enemic, no un cop, sinó repetidament, i això tot i la superioritat numèrica dels oponents: com més es trobava en inferioritat respecte als enemics, més es demostrava superior, per tècnica i estratègia militars, i per coratge.
1 Veure capítol anterior.
2 Nicèfor II Focas (963–969).
[ΜΙΧΑΕΛ ΨΕΛΛΟΥ, ΕΚΑΤΟΝΤΑΕΤΗΡΙΣ ΒΙΖΑΝΤΙΝΗΣ ΙΣΤΟΡΙΑΣ, Ed. C. Sathas, Paris 1874 (Reimpressió Hildeseim 1972) pàg. 6-7]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada