Miquel Psel·le: Basili II (4)

La rebel·lió d'Escleros (2)

   Ja que els uns i els altres llavors estaven confiats, els generals dels dos exèrcits fins i tot acordaren fer un duel individual. I en efecte es desplaçaren fins a un punt al mig, es veieren i entraren en combat. I sí, Escleros, el rebel, no pogué retenir l'impuls i va ser el primer, però infringint tot seguit les regles del duel individual: tant bon punt va ser a prop de Focas el colpí, així com venia, al cap, potenciant l'impuls de la mà amb el moviment. Focas, rebut un cop que no s'esperava, va perdre per un moment les regnes, però immediatament recuperà el control i colpejant el seu agressor en el mateix punt del cos, en frenà l'impuls guerrer i el va fer fugir. Ambdós duelistes assumiren que, en si, el veredicte del duel havia estat irrefutable i crucial¹; Escleros a més a més es trobava en greu dificultat i no podia continuar la guerra amb Focas, però era per a ell un deshonor acceptar unir-se a l'emperador. Llavors prengué una decisió, que no va ser ni sensata ni prudent: s'allunyà dels territoris romans i entrà a Assíria amb tot l'exèrcit i, presentant-se al rei Còsroe², en provocà la difidència; en efecte, li feia por el gran nombre d'efectius del seu exèrcit i potser en temia un atac massiu. Per això els va fer arrestar, retenint-los en un presidi segur.

1 Batalla de Pincàlia de 979.

2 És clarament un anacronisme. Segons Renaud, es tractaria del califa Abdhoud Eddaulé.

[ΜΙΧΑΕΛ ΨΕΛΛΟΥ, ΕΚΑΤΟΝΤΑΕΤΗΡΙΣ ΒΙΖΑΝΤΙΝΗΣ ΙΣΤΟΡΙΑΣ, Ed. C. Sathas, Paris 1874 (Reimpressió Hildeseim 1972) pàg. 7-8]