Barlaam i Ioasaf: Llibre segon (3)

El sàtrapa es defensa davant el rei (2)

   “Tanmateix, ja que us heu obstinat a treure'ns el nostre principal bé, la recta fe, i privar-nos de Déu, punició exagerada aquesta, i ara, amb dita intenció, m'esmenteu els càrrecs i l'amor propi, com podria dir, sense equivocar-me, que coneixeu el bé? Car compareu les coses sense matisar, és a dir, la recta fe en Déu, amb l'amistat entre persones o la glòria esmunyedissa igual que l'aigua. Com podríem estar junts nosaltres sense, al contrari, renegar de l'amistat, dels honors i, si hi ha res més potent que això, de l'amor pels fills, quan veiem que vós sou deslleial envers Déu? Ell, que us permet fins i tot ésser i respirar, que és Jesucrist, Senyor de l'univers, coengendrat i coetern amb el Pare, que va col·locar els cel i la terra amb la seva paraula, i amb les seves pròpies mans creà l'home, el premià amb la immortalitat, el va fer rei de tot allò que es troba a la terra, tot assignant-li, com un autèntic regne, el més bonic de tots: el Paradís. Però, segrestat per la malícia i seduït pel plaer (ai pobre de mi!), fou míserament apartat de tot això, aquell qui abans era admirat es veia ara un miserable, mereixedor de planys per la seva desgràcia. Qui ens va plasmar i ens va crear, mirant amb ulls bondadosos l'obra de les seves mans i, sense alterar el fet de ser Déu - allò que era des del principi -, es va fer igual a nosaltres, però sense pecat i, tot suportant voluntàriament la creu i la mort, tombant l'enemic que des de sempre intenta provocar l'espècie humana, restituí generosament l'antiga llibertat; ens rescatà de nou, amb la seva bondat, d'allà on havíem caigut per desobeir, i ens reservà encara més honors que abans.”

   “Ell menysteniu, aquell qui va patir així en bé de nosaltres i ens va tornar a premiar d'aquella manera? Us burleu de la seva crucificació? Vós, que hedonisme i passions destructives us han completament derrotat, proclameu com a déus els ídols del deshonor i la vergonya? No només us heu demostrat hostil a la unió amb el bens del cel, sinó que hi heu impedit l'accés als qui han obeït als vostres decrets, posant-ne les ànimes en perill. Sapigueu doncs que, per part meva, no us obeiré ni m'uniré a vós en semblant demostració de desagraïment envers Déu. Tampoc renegaré del meu benefactor i salvador, ni que em féssiu morir entre les feres o em lliuréssiu a l'espasa o al foc, coses que són en vostre poder. De fet, no tinc por de morir, ni desitjo les coses d'aquest món, ja que en menyspreo la feblesa i la insensatesa. Què tenen de vàlid, estable o durador? És més, la seva pròpia essència, inclou també grans dolors, grans afliccions, profundes angoixes inacabables. L'alegria i la fruïció que donen són vinculades a tota mena de tristesa i de dolor; llur riquesa és pobresa, llur sublimitat és humiliació extrema. Qui ens en pot enumerar tots els mals que justament el meu teòleg m'ensenyà amb poques paraules? I en efecte diu 'El món sencer està sotmès al Maligne'¹ i també 'No estimeu el món ni res del que hi pertany. Perquè allò que pertany al món són els desigs carnals, l'afany de posseir, les ostentacions. Tot això no ve del Pare, sinó del món. El món i els seus desigs passen, però els qui fan la voluntat de Déu viuen per sempre.'² Procurant això, la voluntat de Déu plena de bondat, ho vaig deixar tot i em vaig unir a gent dominada pel mateix desig i que procurava el mateix Déu. En ells no hi ha odi o enveja, ni tampoc dolor ni angoixa, ben al contrari, tots corren a la mateixa cursa per aconseguir les mansions eternes que el Pare de les llums ha reservat per als qui l'estimen. Són aquests els pares, els germans, els amics, els coneguts que tinc; dels meus amics i germans d'un temps, he fugit, errant ben lluny i he habitat al desert³, tot acollint el Senyor, qui m'ha salvat del desànim i la tempesta.”

1 I Carta de Joan 5, 19.

2 Ibidem 2, 15-17.

3 Salms, 55 (54), 8

 [John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 22, 24, 26, 28]

Barlaam i Ioasaf: Llibre segon (2)

El sàtrapa es defensa davant el rei (1)

  A la pregunta, l'eremita contestà: “Majestat, si em demaneu l'origen de la idea per la qual vaig deixar d'ocupar-me d'allò contingent de la vida per dedicar-me, anima i cos, a aconseguir la vida eterna, escolteu! Fa temps, quan encara era molt jove, vaig sentir unes paraules de bondat i redempció que em captivaren fins al fons i, com una llavor divina, el seu record, sembrat al cor, es mantingué, inseparable per sempre, fins a arrelar, brotar i donar els fruits que ara esteu veient. La força d'aquelles paraules anava en aquest sentit: Als insensats els sembla bé menysvalorar allò que és, com quelcom que no és, i perseguir allò que no és, com quelcom que és. Qui no frueix de la dolcesa d'allò que és, no podrà percebre la naturalesa d'allò que no és. Si no ho percep, com podrà prescindir-ne? Aquelles paraules deien doncs que allò que és etern i estable, és, allò contingent, la bona vida, la felicitat enganyosa, tot això no és, i això, ai Majestat, omple el vostre cor. Jo també abans perseguia aquests valors, però la força d'aquelles paraules, que em burxava l'ànima incessantment, empenyé la meva ment, la guia, a elegir allò que era millor. La llei del pecat, que combat contra la llei de la meva raó¹, m'encadenava, com si amb grillons de ferro, i em tenia presoner al servei de les coses d'aquest món.

   Quan Déu, Salvador nostre, en la seva magnanimitat i la bondat, va decidir treure'm d'aquella dura reclusió, em refermà la ment en superar la llei del pecat i m'obrí els ulls per tal de separar el bé del mal. Tot just aleshores, vaig percebre i veure que, vet aquí, tot allò contingent és en va, és buscar el vent², com diu també el savi Salomó, en els seus llibres. Llavors, del cor em va caure el vel del pecat; es va dispersar la obnubilació, deguda al pes d'allò corporal, que em tapava l'ànima. Així mateix, vaig saber la raó per la qual jo era al món i que havia de tornar al Creador, aplicant-ne els manaments. Per això ho vaig deixar tot per seguir-lo i dono les gràcies a Déu, a través de Jesucrist Senyor nostre, perquè em rescatà de l'argila i de la fàbrica de maons³, de les mans del feroç, fatal, senyor de l'obscuritat, senyor del present; m'ensenyà el camí breu i fàcil per on podria arribar a abraçar, amb aquest cos de terrissa, la vida dels àngels; per tal d'assolir-la abans, vaig triar passar pel camí estret i dur⁴, conscient de la vanitat de les coses d'aquest món, dels seus canvis i girs imprevisibles, convençut que no es pot dir que és bo res que no sigui el bé veritable, de què lamentablement, Majestat, us vau separar. Així, jo també em vaig separar de vós, perquè havíeu caigut en una evident i incontestable ruïna i igualment estàveu abocat a obligar-me a córrer perill. En efecte, fins que vaig estar allistat a l'exèrcit, el d'aquest món, no vaig faltar en res d'allò que era el meu deure; podeu testimoniar, fins i tot vós, justament que mai se'm va acusar de desídia o de negligència.

1 Romans 7, 23.

2 Cohelet, 1, 14.

3 Πήλου καὶ πλίνθεια. Referència a Èxode 1, 14.
4 Mateu, 7, 14. Cita no literal.


 [John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 18, 20, 22]

Lleó Filòsof (1)

La vellesa és freda i jo soc mocós

per natura. A sobre, el mes de febrer

és el més gèlid: el signe de l'Aquari,

que ara gira en conjunció amb el sol,

a certes contrades congela fins els vins

i trenca les àmfores pel fred.

La casa que habito, a més a més,

és coberta per la neu i és massa freda.

El mestral és aspre i punyent, penetrant

i tempestuós, amb bufades d'infern:

el migjorn ja no hi és pels nostres indrets.

Com pot ser doncs, amic meu, que em vegis

misèrrim, tenallat per tanta fredor,

i recomanis que em begui aigua?

Car si et faig cas, esdevindré neu

o potser calamarsa; moriré

i seré intocable pels enterramorts,

ja que els semblaré com de gel,

seduït pel teu consell refrescant.

Ves-te'n llavors a les contrades de l'Índia,

als països dels agesimbes¹ i dels blemmis²,

on diuen que la vinya no floreix,

setciències, ensenya allà el teu saber mèdic.

A nosaltres no ens cal el teu art,

si volem sobreviure i veure el sol.

1 Nom de poble que no he pogut identificar.

2 Nom de poble que els escriptors antics situen a Etiopia.

[Ed. R. Cantarella, Poeti bizantini. Vol. 1 Milà, 1948, Pàg. 147]

Barlaam i Ioasaf: Llibre segon (1)

El sàtrapa que es converteix al cristianisme

   Quan la foscor més pregona s'apoderava doncs de la terra dels indis, amb els fidels perseguits per tot arreu i els soldats de l'impietat arrasant, i mentre l'aire s'infectava de la olor de la sang i del fum dels sacrificis, un membre de la cort reial, que detenia la dignitat de sàtrapa, destacava, ben plantat i formós com era, també per totes les qualitats per les quals solen caracteritzar-se la joventut d'un cos i la noblesa d'una ànima valenta. Quan s'assabentà de la iniquitat d'aquell decret, renunciant a aquell esplendor i al luxe insensats i mundans, s'uní als millors entre els monjos, exiliant-se al desert i, mentre d'una manera sublim purificava els sentits amb dejunis, vigílies i la cura diligent de la paraula de Déu, il·luminava la seva l'ànima amb la llum de la pau espiritual, allunyant-la completament dels efectes de les passions.

  El rei, que segurament l'estimava i el tenia en molta consideració, quan en va ser informat, es dolgué fins a l'ànima per la pèrdua d'un amic i se li avivà encara més l'odi pels monjos. És més, el va fer buscar per tot arreu, va aixecar totes les pedres, com en diu la dita¹, per tal de trobar-lo. Al cap d'uns quants dies, quan els homes enviats a la seva recerca descobriren que habitava al desert, després d'investigar, l'atraparen i el dugueren davant el tribunal de l'emperador.

  En veure'l vestit amb roba tan aspra, d'indigent - ell, que s'abillava amb esplèndides túniques i es mudava tan luxosament, deteriorat per la dura disciplina ascètica i ostentant les senyals de la vida monàstica - el dolor i l'odi l'inundaren alhora i, tot barrejant-los al seu pensament, li digué:

  “Sou un ximple, un malalt mental! Per quina raó heu canviat l'honradesa per la ignomínia, la fama més esplendorosa, per aquesta imatge indecorosa? Vós, el primer ministre del regne, el comandant de l'exèrcit, us heu tornat una joguina per als mocosos, no només oblidant-vos absolutament de la nostra amistat, la nostra familiaritat, sinó fins i tot rebel·lant-vos a la natura, amb cap pietat pels vostres fills, i tot menystenint la riquesa i la fama de la vostra història de vida, heu preferit tota aquesta mediocritat a la glòria que atreu les mirades. Per a què feu això? I què hi guanyareu, anteposant aquell que li diuen Jesús a tots els déus i els homes i aquesta disciplina rígida i malgirbada a les satisfaccions i als plaers que fan la vida feliç?”

  L'home de Déu escoltà i contestà, amable i equànime alhora: “Majestat, si voleu discutir² amb mi, feu fora d'aquesta aula els vostres enemics, aleshores contestaré a tot el que vulgueu saber; car amb aquells davant vostre, no diré ni una paraula. I sense paraules, vengeu-vos, degolleu-me, feu el que vulgueu, ja que el món està crucificat per a mi, i jo, per al món³, diu el meu diví mestre.” I quan el rei digué: “Quins són aquests enemics que em recomaneu fer fora?” L'home diví contestà: “L'ira i el desig. Totes dues coses al principi van ser cridades pel Creador a ser aliades de la natura, allò que continuen sent per als qui no viuen d'acord amb la carn, sinó d'acord amb l'Esperit⁴. Peró en vosaltres, que sou només carn, sense res d'Esperit, esdevenen adversaris i actuen com a odiosos enemics. El desig en vosaltres, quan assoleix l'objectiu, produeix plaer, i quan no, genera ira. Allunyeu-los doncs de vós avui mateix i el seny i l'equilibri governaran qui escolti i jutgi allò que es digui. Si llavors feu fora l'ira i el desig, atraureu el seny i l'equilibri i jo us explicaré tot amb tota veritat.” Contestant a això el rei digué: “Mireu, us faré cas i faré sortir de l'aula l'ira i el desig, mentre que deixaré intervenir el seny i l'equilibri. Digueu-me per tant, amb confiança, com us vau embolicar en un error tan gros i vau preferir vanes esperances a allò que teníeu segur?”

1 Es tracta d'una dita molt usada, especialment en època bizantina. L'origen ens l'expliquen la Suda (Π,222 i Π,223) i diferents col·leccions de proverbis: corria la veu que Mardoni, després de la derrota de Platea, havia abandonat l'acampament enterrant-hi un tresor. Polícrates (alguns diuen que atenès, per altres era tebà) va comprar el terreny, justament per cercar-hi aquell tresor, però no el trobava. Va enviar doncs una delegació a Delfos per preguntar on fos això i la resposta, sibil·lina, com no, va ser: “Mou totes les pedres (Πάντα λίθον κίνει)”.

2 λόγον προς με συνᾶραι. Traduït segons Lampe sv Συναίρω 2.

3 Gàlates 6, 14.

4Romans 8,4. 

[St. John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 14, 16, 18]

Barlaam i Ioasaf: Llibre primer (3)

Els cristians prosperen malgrat les prohibicions. L'ira del rei.

  La gloriosa família dels cristians i la multitud dels monjos, sense deixar-se enlluernar pel rei, ni fer-se acoquinar per les seves amenaces, avançava en la gràcia del Senyor, car llur nombre augmentava i, tot donant poca importància al rei, dedicaven molta més atenció a qui es posava al servei de Déu. Per això molts que seguien la regla monàstica menyspreaven igualment els plaers del moment i es delien només per una cosa: la recta fe¹. Aspiraven a la mort per Crist i cercaven l'estat de beatitud divina² que en derivarien. Proclamaven el nom salvador de Déu, i no pas amb temor o dissimulant, sinó amb tota franquesa. A les seves boques no hi havia res més que Crist, explicaven a tothom sense ambages la naturalesa inconstant i deteriorable de la realitat present i la solidesa i incorruptibilitat de la vida que ha de venir. Creaven d'alguna manera els pressupostos per ser família de Déu i ser dignes de la vida que s'amaga en Crist³. Aleshores molta gent, fruïa d'aquells ensenyaments i es sostreia de l'amarga foscor de l'engany, tot atansant-se a la dolça llum de la veritat: fins i tot alguns aristòcrates i membres del Consell es van despullar de tot els pesos de la vida per ser monjos per al resta de la seva vida.

   El rei, quan se'n assabentà, aïrat com una fúria, fora de si per la ràbia, promulgà tot seguit un decret perquè tots els cristians abjuressin de la recta fe. Per a ells excogità i dissenyà llavors nous sistemes de tortura i els amenaçà amb noves modalitats d'execució. Envià així mateix unes missives per tot el territori sota la seva jurisdicció, als governadors i als senyors, explicant-los els càstigs i les injustes execucions reservats per als practicants de la recta fe. És més, en la seva lluita obstinada contra els líders dels ordres monàstics, els declarà una guerra fulminant i sense treva. I així començaren a trontollar molts dels fidels en els seus principis, uns altres, no podent resistir a les tortures, es plegaren al decret sacríleg del rei. Els abats dels ordres monàstics, uns assoliren la beatitud eterna suportant el suplici amb el martiri per acusar el crim del rei; d'altres s'amagaren als deserts i a les muntanyes, no pas per les amenaces de tortura, sinó per atendre un designi diví.

1 εὐσέβεια. Segons Lampe sv i Montanari sv.

2 Μακαριότης. Veure Lampe sv: summum bonum.

3 Colossencs 3, 3.

[St. John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 10, 14] 

Barlaam i Ioasaf: Llibre primer (2)

El rei Abenner i la seva idolatria

   Quan es començaren a fundar monestirs a Egipte, aplegant un gran nombre de monjos, la fama de llurs virtuts i estil de vida a imitació dels àngels tocà els límits del món i arribà fins als indis, aixecant-ne un gran entusiasme, tant que molts d'ells ho deixaven tot i anaven al desert a escometre l'empresa de viure, amb uns cossos mortals, com els éssers sense cos.

   Les coses doncs anaven bé i, com se sol dir, molts volaven al cel amb ales daurades. Però va aparèixer en aquell país un rei anomenat Abenner, poderós per riquesa, força i per les seves victòries sobre els enemics, i valent en batalla, el qual, orgullós com era de la seva gran estatura i de la bellesa de son rostre, es vanava de tot tipus de qualitats terrenals transitòries. Era oprimit per una extrema pobresa espiritual i aixafat per molts pecats, car era pagà i el pertorbava la superstició herètica dels ídols. Amb tot, per bé que vivia immers en el luxe i fruïa de tot allò agradable i delitós de la vida i no es negava ni un capritx, hi havia una cosa que n'obstacolava la felicitat i li feria l'ànima amb les preocupacions: la inquietud per l'esterilitat, perquè no tenia fills. Era la seva gran obsessió, deslliurar-se d'aquella condemna i ser tractat com un pare de família, que és cosa cobejada per molta gent.

   Així era el rei i tenia aquests pensaments.

[St. John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 8, 10]

Barlaam i Ioasaf: Llibre primer (1)

  L'apòstol Tomàs predica l'Evangeli entre els indis

  El país que anomenem Índia es troba molt lluny d'Egipte, és extens i populós. És envoltat per uns mars immensos i plens de naus, per la banda d'Egipte; per la banda continental confina amb Pèrsia, país antigament immers en la tenebra de la idolatria, completament decaigut en la barbàrie i corromput per les pràctiques sacrílegues.

   Quan l'unigènit Fill de Déu, que és en el si del Pare¹, no suportant veure allò que era imatge seva immers en el pecat i sentint-ne compassió, va aparèixer, sense pecat, entre nosaltres, sense deixar el tron del Pare, va ocupar per nosaltres el ventre d'una verge, per fer-nos habitants dels cels i perquè ens recuperéssim de l'antiga caiguda i ens deslliuréssim del pecat, tornant a gaudir de la condició de fills; dugué així mateix el designi fins al final, pel nostre bé, amb l'encarnació, acceptant la creu i la mort, unint sorprenentment allò humà amb allò diví, i ressuscità dels morts, fou endut al cel en la glòria i segué a la dreta de la Majestat Paterna i, com va prometre, envià l'Esperit Consolador, als testimonis oculars i als deixebles, en forma de llengües de foc, i els encarregà d'il·luminar tots els pobles sumits en la tenebra de la ignorància, batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant. De manera que, a uns d'ells els tocà recorre l'orient a uns altres l'occident, o escampar-se per les regions del nord o del sud, portant a terme llur mandat. Tot just aleshores, el santíssim Tomàs, un que pertanya al grup dels dotze Apòstols de Crist, fou enviat a la terra dels indis a anunciar-los la notícia de salvació.

   Ja que el Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals prodigiosos que l'acompanyaven², es va apartar la foscor de la superstició i, tot deixant els sacrificis idolatres i altres abominis, el indis s'afegiren a la fe veritable. I així prengueren un nova forma entre les mans de l'apòstol, entraren a la casa de Crist amb el baptisme i, creixent cada cop més en fidels, progressaven en la fe perfecta i fundaven esglésies per tot el país.

1 Joan 1, 18.

2 Marc, 16, 20.

[St. John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 6, 8]

Barlaam i Ioasaf: Preàmbul

HISTÒRIA EDIFICANT DE L'INTERIOR DEL PAÍS DELS ETÍOPS, CONEGUT COM EL PAÍS DELS INDIS, TRASLLADADA A LA CIUTAT SANTA PEL MONJO JOAN¹, UN HOME DISTINGIT I EXCEL·LENT DEL MONESTIR DE SANT SABA, EN LA QUAL ES NARRA LA HISTÒRIA DELS FAMOSOS I BEATS BARLAAM I IOASAF.

PREÀMBUL

Tots els qui són guiats per l'esperit de Déu, són fills de Déu², diu el diví Apòstol. Ser dignes de l'Esperit Sant i esdevenir fills de Déu són les aspiracions més altes, tal com està escrit, i per a qui hi participa, hi ha descans de tota especulació³. Els sants dels primers temps⁴ van ser distingits amb l'honor d'assolir aquest estat de beatitud excepcional, el més alt entre allò desitjable, gràcies a la pràctica de l'excel·lència: uns, amb l'afany pel martiri i en la lluita contra al pecat fins al punt de vessar la sang⁵, d'altres, amb l'exercici ascètic, recorrent la via més estreta i convertint-se en màrtirs per la seva elecció. L'Església de Crist es va encarregar de documentar llurs actes plens de valor i d'excel·lència - tant de qui es va consagrar vessant la pròpia sang, com de qui imità la vida dels àngels⁶ – i de donar un exemple de virtut per a les generacions posteriors, mitjançant els apòstols inspirats per Déu i els beats pares que per la nostra salvació van establir l'excel·lència com a llei.

El camí cap a l'excel·lència és accidentat i escarpat⁷, sobretot per qui no s'ha lliurat encara al Senyor completament i continua rebent les envestides de les passions prepotents. Per aquesta raó necessitem molts recursos dels qui ens criden allà, és a dir, consells i també relats dels fets de qui va recorre el camí abans nostre; la qual cosa ens arrossega cap allà sense pena i ens prepara perquè no hi renunciem davant la duresa del viatge. Amb tot, aconsellar i animar qui ha d'emprendre un camí difícil i accidentat pot ser poc convincent; en canvi pot ser més eficaç per convèncer-lo a començar el viatge, mostrar quantes persones el van fer, arribant després a bon fi.

Jo, doncs, seguint aquesta norma, tement el perill que amenaça el servidor - aquell qui, desprès de rebre un talent del seu patró, l'enterrà, deixant-lo amagat sense generar cap utilitat⁸ – no em callaré sens dubte una història d'aquelles que fan bé a l'ànima, que justament em van narrar uns homes timorats, provinents de la part més interior del país dels etíops - anomenats Indis en el relat - després de traduir-la de documents fidedignes. I la història és aquesta.

1 L'autoria d'aquesta translació a la cultura cristiana de la història del Buddha no és un tema resolt. Tradicionalment havia estat atribuïda a Joan de Damasc.

2 Epístola als Romans, 8, 14.

3 Gregori Nazianzé, Oratio in Laudem Athanasii, Migne Vol. 35, 1084, 23.

4 ὁι ἀπ`αἰῶνος ἅγιοι.

5 Epístola als Hebreus 12, 4.

6 ἀγγελικὴ πολιτεία.

7 “The steep and thorny way to heaven”, diria Ofèlia.

8 Mateu 25, 24.

[St. John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 2, 4]

El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (VII)

[Lleó] acabava de ser proclamat¹, si més no, per l’exèrcit i se li insinuaren unes angoixes i unes pors, tant si és que estava actuant, per tenir una justificació posterior, com si estava en realitat sospesant els pros i els contres d'una acció d’aquesta mena –fins i tot als lladres més atrevits se'ls estova el coratge al moment decisiu²-. Per sobre de tot el preocupava com aconseguiria el control del Palau Imperial, ja que estava acampat en camp obert i a certa distància. En tot cas era destí que s'instal·laria al Palau; i per això mateix, l’Esperit del Mal, per boca de Miquel “el Tartamut”, l'amenaçà de mort si no acceptava la proclamació de bon grat, car ell s'ocuparia de totes les qüestions que podien ser delicades i, com no, de l'ingrés al palau. I així va ser.

1 Veure capítols anteriors.
2 Semblaria una dita, però no hem pogut identificar-la.

[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 16-17]

El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (VI)

Doncs bé, poc després totes dues parts s’estaven preparant a la guerra i Miquel decidí que el seu lloctinent Lleó tornés d’Anatòlia d’immediat, acompanyat pel seu exèrcit. Pensava que seria el seu ajudant i en canvi es trobà un enemic implacable. Vet aquí que entre tots els missatges arrogants i intimidacions enviats per Krum als romans, a més d’amenaçar de matar la gent, destruir els conreus, devastar les plantes i cremar les cases, proclamava que subjugaria tothom fent irrupció com una riuada. Però l’emperador sortí sense hesitar a afrontar-lo, donant poca importància a aquelles amenaces exagerades, obligant-lo a restar als seus territoris, sense poder-se escapolir i saquejar la nostra terra. Més d’un cop Miquel, des de la primera línia, el reptà a sortir, i ell, ja perduda l'arrogància, conscient dels seus límits, no gosava aixecar el braç contra l’emperador. Miquel pensava suficient haver-ne tancat l’agressivitat i arrogància a l’interior de les seves terres, sense entrar en batalla, ja que no n'era evident, segons ell, el desenllaç i deia: “Si no aconseguim que s’apropin, amb el nostre exèrcit desplegat, obtenint tant sòls que evitin el combat i es repleguin cap a les seves posicions, què hem de fer doncs per empènyer-los?” I mentre que ell tenia intenció, donada la situació, de retirar-se poc a poc cap a les terres de l’imperi, Lleó considerava absolutament impropi d'un emperador romà donar l’esquena als enemics. Així que mentre públicament la definia com la millor decisió – quan no tenia pas intencions rectes i sinceres, sinó malsanes i falses - treballava per fer-se amb el poder absolut de l’imperi. “Hem d’anar contra ells, Majestat,” deia, “Avui em veureu revestir-me de força contra els enemics i proclamar-me vencedor, lluitant sense por per vós, amb el vostre suport i la vostra benedicció.”

Miquel confós i afectat per aquelles paraules, ordenà de recomençar la batalla. Però ja al primer enfrontament Lleó, girà cua i es retirà: estava buscant la manera d'assolir l'imperi, encara que això no ho detectaren ni Miquel ni tampoc els enemics. De fet, com que no s’havia encara esdevingut, per part d'un dels dos exèrcits, cap acció destacable, de les que solen passar en guerra, és a dir, la batalla acabava de començar i gairebé no hi havia encara la percepció de la lluita, al ulls dels búlgars mateixos i de tothom, aquell fet semblava un engany, com si tinguessin intenció de separar-los, per tornar a envestir-los després al contraatac. Però en adonar-se tothom que no es tractava d’una retirada tàctica, sinó real, els enemics atacaren amb energia, fent estralls entre els fugitius, mentre Miquel, deixat amb pocs efectius, sense fer resistència intentava salvar-se. Una part de la tradició escrita ens dóna aquesta versió de la batalla; uns altres escriptors concedeixen a Lleó d’haver salvat els seus efectius i haver lluitat amb vigor, mentre les unitats imperials actuaven amb pusil·lanimitat, abandonant les seves posicions, però no pas les de Lleó¹.

Sigui com sigui, els búlgars s’imposaren inesperadament i els romans, afectats per aquella derrota terriblement pesant, duren enrere l’emperador angoixat per salvar la vida. Malauradament es va fer escortar fins al palau imperial, deixant Lleó de guàrdia a l’exterior, a vigilar de no patir més estralls de l’enemic. I aquell, aprofitant l’oportunitat, es dedicà a provocar la soldadesca indisciplinada i a fer-los a imprecar contra l’emperador, dient que no seria bo que un cérvol, com el del compte², fos el cap d’uns lleons, “un que s'ha retirat per buscar refugi a la falda de la seva dona, ell que ens ha deixat, nosaltres els seus soldats, a les mans dels enemics.” Les seves idees no havien arribat encara als seus íntims i ja estaven circulant, es podia veure-les en acció, escampades per la xerrameca dels llepacrestes i pel batibull popular. El resultat immediat va ser la seva proclamació, que en molt menys que un dia arribà al ciutadà particular i a l’emperador.

1 Aquesta part de la tradició, sent segurament iconoclasta, no s'ha conservat. Sorprenent aquest intent d'imparcialitat per part d'aquest escriptor.

2 Φοβερώτερόν ἐστι στρατόπεδον ἐλάφων ἡγουμένου λέοντος, ἢ λεόντων ἐλάφου: “És més temible un exèrcit de cérvols amb la guia d'un lleó, que un de lleons guiats per un cérvol”. Miquel Apostoli, 93 (von Leutsch, 1851).

[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 13-16]

El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (V)

Tornant a la narració, el rei de Bulgària Krum, que havia simulat fins llavors respectar acords i tractats i cercava d’obtenir un conveni de pau - en la meva opinió, només per rebre els imports anuals que ja li eren donats en concepte de tribut, tal com acordat per governants anteriors-, hi volgué afegir així mateix que en futur s'havien de fer tornar els refugiats búlgars i romans, al seu poble d'origen. Els membres del senat consideraven una absurditat això dels refugiats, per bé que l’emperador Miquel estigués en sintonia amb el rei de Bulgària, car no volia perdre l’oportunitat de la pau.

Tanmateix el senat se’n sortí amb la seva, amb Teoctiste, el magister officiorum¹, al seu costat, donant validesa i suport a la seva opinió, i es posaren d'acord per treballar per a la de guerra, deixant enrere els discursos buits. I és normal que els semblés millor això. D'altra banda, una persona que es consideri generosa i sensible, davant d’algú en ruïna per un revés, després de deixar la pàtria, el bé més estimat, juntament amb l’esposa i els fills, que es refugiés a un santuari, inviolable per les lleis romanes, com podria lliurar-lo a la crueltat dels escites, uns sers en res diferents a les bèsties? Aquests homes terribles i cruels certament s'adonen que molts dels seus no ho suporten i que per això s'aboquen en massa cap a la nostra cortesia i moderació, i sens dubte per la por que, poc a poc i d’amagat, passi tothom a la nostra banda, han repetit aquest discurs molt sovint, fins a la nostra època. Però, canten en va², com en diu la dita, ja que topen amb homes dotats de fermesa.

1 Càrrec molt consolidat en l’imperi.

2 Κενὴν... ἒψηλαν. Dita molt difosa ja en l'edat antiga present en autors com Eurípides i Licofró i en diferents reculls de proverbis.

[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 12-13]

El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (IV)

  Lleó gaudia de certa fama i feia ufana de ser una persona admirada per ser comandant dels federats, ell que havia estat pobre i humil, sense demostrar tampoc gratitud, car devia aquella admiració al seu benefactor. Però, al cap i a la fi, era famós. Encadenant una batalla rere l’altra contra els ismaelites [1], es distingia perquè en aquest terreny demostrava una gran eficàcia que li venia de les seves qualitats naturals i de l'experiència.
  El fet és que, quan la persona al poder, és a dir Nicèfor, l'encarregà  del pagament dels sous dels soldats, com que no es preocupava gens de les ordres imperials, no les executà, ans el contrari, passava el temps a la vila d’Eucaita [2] amb indiferència i fins i tot negligència, diferint els pagaments previstos de l'exèrcit. No mostrava cap afany ni per cuidar els diners públics, ni per la seva pròpia incolumitat, ni per res que fos sota el seu poder i, quan els agarens passaren les fronteres saquejant els dominis bizantins, ell, i qui si no? els va facilitar la feina, però no pas fent alguna cosa (que s’havia posat fora de perill gràcies a una ràpida fuga), sinó deixant-se els  diners de l'exèrcit que gairebé posà a les mans dels enemics. Per això va rebre el càstig, encara que insuficient, de Nicèfor, que havia confiat en ell, sent sotmès a unes fuetades a l’esquena i al pit i condemnat amb l’exili perpetu.
   Nicèfor tanmateix  morí en una expedició contra els Escites [3], en ser ferit al camp de batalla, el vint-i-sis de juliol de 811 [4] i el seu fill Stauraci, va ser ferit mortalment en guerra, sobrevivint tan sòls dos mesos i vuit dies, després de vuit anys i set mesos de regnat conjunt amb el seu pare. I després de la mort de Stauraci la segona quinzena d’octubre [5], quan Miquel el Curopalata [6], gendre de Nicèfor, membre de la família del Rangabé i aposentat al barri de Mangana [7], assolí el poder imperial el mes d’octubre de 811 [8], Lleó va ser alliberat de l’exili, segons el costum imperant, gràcies a la generositat dels emperadors romans. Tornà doncs del lloc de confinament i s’incorporà als lictors que escortaven Miquel al palau imperial i no gaire desprès va ser elevat al rang de patrici. També va ser nomenat general del tema de l’Anatòlia i quan Miquel [9] va renovar la seva antiga amistat amb qui s’havia criat amb ell - aquell Miquel qui havia estat nomenat komes tes kortes [10] gràcies a la deserció del bàndol de Bardanes - tot fent-lo fins i tot partícip dels secrets d’estat, ell en les seves actuacions, demostrà ser el més fiable en les qüestions internes i el més eficaç en les externes. Era però destinat a sucumbir en futur a l’acusació d’ingratitud [11], educat a la insensibilitat i criat en la crueltat, l’infame superaria les seves primeres malifetes amb tot allò que faria després.

[1] Altre sinònim per àrabs.
[2] Avui Beyözü al nord de Turquia.
[3] És un anacronisme. Vol dir els búlgars.
[4] La quarta indictio.
[5] Hi ha una clara confusió sobre la data de la mort de Stauraci que pot ser deguda al manuscrit originari. En tot cas, sobre les circumstàncies de la mort de Stauraci i la proclamació de Miquel no hi ha unanimitat sinò molta confusió entre les fonts.

[6] No confondre amb Miquel el Tartamut. Miquel I Rangabé era fill del patrici Teofilacte i es casà amb Procòpia, una filla de Nicèfor; v. Oxford Dictionary of Byzance s.v.
[7] Oxford Dictionary of Byzance, s.v.: Region of Constatinople named after a depot of military engines (μαγγάνα) situated on the east declivity of tha Acropolis hill. The family of Michael I Rangabe owned a mansion there...
[8] La cinquena indictio.
[9] És Miquel el Tartamut. Veure capítols anteriors.
[10] Κόμης τῆς κόρτης. Veure capítol anterior.
[11] Es refereix aquí a com acaba l'amistat entre els dos personatges. Ja ho veurem...

[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 10-12]

El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (III)

  Bardanes va dir doncs que no fessin cas de les paraules d’aquell home i el dinou de juliol de l’any 803 [1], després d’haver reunit una gran força contra l'emperador Nicèfor i desprès de convèncer amb les seves paraules  quatre dels seus temes [2], menys el tema dels Armenis (que no era gaire condescendent amb ell), va donar inici a la rebel·lió.
   El poble, que patia el pes dels impostos, odiava Nicèfor i va ser una raó concomitant per a la rebel·lió; però hi havia també un altre motiu: Bardanes s’havia distingit en la guerra contra el agarens [3], repartint amb justícia el gran botí que se n’havia obtingut, i establint que els premis corresponien als qui havien lluitat en batalla, sense tenir en compte qui eren. Per aquesta gent era digne doncs d'obtenir l’imperi. Llavors, amb el poble que fins i tot l’aclamava emperador i li reservava tota mena de privilegis i d’honors, com ara fundar i construir una església en honor seu, marxà en direcció de Nicomèdia.
   Malauradament, Nicèfor li sortí a l’encontre amb efectius adequats i no inferiors als seus, i el va fer dubtar sobre el resultat de la batalla, persuadint-lo així que s'havia d'afanyar a demanar-li perdó. Segurament el fet és que no estava tranquil per les recents desercions cap al costat de l’emperador de Lleó i Miquel, que hi havien guanyat, el primer, el comandament dels federats [4], la mansió imperial de Zenó i el Daguisteu, i l'altre, el càrrec de komes tes kortes [5] i la casa de Carià [6]. Així que demanà perdó per a ell i per als seus soldats i se’n tornà fins a Malagina [7]. Un cop allà, malgrat haver rebut garanties d'immunitat i, com a aval de la paraula donada, el crucifix daurat que solia portar Nicèfor, fugí de nit al monestir d’Heracli, només amb Tomàs com a company en el perill. Es disposava a treure’s tot ornament del cap, però l’abat no li ho deixà fer: ell mateix li tallà els cabells traient-li l’espasa que portava; vestit pobrament es dirigí cap a l’illa de Prote [8], on tenia una finca ben cultivada. També l’emperador ordenà que restés confinat allà.
   Després doncs de traslladar-se i un cop adoptades les oracions habituals i la santa regla dels monjos, amb el nou nom de Sabbas, es distingí per practicar els exercicis espirituals [9] amb freqüència. Al cap de poc temps, i amb l'emperador perfectament al corrent [10], va ser agredit i eixorbat per uns individus vinguts de Licaònia, que anaren tot seguit a demanar refugi al sant i gran temple de Déu: es complia la profecia del monjo de Filomelion. Però ell els donà les gràcies com a uns benefactors i s’aplicà a la disciplina de manera encara més estricta, abstenint-se totalment del vi, el peix i l’oli, anant sempre amb el cap i els peus nus, per més rígid que fos l’hivern. Vestia a més a més una sola túnica: a l'estiu en portava una de pell i a l’hivern el cilici [11]. No vivia del blat, es feia pa de farina d’ordi cuit a les brases. Així va dur la seva vida, fins que Lleó agafà el poder. Va fer prendre l’hàbit a la seva dona Dominica, juntament amb la filla i els fills que tenia a casa, i li posà el nom d’Atanàsia. Òbviament repartí tot el seu patrimoni als pobres. Pel que fa a Bardanes, doncs, les coses van ser així.

[1] Literalment, l'onzena indictio. Indictio: cicle de 15 anys dintre del qual es busca l’any exacte.
[2] Ja hem vist que Bardanes era monostrategos dels cinc temes orientals.
[3] Sinònim de musulmans, en aquest cas, els àrabs.
[4] A l'època dels fets descrits els φοιδεράτοι són cossos especials (generalment a cavall), formats principalment, però no exclusivament, per bàrbars (v. Oxford Dictionary of Btzantium, s.v. Foederati).
[5] Κόμης κόρτης. Oxford Dictionary of Byzantium, s.v.: offical in the staff of a strategos, probably a civil official with judicial and police duties.
[6] Καριανός.
[7] A la regió de Bitínia.
[8] L’hodierna Kinali, al Mar de Màrmara.
[9] ἀγῶνας ἀσκητιούς.
[10] γνώσει καὶ εἰδήσει.
[11] τρίχινον χιτώνα.

 [Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 8-10]

El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (II)

  [Lleó, Miquel i Tomàs] Es dedicaven ànima i cos a Bardanes, ancorant en ell les seves esperances de guanys materials. D’altra banda, amb la seva dèria pel poder, Bardanes consultà un que practicava la vida monàstica i vivia pels volts de Filomelion [1] sobre el seu projecte i desig i l'exhortava a elevar a Déu unes súpliques, que guiarien els seus passos i li assegurarien l’accés al poder. Però l'altre li digué tot seguit que havia de desistir d’intencions d'aquella mena, per les quals, “Bardanes, perdràs la prosperitat i els ulls, entre altres desgràcies. Si vols escoltar algun consell, deixa-ho estar, i treu-te del cap qualsevol idea que vagi en aquest sentit.”
  En sentir aquelles paraules l’agafaren decepció i tristor i finalment sortí de la cel·la desanimat i preocupat. El monjo, que s’havia quedat observant com Lleó, Miquel i Tomàs, dels quals ja he dit, portaven el cavall a Bardanes perquè hi pugés, cridà el general, tot dient-li que tornés, i ell, pensant que escoltaria una cosa nova i inesperada, tornà immediatament. Però només el pregà novament que no es busqués les desgràcies que l'estaven esperant i no canviés la felicitat actual per la perversió i l’error i, pel que feia aquells altres, amb paraules profètiques afirmà solemnement i amb seguretat: “L'imperi que cobeges, el tindran el primer i el segon dels que sou aquí, no pas tu, i el tercer només rebrà lloances i aclamacions, però no ho aconseguirà, fins i tot perdrà l'ànima de mala manera.”
  Afectat profundament per aquelles paraules, amb la cara que se li posava de tots colors agafà el camí del retorn. Tot renegant, llançava insults contra l’home i alhora, tot rient-se’n, revelava als companys les profecies sobre ells.

[1] Akşehir: ciutat de l’Àsia Menor a Pisídia.

[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 7-8]

Joan Tzetzes: Posthomèrica 136-208 - Pentesilea (4)

    Més tard, quan la Filla del Matí [1] sortí impetuosa,
a dalt del seu carro – l'arrossegaven rabents els cavalls,
Lampe i Faetont que alhora el tiraven, tots dos sota el jou,
en canvi Pegàs, nouvingut, corria a la corda [2] -,
aleshores s'armava la jove Pentesilea.
Mentre agafava les armes, l'elm li va caure del cap
i el seu destrer renillà, semblant a algú que plorava.
Per a ella, infaustos presagis, quan agafava les armes;
i quan sortia a escometre els argius en el cos a cos,
una àliga, després d'atrapar una coloma, l'estava plomant,
així com Aquil·les l'hauria massacrat amb la llança allargada.
Vet aquí que, encetada la pugna salvatge,
anà a l'atac dels argius vora la llera de Xant;
darrera, portadores d'arcs encorbats, les dones guerreres
venien gitant ses sagetes; hi va caure un gran alarit.
Ella envestí els homes armats, també els escudats,
i afrontà els cavallers, ufanosos de llurs javelines.
Lluitaven, aquells, al costat dels seus capitostos,
amb tot, a cavall, amb les dones temptà d'envestir els aqueus
agafant-los al mig, tots quants n'hi havia, per tal de matar-los.
I en veritat hauria acomplert el que en la ment s'esperava:
d'una banda Enees duia l'esquadra de cavalleria,
de l'altra Deífob, amb els soldats escudats,
i alhora Paris empenya l'atac amb arquers musculosos;
tots ells, els argius, lluitaven amb fúria, si bé a contracor,
contra els troians, car l'angoixa és quelcom d'homicida -
els caps d'herois valerosos volaven pel terra,
nombrosos, de dànaus, i de troians generosos-,
i ella, duent bel·licoses les dones, els empaitava
i, tots, els anava a matar després d'haver-los tancat.
Però Aquil·les va veure i n'ofegà l'embranzida.
Vet aquí que quan l'albirà empaitant i atacant,
es girà, deixà el primer reng i restà a la ressaga,
i després, amb uns pocs cavallers, entre escuts ben serrats,
s'apropà i s'hi encarà d'improvís,
atacà aleshores la reina, quan ella llançava el seu dard,
i la colpí en diagonal amb la llança, al costat de la dreta.
Tot d'una, caigué de cavall, però continuà respirant.
La deixà allà mateix i es va dirigir vers les dones restants,
llavors li vingueren darrere uns genets de gran valentia.
    Després van caure Hipotoe i Antianeira,
tot seguit va morir Toxofone i també Toxoanaxa,
i Goritoessa i Iodoce amb Faretre,
Andrò, Ioxia, Biostrofe, Androdaixa,
també Aspidicarme caigué amb Enquesimargos,
Cnemis, Torece, Calacàor, Eurilofe,
Ecate, Anquimaque i Andromaque la reina [3].
Aquestes noies van caure: la flor de les amazones,
princeses i reines, una multitud innombrable.
    I els troians, quan van veure les reines de les amazones
massacrades per mà dels argius generosos,
tot  i no tenir més alè dins dels cossos,
van fugir, lliurant-se als genolls i als ràpids unglots dels cavalls,
cada u pel seu compte. Però per darrera els estalonaven
el argius generosos, passaven pel mig dels cadàvers,
fins que uns quants en van esclafar a la vora de les torres de Troia,
d'altres en capturaren sense matar-los, lluny de les torres,
i tothom se'ls va repartir amb les amazones.
    Però, quan acabà la batalla d'aquella guerra cruenta,
tornaren enrere per veure Pentesilea.
S'agitava convulsa, encara, al mig d'aquell extermini,
brillava per sa bellesa, mentre espirava l'últim alè,
la mamella amagada: era indòmita encara la verge.
I plorava l'Eàcida, tot demanant als companys
que en cavessin la tomba, per enterrar-hi la dona,
mes el túmul fou per a Tersites, no pas per a ella.
Doncs, vet aquí que, tal com esqueia, Aquil·les plorava
joventut, gallardia i més encara bellesa d'aquella
noia, però Tersites la va insultar des de lluny.
Aquil·les doncs, d'un cop a la testa, li va treure la vida [4].
Llavors el fill de Tideu, enfurismat per allò de Tersites,
llançà a l'Escamandre l'amazona Pentesilea:
i allà, entre les ones de l'Escamandre, l'abandonà l'alè de la vida.

[AQUÍ ACABA L'EPISODI DE PENTESILEA] 

N.d.T.: Per saber més sobre el tractament i les reelaboracions del mite de Pentesilea en la cultura europea, veure l'interessant article dels amics del blog “De Troia a Ítaca”.

[1] Ἠριγένεια, l'Aurora.
[2] παρῄορος: és l'equivalent de funalis en llatí.
[3] Els noms de les amazones que participaren a la guerra de Troia varien segon l'autor.
[4] Existeixen versions diverses d'aquest episodi, tant en l'antiguitat com en època medieval.

[Joan Tzetzes, Antehomerica, Homerica et Posthomerica, Ed. F. S. Lehrs, París, 1861, pàg. 22-23]

Procopi de Cesarea: La guerra gòtica (I, 3,13-30)

La història d'Amalasunta (4)

  Es donava el cas que amb Hipati i Demetri havia vingut Alexandre, un senador. El motiu era que l’emperador, quan fou informat que el vaixell d’Amalasunta estava fondejat a Epidamne i que ella encara dubtava, tot i haver passat bastant de temps, envià Alexandre amb el mandat d'investigar-ho i d'explicar-li tot sobre ella. Però oficialment, l’emperador l’havia enviat com a membre de la delegació, perquè preocupat per la situació del Lilibeu [1] (que he explicat en els llibres anteriors), i també pel fet que deu Huns desertors de l’exèrcit d'Àfrica havien arribat a la Campània on els havia acollit Uliaris, el responsable de la defensa de Nàpols, sense cap objecció per part d'Amalasunta. Estava inquiet així mateix perquè en la guerra que els gots havien iniciat contra els gèpides pel volts de Sírmium, havien tractat  Gratiana, situada als confins de l’Il·líric, com a ciutat enemiga. Li retragué això en una carta, enviant-li Alexandre que, quan arribà a Roma, va deixar els delegats ocupats en allò per a què havien vingut, viatjà cap a Ravenna i vingué a la presència d’Amalasunta, referint-li en privat les paraules de l’emperador i entregant-li en públic la carta, que deia textualment:

  “Teniu ocupada amb la força la plaça forta del Lilibeu [2], que és nostra; en cap moment i fins i tot ara, no us heu mostrat disposats a entregar-nos uns bàrbars fugitius a qui heu donat acollida, encara que ens pertanyen, i àdhuc heu portat la desgràcia a la meva Gratiana que no tenia res a veure amb vós: és hora doncs que reflexioneu sobre com acabarà tot això.”

  Un cop li fou lliurada, la dona llegí la carta i contestà:

  “Allò normal és que un rei gran i valerós es preocupi per a un nen orfe que no entén gairebé res de tot el que s'esdevé, més que ser-li enemic sense raó. La veritat és que una victòria en una lluita és sense mèrit, si no s’obté amb un adversari equivalent. Vós, per culpa del Lilibeu, per deu desertors i per l’error comès contra una ciutat amiga, per desconeixement, per un soldats que perseguien els seus enemics, esteu amenaçant Atalaric. No Majestat, no podeu pensar això, vós no! Al contrari, considereu que a l’època de la vostra expedició contra els vàndals, no només no us obstaculitzàrem, sinó que amb tota la disponibilitat us obrírem el camí cap a l’enemic i cedírem els recursos més necessaris, entre d’altres el gran nombre de cavalls, gràcies als quals, més que altres coses, aconseguíreu la victòria sobre els rivals. Sigui com sigui, justament pot dir-se aliat i estimat no només qui té un tractat d’aliança amb els veïns, sinó també qui es mostra disposat a col·laborar en allò que calgui per a la guerra. Compteu d’altra banda que en aquella època la vostra flota no podia atracar enlloc més que a Sicília, ni s'hauria pogut dirigir cap a Àfrica sense les provisions comprades a Sicília. Així la base d'aquella vostra victòria és nostra, car és just que qui donà solució als problemes en derivi uns mèrits. Majestat, què hi ha de més dolç per l’home que la victòria sobre els enemics? Però n’hem sortit ben perjudicats en aspectes no secundaris, ja que no ens hem reservat la nostra part del botí seguint les lleis de guerra. I ara fins i tot preteneu sostreure'ns el Lilibeu de Sicília que pertoca des de fa temps als gots, res més que una roca, Majestat, que no té valor i, per bé que hagi estat antigament propietat del vostre imperi, és si més no raonable que sigui el vostre pagament a Atalaric pels seus favors en una situació tan difícil.”

  Amalasunta, públicament expressava això per escrit a l’emperador, però en privat acordà entregar-li tot el territori italià. Els delegats, quan tornaren a Bizanci ho explicaren amb detall a l’emperador Justinià: Alexandre, les opinions d’Amalasunta, mentre que Demetri i Hipati, tot el que havien escoltat de Teodat, tot afegint que aparentment disposava de molta força a la Túscia, sent senyor de gran part de la regió, i semblava que no li seria difícil complir amb els acords. L’emperador, content amb les explicacions, sense pensar-s’ho dues vegades, envià Pere [3] a Itàlia, un il·liri que venia de Tessalònica i era advocat a Bizanci, especialment intel·ligent i afable i per natura molt versat en l’art de convèncer.
 
[1] Procopi narra en la Gerra Vandàlica (II, 5, 11, Haury) que hi havia un contenciós per una plaça forta al Lilibeu (Sicília) entre gots i romans.
[2]  Promontori prop de Marsala.
[3] Es tractaria de Pere el Patrici autor d'una obra d'història de la qual ens ha restat ben poc (v. Impllizzeri, pàg. 230) i uns tractats sobre història del càrrec de Magister Officiorum (v. Khazdan, The Oxford Dictionary of Byzantium, 1991, s.v.).

[Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 3, 13-30]

Cassia: Els armenis

Quina raça més odiosa els armenis*,
purulenta i dolenta com poques,
delirant, bipolar i malparlada,
arrogant de les que més i farsaire.
Deia d'ells i amb raó un filòsof:
“Els armenis són dolents, quan anònims,
però són més dolents quan famosos,
són dolentíssims en tot, quan són rics,
i quan són molt rics i plens d'honors
són per a tothom els pitjors dels pitjors.”

* No coneixem la causa d'aquesta animositat amb els armenis. Podria ser en relació amb el conflicte de les imatges: Cassia, monja i per tant iconòdula, podria referir-se a l'emperador Lleó V l'Armeni, iconoclasta, que va regnar entre el 813 i el 820.

[Medieval and Modern Greek Poetry, Ed. C.A Trypanys, Oxford, 1951, pàg. 43]

Anna Comnena: Alexiada primera (I, 1-3)

  Aleix, basileu i pare meu, abans de rebre el ceptre imperial, havia ja estat molt útil a l'imperi romà. Entrà a l'exèrcit a l'època de Romà Diògenes¹: per la gent del seu temps era un home admirable i valent. Per exemple, acabats de  fer els catorze anys², ja frisava per seguir l'emperador Diògenes en una important campanya militar contra els Perses³, tot manifestant la seva furiosa agressivitat contra els bàrbars dient que mullaria amb la sang la seva espasa si se'ls trobaria en el cos a cos. Així era de bel·licós el noi! Però en aquella ocasió l'emperador Diògenes no el deixà participar, per culpa de la desgràcia terrible que havia afectat la seva mare que plorava llavors la pèrdua del fill primogènit Manel, un home que havia demostrat gran eficàcia servint a l'imperi romà. Perquè aquella dona no restés sense consol - sense saber on enterrar un fill i a punt d'enviar l'altre a la guerra, amb la por que al noi li passés quelcom dolent i que no podria saber en quin lloc del món seria-, per tot això obligà el jove Aleix a tornar amb la seva mare. Llavors en aquella ocasió, a contracor, es va separar dels seus companys d'armes, però, des d'aleshores es començà a veure un munt d'accions de gran valor per part seva i, sens dubte, sota l'imperi de Miquel Ducas, després de la deposició de Diògenes, la història de Roussel⁴ demostrà tot el seu coratge.
  Aquell era un home d'origen franc⁵, allistat a l'exèrcit romà, que havia millorat, i molt, la seva condició i, després d'haver arreplegat forces al seu voltant i un exèrcit considerable tant entre la gent de la seva terra, com també de qualsevol altre país, ja era un rebel⁶ molt perillós. Aprofitant-se del fet que l'hegemonia dels romans sofria molts alts i baixos, quan els turcs començaven a tenir més sort que ells, fets fora com la sorra que s'espolsa dels peus⁷, aleshores ell també atacà l'imperi romà. D'altra banda, tenint ja un temperament insubmís, esperonat doncs encara més a una rebel·lió en plena regla per l'estat de confusió⁸ de l'imperi, anava saquejant els territoris orientals, gairebé per tot arreu. I, per bé que molts fossin acreditats i considerats guerrers prou valents per a actuar contra ell, i tot i la l'experiència militar que se'ls reconeixia, aquest home demostrava tenir més capacitats que tots ells. Ja sia perquè ell mateix, atacava, repel·lia i s'afuava com un huracà al damunt dels seus contraris, ja sia per haver contret una aliança amb els turcs, s'havia tornat invencible als atacs; fins al punt que var fer presoner algun alt dignitari, tot desbaratant-ne les falanges.
  Justament aleshores el meu pare Aleix estava servint com a subaltern al seu germà⁹, que era encarregat de tots els contingents orientals i occidentals,  directament a les seves ordres. Llavors, com que la situació era en aquell moment desesperada pels romans, amb aquell estranger que passava per tots els territoris com un llampec, Aleix, persona notòriament excepcional, va ser considerat capaç d'oposar-s'hi i nomenat comandant suprem¹⁰ per l'emperador Miquel¹¹. Ell mateix, després de millorar els coneixements i l'experiència en estratègia i qüestions militars, que havia assolit en tot cas en poc temps (però, ja que era un home treballador i eixerit, segons els millors soldats romans havia assolit el màxim domini de les tècniques militars, com el famós Emili el romà, de la mena d'Escipió, com Hanníbal el Cartaginès; i això que era molt jove, gairebé, com qui diu, de primer pèl¹²) capturà el famós Roussel, l'home que havia envaït grans extensions de les terres de Bizanci, i restablí l'imperi a orient, sense tampoc trigar gaires dies. De quina manera el capturà, ho explica més àmpliament el Cèsar¹³ en el segon llibre de la seva història i ho explicarem també nosaltres, en la mesura que sigui pertinent amb la narració.

1 Romà IV Diògenes (1067-1071).
2 L'any 1070.
3 En realitat són els turcs. Es tracta d'un anacronisme molt difós entre els historiadors bizantins d'aquesta i d'èpoques posteriors (fins i tot Jordi Paquímeres l'utilitza sistemàticament). En la sensibilitat bizantina el perill que ve d'orient és el persa. Dir persa és parlar d'algú que ve d'orient.
En aquest cas no traduïm “turcs” perquè Anna més endavant farà servir “correctament” la paraula “turcs”. Per tant, el fet que aquí utilitzi el mot “perses” representa un èmfasi o un matís especial que hi pretén donar.
4 Οὐρσέλιος. Roussel de Bailleul (? - 1078), mercenari normand que anteriorment havia estat a les ordres de Robert Guiscard en la conquesta de Sicília. És Ρουσέλιος per Nicèfor Botaniates, que el descriu (pàg. 48, Bekker, 1853) com un home εὐσθηνὸς κατὰ χείρα, de mà vigorosa, tot dedicant-li vàries pàgines.
5 Κέλτος. Anna Comnena utilitza aquest mot per referir-se de manera genèrica als Latini (italians de qualsevol regió i francesos) o als normands.
6 Τύραννος, que l'Index graecitatis de l'edició Kambylis tradueix al llatí com usurpator. Hi ha versions que tradueixen com "tirà". En època bizantina, normalment preval el significat que donem a la nostra versió.
7 ὥσπερ ψάμμου ποδῶν ὑποσπασθείσης. Citació literal de Gregori Nazianzé (Contra Iulianum Imperatorem II (orat. 5), 24), represa en tot cas, també literalment, per Miquel Psel·le en un parell d'ocasions, en els seus textos teològics.
8 διὰ τὸ κατηφές. Després de la ruïnosa derrota bizantina de Manzikert, aprofita per fer-se senyor d'un petit potentat al voltant de la ciutat d'Ankara.
9 El germà gran de d'Aleix, Isaac.
10 Στράτεγος αὐτοκράτωρ.
11 Miquel VII Ducas (1071-1078), successor de Romà Diògenes.
12 Πρώτως ὑπηνητην. Expressió proverbial que espot trobar mes o menys en nombrosos autors, Homer entre d'altres (Il. 24, 348, πρώτον ὑπηνητὴν, ...).
13 Nicèfor Brienni. Veure Pròleg de l'Alexíada.

[Annae Comnenae Alexias Ed. Reinsch D.R. et Kambilis A. Berlí, 2001. ΑΛΕΞΙΑΣ ΠΡΩΤΗ, I, 1-3]

Joan Tzetzes: Posthomèrica 80-135 - Pentesilea (3)

     Gaudi en sentia doncs l'eixam troià, tot mirant-la,
mes als argius se'ls glaçava el cor, quan la veien.
Es desplegaren, és obvi, en tres parts, i amb desgana.
És a dir, Menelau, Teucre i Merione - i, amb aquells,
també el fill de l'Arcísida¹, home de ment arterosa,
duien totes les colles d'arquers musculosos;
Àiax, en canvi, empenya els soldats que duien l'escut,
i també Nèstor i Idomeneu, Ialmen i Agamènnon.
Mnesteu duia genets, i així l'estol de l'Eàcida
i el Tidida, a més d'uns altres experts en cavalleria.
    Com deia, desplegats d'aquesta manera², tancaven les files,
ben junts³; tanmateix no podien frenar aquella dona.
Creieu-me, era gent de nova lleva, sense experiència,
que quan, de dalt de grans cavalls de genolls vigorosos,
van veure Pentesilea, la seva reina,
assaltant frontalment, amb puixança, els rengs de guerrers,
van anar a l'atac dels argius esgotats després de deu anys,
entre alarits formidables i els embats dels cavalls,
al mig de la pluja de llances i el pedregar de sagetes,
arrasaren la infanteria i els esquadrons de cavalleria.
    Aleshores, Pentesilea i les dones i els homes
que anaven amb ella, els destrossaren, sense frenar-se.
El sòl troià era doncs tot ple de cadàvers.
Quina boca diria quants aqueus varen caure?
Com quan la violència del vent - de Bòrees que brum amb estrèpit -
una nit d'hivern, bufant d'improvís,
congela les aigües clares, canviant-les en neu,
i aquí, allà, arreu, embolcalla tota la terra;
així aleshores Pentesilea, una dona -qui ho diria⁴-,
gelà la fúria dels aqueus, apagant-ne el coratge,
folrà de cadàvers la plana: d'homes mortals i cavalls.
    Vet aquí que una noia els va massacrar per tres dies,
i es refugiaven, de nit, entre el mar i la platja.
Mes quan va venir el vespre de la quarta jornada
i ella dormia en un llit, contenta per la victòria,
segura d'acabar d'aterrar els aqueus l'endemà,
tot just aleshores, a Príam i a ella, a Pentesilea,
Hera els va enviar un somni d'esglais i de plors,
presagi de mort de la generosa Pentesilea.
És a dir, Príam va veure que Hèctor encara era viu
i tenia imatge de dona, però era fort, tal com era.
Gaudi en sentia Príam i la resta del poble troià,
tanmateix el fill de Peleu, el matà igual que l'altra vegada.
En canvi, Pentesilea va tenir aquest somni:
li va semblar veure la generosa Otrore, sa mare,
concedint-la a un guerrer robust i formós, per ser-ne companya,
un nuvi de cabellera bonica, per bellesa igual a les Caris⁵,
i ella acceptava; però en va venir un altre, cruel,
del color la pega, immens i terrible,
de cent caps; aquest, aixecant la llança de coure,
a dalt d'un destrer d'esbufec implacable,
la raptà, enfonsant-se després als palaus infernals.
Aquestes van ser les nocturnes visions de llurs somnis.

[CONTINUARÀ]

N.d.T.: Per saber més sobre el tractament i les reelaboracions del mite de Pentesilea en la cultura europea, veure l'interessant article dels amics del blog “De Troia a Ítaca”.

1 Laertes pare d'Odisseu era fill d'Arcisi.
2 Torna a referir-se als troians. Veure fragment 2, traduït anteriorment.

3 Encara que pugui semblar un anacronisme de Tzetzes, la tècnica de combat amb files tancades, és descrita ja en la Ilíada on el mot falange és expressament citat en dues ocasions: Il. 6,6 i Il. 13.145, per descriure-hi una distribució tancada dels guerrers a peu. És molt probable que la falange d'Homer no sigui, en realitat, la mateixa que la de Tucídides, però, en tot cas, no es pot dir que Tzetzes, quan parla de falange, estigui traint Homer.

4 ἐπ`ἄελεπτα φανεῖσα. Lehers, més literalment, proposa: praeter opinionem visa.

5 Són les Charites, les Gràcies.

[Joan Tzetzes, Antehomerica, Homerica et Posthomerica, Ed. F. S. Lehrs, París, 1861, pàg. 21-22]

Cristòfol de Mitlilene (5)

A Sant Simeó l'estilita

Verb Diví,
l'home, el vas igualar quasi als àngels*,
diu David.
Simeó ho va refutar amb sa vida,
revelant tenir més alçada que els àngels.

* Salm 8, 6.

[Die Gedichte des Chrystophoros Mytilenaios, Ed. Eduard Kurz, Liepzig, 1903, núm. 5]