a dalt del seu carro – l'arrossegaven rabents els cavalls,
Lampe i Faetont que alhora el tiraven, tots dos sota el jou,
en canvi Pegàs, nouvingut, corria a la corda [2] -,
aleshores s'armava la jove Pentesilea.
Mentre agafava les armes, l'elm li va caure del cap
i el seu destrer renillà, semblant a algú que plorava.
Per a ella, infaustos presagis, quan agafava les armes;
i quan sortia a escometre els argius en el cos a cos,
una àliga, després d'atrapar una coloma, l'estava plomant,
així com Aquil·les l'hauria massacrat amb la llança allargada.
Vet aquí que, encetada la pugna salvatge,
anà a l'atac dels argius vora la llera de Xant;
darrera, portadores d'arcs encorbats, les dones guerreres
venien gitant ses sagetes; hi va caure un gran alarit.
Ella envestí els homes armats, també els escudats,
i afrontà els cavallers, ufanosos de llurs javelines.
Lluitaven, aquells, al costat dels seus capitostos,
amb tot, a cavall, amb les dones temptà d'envestir els aqueus
agafant-los al mig, tots quants n'hi havia, per tal de matar-los.
I en veritat hauria acomplert el que en la ment s'esperava:
d'una banda Enees duia l'esquadra de cavalleria,
de l'altra Deífob, amb els soldats escudats,
i alhora Paris empenya l'atac amb arquers musculosos;
tots ells, els argius, lluitaven amb fúria, si bé a contracor,
contra els troians, car l'angoixa és quelcom d'homicida -
els caps d'herois valerosos volaven pel terra,
nombrosos, de dànaus, i de troians generosos-,
i ella, duent bel·licoses les dones, els empaitava
i, tots, els anava a matar després d'haver-los tancat.
Però Aquil·les va veure i n'ofegà l'embranzida.
Vet aquí que quan l'albirà empaitant i atacant,
es girà, deixà el primer reng i restà a la ressaga,
i després, amb uns pocs cavallers, entre escuts ben serrats,
s'apropà i s'hi encarà d'improvís,
atacà aleshores la reina, quan ella llançava el seu dard,
i la colpí en diagonal amb la llança, al costat de la dreta.
Tot d'una, caigué de cavall, però continuà respirant.
La deixà allà mateix i es va dirigir vers les dones restants,
llavors li vingueren darrere uns genets de gran valentia.
Després van caure Hipotoe i Antianeira,
tot seguit va morir Toxofone i també Toxoanaxa,
i Goritoessa i Iodoce amb Faretre,
Andrò, Ioxia, Biostrofe, Androdaixa,
també Aspidicarme caigué amb Enquesimargos,
Cnemis, Torece, Calacàor, Eurilofe,
Ecate, Anquimaque i Andromaque la reina [3].
Aquestes noies van caure: la flor de les amazones,
princeses i reines, una multitud innombrable.
I els troians, quan van veure les reines de les amazones
massacrades per mà dels argius generosos,
tot i no tenir més alè dins dels cossos,
van fugir, lliurant-se als genolls i als ràpids unglots dels cavalls,
cada u pel seu compte. Però per darrera els estalonaven
el argius generosos, passaven pel mig dels cadàvers,
fins que uns quants en van esclafar a la vora de les torres de Troia,
d'altres en capturaren sense matar-los, lluny de les torres,
i tothom se'ls va repartir amb les amazones.
Però, quan acabà la batalla d'aquella guerra cruenta,
tornaren enrere per veure Pentesilea.
S'agitava convulsa, encara, al mig d'aquell extermini,
brillava per sa bellesa, mentre espirava l'últim alè,
la mamella amagada: era indòmita encara la verge.
I plorava l'Eàcida, tot demanant als companys
que en cavessin la tomba, per enterrar-hi la dona,
mes el túmul fou per a Tersites, no pas per a ella.
Doncs, vet aquí que, tal com esqueia, Aquil·les plorava
joventut, gallardia i més encara bellesa d'aquella
noia, però Tersites la va insultar des de lluny.
Aquil·les doncs, d'un cop a la testa, li va treure la vida [4].
Llavors el fill de Tideu, enfurismat per allò de Tersites,
llançà a l'Escamandre l'amazona Pentesilea:
i allà, entre les ones de l'Escamandre, l'abandonà l'alè de la vida.
[AQUÍ ACABA L'EPISODI DE PENTESILEA]
N.d.T.: Per saber més sobre el tractament i les reelaboracions del mite de Pentesilea en la cultura europea, veure l'interessant article dels amics del blog “De Troia a Ítaca”.
[1] Ἠριγένεια, l'Aurora.
[2] παρῄορος: és l'equivalent de funalis en llatí.
[3] Els noms de les amazones que participaren a la guerra de Troia varien segon l'autor.
[4] Existeixen versions diverses d'aquest episodi, tant en l'antiguitat com en època medieval.
[Joan Tzetzes, Antehomerica, Homerica et Posthomerica, Ed. F. S. Lehrs, París, 1861, pàg. 22-23]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada