El
lloro
Hi
havia una vegada un home, un Àrab, que per l'obsessió de controlar
totes les coses que passaven a casa seva, fil per randa, amb zel
exagerat, comprà un ocell d'allò més especial, capaç de parlar
amb sentit, el que es coneix com a lloro1:
el ficà en una gàbia i el posà dins de casa, tot demanant-li que
es fixés en la seva dona. 'I, fins que jo no torni, si ella fa
alguna cosa,' li diu, 'mira d'explicar-m'ho.' Després de parlar així
amb el lloro, se n'anà de viatge lluny de casa. Llavors un foraster
que havia vingut a viure allà anà al llit, una i altra vegada, amb
la seva dona, a sabuda de la criada de la família. Quan l'home tornà
del viatge cridà el lloro i li preguntà què havia vist fer a la
seva dona i l'ocell li xivà totes les marranades que havia fet.
L'home s'agafà molt malament aquelles revelacions sobre la seva
muller i no volia fer més l'amor amb ella. Bé doncs, la dona,
suposant que la seva esclava havia explicat les coses, la va fer
venir i li va dir tota enfadada:
'És
cert doncs, tu has explicat al meu marit el que he fet!'
L'esclava
jurava, reclamant justícia, que de cap manera havia parlat amb
l'home de la seva ama, 'ha estat el lloro', deia, 'que li ha explicat
les teves coses.
La
dona, només sentir sentir això, s'adonà d'haver estat acusada per
l'ocell, i va pensar un parany per difamar-lo com a mentider davant
el marit. Se l'emportà doncs i el tingué a prop seu dins la gàbia
durant tota la nit següent, llavors, com de costum, se n'anà a
dormir i així li parà la trampa: va fer girar un molí manual al
costat del lloro, que produïa una mena d'espetecs, i a més li
col·loca un mirall davant dels ulls que reflectia la llum amb amb
resplendors de llampec. Finalment, a més de tot això, de lluny,
feia caure unes gotes d'aigua.
El
lloro doncs es va creure que de veritat durant tota la nit havia
plogut, tronat i llampegat i, el matí, el marit de la dona el va
anar a veure i li preguntà:
'Què
has vist doncs aquesta nit?'
'La
pluja nocturna, els trons un darrere l'altre i els llamps no m'han
deixat gens veure què ha passat durant la nit.'
L'home,
en sentir l'ocell dient això, pensà:
'Realment,
res de tot el que ha relatat aquest ocell és veritat, ans al
contrari les coses que em diu són falses, un engany; està clar pel
que m'acaba d'explicar, ja que res de tot això ha passat aquesta
nit: ni ha plogut, ni ha tronat, ni ha llampegat. Llavors tot el que
el lloro em va explicar de la meva dona és en realitat fals i
enganyós.'
Majestat,
veieu que aquella dona dolenta, actuant el seu astut estratagema,
finalment enganyà l'home, en dominà a viva força el pensament,
difamant el lloro com a mentider, i així el marit es reconcilià amb
la muller. Doncs bé, Majestat, sapigueu que ningú pot guanyar amb
una dona en mala fe. Cir, escoltades les paraules del conseller i
filòsof, va suspendre immediatament la condemna, o més aviat la
capgirà, ordenant que no es matés el seu fill.
1 F.
Conca ens recorda aquí la importància d'aquest animal en el
Śukasaptati “Les històries del lloro”, on aquest animal fa la
funció contrària: amb els seus relats convenç la protagonista a
no trair el marit.
[Michaeli Andreopuli Liber Syntipae, ed. Victor Jernstedt, San Petersburg, 1912, pàg. 16 - 18]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada