Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

7 de novembre de 2012

Miquel Andreòpul: El llibre de Syntipas (5)

El lloro
   Hi havia una vegada un home, un Àrab, que per l'obsessió de controlar totes les coses que passaven a casa seva, fil per randa, amb zel exagerat, comprà un ocell d'allò més especial, capaç de parlar amb sentit, el que es coneix com a lloro1: el ficà en una gàbia i el posà dins de casa, tot demanant-li que es fixés en la seva dona. 'I, fins que jo no torni, si ella fa alguna cosa,' li diu, 'mira d'explicar-m'ho.' Després de parlar així amb el lloro, se n'anà de viatge lluny de casa. Llavors un foraster que havia vingut a viure allà anà al llit, una i altra vegada, amb la seva dona, a sabuda de la criada de la família. Quan l'home tornà del viatge cridà el lloro i li preguntà què havia vist fer a la seva dona i l'ocell li xivà totes les marranades que havia fet. L'home s'agafà molt malament aquelles revelacions sobre la seva muller i no volia fer més l'amor amb ella. Bé doncs, la dona, suposant que la seva esclava havia explicat les coses, la va fer venir i li va dir tota enfadada:
   'És cert doncs, tu has explicat al meu marit el que he fet!'
   L'esclava jurava, reclamant justícia, que de cap manera havia parlat amb l'home de la seva ama, 'ha estat el lloro', deia, 'que li ha explicat les teves coses.
   La dona, només sentir sentir això, s'adonà d'haver estat acusada per l'ocell, i va pensar un parany per difamar-lo com a mentider davant el marit. Se l'emportà doncs i el tingué a prop seu dins la gàbia durant tota la nit següent, llavors, com de costum, se n'anà a dormir i així li parà la trampa: va fer girar un molí manual al costat del lloro, que produïa una mena d'espetecs, i a més li col·loca un mirall davant dels ulls que reflectia la llum amb amb resplendors de llampec. Finalment, a més de tot això, de lluny, feia caure unes gotes d'aigua.
   El lloro doncs es va creure que de veritat durant tota la nit havia plogut, tronat i llampegat i, el matí, el marit de la dona el va anar a veure i li preguntà:
   'Què has vist doncs aquesta nit?'
   'La pluja nocturna, els trons un darrere l'altre i els llamps no m'han deixat gens veure què ha passat durant la nit.'
   L'home, en sentir l'ocell dient això, pensà:
   'Realment, res de tot el que ha relatat aquest ocell és veritat, ans al contrari les coses que em diu són falses, un engany; està clar pel que m'acaba d'explicar, ja que res de tot això ha passat aquesta nit: ni ha plogut, ni ha tronat, ni ha llampegat. Llavors tot el que el lloro em va explicar de la meva dona és en realitat fals i enganyós.'
   Majestat, veieu que aquella dona dolenta, actuant el seu astut estratagema, finalment enganyà l'home, en dominà a viva força el pensament, difamant el lloro com a mentider, i així el marit es reconcilià amb la muller. Doncs bé, Majestat, sapigueu que ningú pot guanyar amb una dona en mala fe. Cir, escoltades les paraules del conseller i filòsof, va suspendre immediatament la condemna, o més aviat la capgirà, ordenant que no es matés el seu fill.

1 F. Conca ens recorda aquí la importància d'aquest animal en el Śukasaptati “Les històries del lloro”, on aquest animal fa la funció contrària: amb els seus relats convenç la protagonista a no trair el marit.

[Michaeli Andreopuli Liber Syntipae, ed. Victor Jernstedt, San Petersburg, 1912, pàg. 16 - 18]

Cap comentari:

Publica un comentari