Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

2 de novembre de 2012

Miquel Andreòpul: El llibre de Syntipas (4)

El Lleó

  “Majestat, no és de justícia que els reis actuïn abans de saber la veritat”, i desprès, inicià a explicar un conte:
   “Vet aquí una vegada un rei que anava tan boig per les dones que creia que res valia més la pena. Un dia, mentre era a la finestra del palau reial, va veure una noia jove, ben guapa, i, sucumbint al seu encant, li va néixer un desficiós desig d'ella. Així, maquinant satisfer les seves brames, va convocar-ne el marit, l'envià a fer alguna gestió reial i, de nit, anà a veure la dona i la incità a fer l'amor amb ell. Aquella dona, que era força intel·ligent i perspicaç i també orgullosa del seu autocontrol, digué:
   “Meu Rei i Senyor, jo sóc esclava del meu amo que sou vós, disposada a complir els vostres ordres en tot, però primer necessito fer una única sol·licitud a sa Majestat.”
Dit això, li va ensenyar un llibre del seu marit, que parlava de la castedat i de l'aberració dels instints baixos i insensats; i tot acostant-li el llibre digué:
   “Majestat, llegiu una estona aquest llibre i aprengueu com la gent del vostre nivell ha de controlar i dominar adequadament les passions.”
   El rei, no va fer cas al contingut del llibre, només volia passar una estona d'esbargiment fornicant amb la dona i l'anava agafant sense cap pudor, però no va treure gens de benefici del seu desvergonyiment: se'n va anar, de fet, sense haver-li fet res de reprovable. Però, justament mentre agafava la dona així sense pudor, li relliscà l'anell reial del dit de la mà i va caure al llit, sense que la dona se n'adonés.
  Quan tornà el marit i entrà a casa seva, es va asseure al llit com de costum i veié que hi havia l'anell reial. L'observà amb atenció i s'adonà que era realment una joia del rei. En plena confusió mental, pensà:
   “Ha vingut el rei, s'ha abraonat sobre la meva dona i se l'ha dut al llit.”
   Aleshores començà a tenir por del rei i no volia dormir amb ella, però tampoc no li comentava res d'això. Quan ja feia força temps que el marit se li negava, la dona envià un missatge al seu pare i els seus germans, explicant-los que el marit l'havia pràcticament abandonat. El pare i els germans, sentit el missatge, se n'anaren a veure el rei i acusaren l'home, dient:
   “Majestat, vam deixar una parcel·la de propietat nostra a aquest home, el qual, després de treballar-la força temps, ara la té abandonada i, com se n'ha desentès, l'ha deixat eixorca, com era abans. Així, necessitem la vostra autoritat: ha de llaurar el camp o tornar-nos-lo.”
   El rei escoltà la súplica i preguntà al marit:
   “Què diu aquesta gent?”
Aquell, separat dels altres, contestà:
   “Diuen coses certes i correctes. Em van deixar una parcel·la per treballar-la amb tota la dedicació possible i no me'n vaig desentendre. Però un dia, mentre hi llaurava, hi vaig trobar les petjades d'un lleó: després de veure-les, des d'aquell moment, no vaig gosar més acostar-m'hi.”
   Ell escoltà tot això i digué al marit:
   “Dius la veritat: el lleó certament va entrar al teu camp, però no hi va fer cap estrall, ni intentarà més de tornar-hi. D'ara endavant explotaràs la parcel·la que t'han donat, com abans, i la llauraràs sense por.”
   El savi, doncs, explicada la història al rei, digué:
   “Rei meu, he presentat aquesta història a sa Majestat perquè n'aprengueu que no tot el que es denuncia o se sospita és veritat, ni tampoc ens hem de precipitar a creure a les calúmnies o dictar sentència sense proves. I ara tinc una altra història per explicar.”

[Michaeli Andreopuli Liber Syntipae, ed. Victor Jernstedt, San Petersburg, 1912, pàg. 13 - 16]

Cap comentari:

Publica un comentari