Ella llavors, agafat el noi de la mà, el dugué a casa seva i encetà
a parlar amb ell molt amablement. Però ell continuava amb ella el
seu silenci, sense flaquejar davant les paraules ensucrades de la
dona. Llavors ella li diu:
“Estic
convençuda que no tens cap motiu per no parlar, amor meu. Què
pretens doncs callant durant tanta estona? Si tens por que et passi
alguna cosa inesperada, et donaré un consell útil i t'estaré a
sobre fins que no facis això que dic. És a dir: saps que el teu
pare, se l'està menjant la vellesa, està perdent moltes facultats;
tu, en canvi, estàs ple de vigor i en la flor de la joventut.
Llavors, si t'animes, et puc organitzar un complot contra el teu pare
i eliminar-lo, tu puges al tron al seu lloc i m'agafes com a esposa
teva1.”
Quan
la dona malvada acabà de dir-li tot això, el noi va tenir un atac
de ràbia furiosa; estava tant fora de si, que s'oblidà de l'ordre
que el mestre li havia donat de no parlar durant set dies i li digué:
“Dona,
sàpigues que, si més no ara, fins que no passin set dies, no
contestaré a això que acabes d'explicar.”
La
dona, a aquelles paraules, va perdre tota la seguretat i li agafaren els canguelis; s'empescà llavors una idea malvada, un pla
homicida, contra el noi: tot d'una, s'estripà la túnica i, després
de donar-se un cop a la cara, començà a xisclar ben fort. El rei
sentí el crits, tot preocupat per la seva dona, de seguida la fa
cridar i li demana:
“Què
són aquests crits?”
“Majestat,
era amb el teu fill, tot procurant convèncer-lo a parlar amb mi i, de
sobte, se m'ha tirat a sobre intentant violar-me; i així m'ha
estripat la túnica en l'agressió, com pots veure, i m'ha ferit a la
cara amb les ungles. És veritat que sabia que el noi tenia uns
quants defectes, però no imaginava, ni de bon tros, que estigués
afectat per una monstruositat semblant.”
El rei, escoltà això, que mai a la vida s'hauria esperat i, colpit per aquella
increïble explicació, tot ple de ràbia envers el seu fill, el
repudià i el desheretà. I, amb aquella fiblada tan dolorosa al cor,
empès per l'amargura del desconfort, covava idees estranyes i
terribles contra el fill i finalment, entre els turments del dolor,
en decretà la condemna a mort.
Ara
bé, el rei tenia set consellers, d'allò més savis, que solia tenir al corrent de totes les seves decisions. Els set consellers
doncs, informats de la seva sentència contra el fill, decretada
sense el seu consens, després de fer una consulta interna,
consideraren que el rei, presa de l'odi i del dolor que
l'aclaparaven, per haver donat crèdit a la declaració de la dona,
havia condemnat el seu fill sense haver investigat. “No és just
que el mati així, sense proves. D'aquí a un temps” , deien ells,
“se'n penedirà amargament, ens acusarà, ens renegarà com uns
enemics, per no haver-ne evitat l'assassinat. Vinga, doncs, pensem un
estratagema com cal per al rei, com podem salvar el seu fill del cop
de dalla de la mort?”
Aleshores
acordaren que, cada dia, cada un d'ells conversaria amb el rei sobre
el seu fill. A més a més, un dels set savis, el que era el primer, va dir:
“Avui
jo em presentaré davant el rei i, per a aquest dia, allunyaré el
seu fill de la mort. Vet aquí que es presentà davant el rei i,
prostrat al terra li digué:
“Majestat,
no és de justícia que els reis actuïn abans de saber la veritat”,
i desprès, inicià a explicar un conte.
1 F.
Conca destaca que en la Mil i una nit, la concubina no
manifesta aquestes intencions successòries.
[Michaeli Andreopuli Liber Syntipae, ed. Victor Jernstedt, San Petersburg, 1912, pàg. 10 - 13]
[Michaeli Andreopuli Liber Syntipae, ed. Victor Jernstedt, San Petersburg, 1912, pàg. 10 - 13]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada