Dels llatins arribats amb la convocatòria i les coses que van fer
El mes de setembre següent a la segona indicció1, Constantinoble també va conèixer -i tant de bo no hagués fet!- el llatí2 Roger de Flor, amb les seves set naus i una esquadra aliada, formada principalment per catalans i almogàvers que comptava aproximadament amb vuit mil homes; el precedia Ferran Eiximenis3, que sumava encara més homes a l'armada. Però l'Eiximenis -que era un aristòcrata- s'havia presentat per iniciativa pròpia, amb el seu exèrcit personal, per donar el seu suport en la guerra contra els perses4, si l'emperador ho volia, i a un preu determinat, és clar. Roger, ell sí, havia salpat responent a la convocatòria; era un home de mirada aterradora, ràpid quan decidia i impetuós quan actuava; vull fer-hi un breu excurs tal com m'ho han explicat, i si mai la història s'allunya dels fets veritables, que se'n reprovi no pas l'escriptor, sinó la informació rebuda.
A Ptolemaida de Síria5, quan encara existia i era una ciutat famosa, ell servia el Temple com a frare. Quan aquesta fou presa dels etíops6, com ja hem explicat en els llibres anteriors, i aquells indrets quedaren devastats, robà els bens del monestir i després d'armar uns grans vaixells, afrontà els agarens7; era un pirata molt dur i amb els seus nombrosos companys duia atacs de sorpresa. Amb la riquesa i el luxe que venien dels botins acumulats pel mar, es tornà més confiat -i els seus homes també- i deixà aquell ordre de frares i l'hàbit; amb decisió i amb les naus plenes, anà a unir-se a Frederic8, aquell que regnava sobre Sicília amb el poder que li venia del temps de Manfred9 -tot lluitant contra la seva família, s'havia rebel·lat a l'Església i, com a conseqüència, escometia guerres i batalles amb Carles10-. Li anà doncs a prestar suport amb el seu exèrcit, per un salari pactat, i, participant a l'aliança amb Frederic, durant cert temps lluità amb els seus homes al costat seu.
Quan després la guerra es va acabar, i els qui estaven en conflicte en aquell moment signaren un acord de pau referendat per un matrimoni11 -en efecte, el germà del rei prengué com a esposa Caterina; aquell també havia estat coronat rei pel papa, si bé sine terra, és a dir sense terra, i proclamat així mateix emperador universal, lligant les seves pretensions sobre Constantinoble a la seva esposa, una néta de Balduí12-, per això, com que l'església s'hi havia reconciliat, el papa va fer buscar Roger. Frederic tanmateix, que pensava que no era apropiat i sobretot no era just trair qui s'havia demostrat útil en el moment de la necessitat -tinguem en compte que hi ha la condemna immediata i espantosa a la foguera per algú que hagi trepitjat l'hàbit-, considerà oportú reservar, per a ell, gratitud autèntica i, per al el papa, condescendència amb les acusacions, i no fer-lo arrestar, però tampoc reservar-li honors; va doncs ordenar-li que se'n anés lluny a buscar-se un lloc segur.
Abandonat per tothom, Roger envià un nunci a l'emperador, implorant que li donés acollida, ja que, segons deia, quan el monarca ho volgués, podria disposar d'un potent exèrcit com a aliat. Realment, tal com demostrà, era valent de natura i de mentalitat guerrera; i és més: al mateix temps tenia dominada una tropa ferotge gràcies a la seva intel·ligència àgil i aguda, i també a còpia de promeses sobre els grans èxits que aconseguirien. Però l'emperador per part seva, que per necessitat ja havia començat a fer servir mercenaris, es va abocar sobre aquella situació com si fos un regal del cel i, enviant-los una butlla d'or com a garantia, acceptà Roger i el seu exèrcit tan bé que, a ell, li concedí l'honor del títol de megaduc i a més a més el casà amb la seva neta Maria filla d'Assan13; i, pel que fa als seus homes, els va satisfer amb els sous corresponents, per prestar llurs serveis en guerra. En tot cas, com s'ha dit, es menystenien les forces romanes, afeblides i disperses a occident, que buscaven llavors on donar els seus serveis i guanyar-se la vida.
1 Setembre, 1303. Els fets d'aquest capítol són narrats, amb més detall i alguns matisos diferents, als capítols 194-199 de la Crònica de Muntaner.
2 El Failler ens recorda que “els mercenaris de la Companyia Catalana són denominats en aquesta Història catalans (Κατελάνοι), almogàvers (Ἀμογάβαροι), italians o llatins.
3 Ferran Ximenis d'Arenós
4 Paquímeres vol dir els turcs. Un dels seus nombrosos anacronismes.
5 Roger era templer i es trobava, el 18 de maig de 1291, al port de Sant Joan d'Acre (és com es deia la ciutat en aquell moment). Muntaner dóna d'aquests fets una visió diferent (194). Al·lega que Roger va rebre grans quantitats de riqueses per transportar bens i persones d'Acre, a punt de ser conquerida, a Mont Pelegrí (Trípoli del Líban), i que ell els donava a l'Ordre. En tot cas, admet que hi havien veus (malintencionades, segons ell) que deien que en aquella ocasió s'havia enriquit indegudament.
6 Els egipcians, mamelucs.
7 Els musulmans.
8 Frederic II de Sicília (1302-1337), fill de Pere el gran de Constança, filla de Manfred I de Hohenstaufen.
9 Manfred I (de Hohenstaufen, 1258-1266).
10 Carles II el coix, rei de Nàpols (de la dinastia d'Anjou, 1285-1309).
11 La pau de Caltabellotta (31/08/1302) entre Frederic i Carles II d'Anjou va ser segellada amb el casament de Frederic amb Eleonora d'Anjou, filla de Carles. No és doncs cert allò que explica Paquímeres a l'incís següent.
12 El gener de 1301, Felip IV el bell va fer casar Carles de Valois amb Caterina de Courtenay, descendent de Balduí II de Courtenay, antic emperador llatí de Constantinoble. El 03/09/1301 és investit emperador per Bonifaci VIII, en l'esperança que pogués tornar a recuperar el tro de l'imperi llatí. Paquímeres aquí confon els dos esdeveniments.
13 Maria de Bulgària (Latzaura, segons l'anomena Muntaner), filla de Joan III Asan de Bulgària i d'Irene Paleologina.
(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada