Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (12)

   Diuen: «Khi no va perjudicar de cap manera la ciutat, ni tampoc Kappa». És difícil saber què vol dir aquest enigma construït per la vostra ciència. Però ens vam trobar casualment amb uns intèrprets i ens vam assabentar que les lletres són inicials de dos noms que indiquen "Crist" d'una banda, i "Constanci"⁰ de l'altra. Deixeu-me ser franc, llavors: en una cosa Constanci us va perjudicar: no em va eliminar després nombrar-me Cèsar. D'altra banda, que els déus us concedeixin el privilegi, a vosaltres sols entre tots els romans, de tastar molts Constancis o, més aviat, la cobdícia dels seus amics. Aquest home era cosí i amic meu. Quan fins i tot va preferir l'enemistat a l'amistat –després els déus van resoldre la nostra disputa benevolment en favor meu– vaig continuar sent amic seu, més fidel encara que el que ell–abans de ser enemic meu– creia que jo seria. Per què doncs penseu que em molesten els elogis que s'adrecen a ell, quan en canvi m'ofenc amb qui l'insulta? Pel que fa a Crist, com que l'estimeu¹, com a protector de la ciutat, l'heu preferit a Zeus Dafneu i a Cal·líope, la qual va descobrir el vostre truc². Serà que els emisens³ amaven Crist, ells que van calar foc a les tombes dels galileus⁴? A quin emisé he creat mai molèsties? En canvi n'he creat a molts de vosaltres, a gairebé tots, al consell, als rics i al poble. Mireu, el poble que ha preferit l'ateisme, per la major part o, millor dit, en la seva totalitat, i m'odia perquè veu com he restat fidel a les tradicions religioses de la pàtria, els poderosos perquè no els deixo vendre a preus inflats, i tothom per la qüestió dels ballarins i els espectacles, no pas perquè, d'això, en privi els altres, sinó perquè d'aquesta mena de coses m'importa menys que de les granotes dels pantans. No és normal llavors que m'acusi a mi mateix, havent donat tantes oportunitats per ser odiat?

   El romà Cató (no sé com tenia això de la barba⁵, però és digne d'elogi per davant de qualsevol que vulgui presumir de saviesa, de generositat o –que és més important– de coratge), de camí cap a aquesta populosa, sensual i rica urbs, veient davant de les portes de la ciutat els efebs enviats a acompanyar els dignitaris fent com en una mena d'escorta, va pensar que tota aquella parafernàlia els vostres avantpassats l'havien organitzada per a ell. Acte seguit baixà del cavall i va seguir endavant, renyant els companys que anaven a l'avantguarda, perquè, segons ell, havien informat els habitants de la seva arribada i els havien animat a sortir a rebre'l.

   Mentre Cató, una mica confós i avergonyit, estava ocupat amb això, s'hi presentà el gimnasiarca i li va preguntar «foraster, on és Demetri?» Que era un llibert de Pompeu, propietari d'un patrimoni enorme, i si voleu saber-ne el valor total (de fet, crec que de tota la meva digressió és aquesta la informació que us interessa de veritat) jo puc dir qui explica això. És Damòfil de Bitínia que escriu tractats d'aquest caire en els quals narra històries –espigolades entre una multitud de llibres– d'allò més agradables per a la gent gran i el jovent curiós. Efectivament, la vellesa ama tornar a provocar en la gent la curiositat juvenil i d'aquí s'esdevé que joves i vells siguin d'igual manera amants de les històries. I deixem-ho aquí. Així que, voleu que us digui la reacció que va tenir⁶ Cató a les paraules del gimnasiarca? No ho interpreteu com un retret meu a la ciutat, la història no és meva. Si us arribat una informació difosa per un home de Queronea membre d'aquell gremi⁷ miserable dels que els xarlatans anomenen “filòsofs” (al qual, per cert, no vaig ingressar, tot i que per culpa de la meva ignorància em delia per ser-ne membre actiu), doncs la història que ell explica és que Cató no va contestar res, i que només va cridar com un ximple, un dement: «Quina ciutat més desgraciada!» i va tocar el dos.

   Aleshores no us sorprengueu si ara jo sento el mateix envers vosaltres –jo, home més maleducat que ell, més directe i arrogant, tant com ho són els celtes respecte als romans. Efectivament ell va néixer en aquella terra⁸ i va créixer al mig dels seus conciutadans fins gairebé a la vellesa, mentre que jo em vaig encarregar dels celtes, dels germanis i de la Selva Hercínia ja des que vaig entrar a l'edat adulta i hi vaig viure molt de temps, com un caçador que conviu amb les feres, en contacte amb uns caràcters que no saben adular ni llagotejar, sinó tractar tothom d'igual a igual, de manera senzilla i franca. Quan era un adolescent, després d'haver passat l'educació primària, se'm va obrir el camí que passa pels tractats de Plató i Aristòtil –gens adequat per a quan et trobes pobles que es creuen els més feliços en virtut de les seves comoditats de vida. Quan vaig ser adult em vaig espavilar tot sol entre els pobles més bel·licosos i impetuosos que hi ha, on es coneixen Afrodita l'alcavota i Dionís l'embriagador només en relació al matrimoni i la reproducció, i la ingestió de la quantitat de vi que pot beure cada qual. No hi ha grolleria ni pornografia en els espectacles i ningú balla el còrdax a l'escenari.

0 Constanci II, emperador entre 317 i 361. Antecessor de Julià.

1 És aquest en el fons el motiu de més pes de l'hostilitat de Julià envers la ciutat, per bé que al llarg de tot l'escrit Julià hi passa de puntetes.

2 Una mica enrevessat: Segons C. Prato (pàg. 133) el truc dels antioquens és la falsa atribució als emisens, ciutadans d'Emesa, dels epigrames dedicats a Julià, segons allò que el mateix Julià explicarà més endavant [58, 10 ss] i que també Libani explica (Or. 16, 33). La referència a Cal·líope es deu al fet que els epigrames circulaven lliurement a l'agorà, on era l'estàtua de la musa (protectora del cant). La dea podia, gràcies a la seva posició, desvelar l'hostilitat amagada dels antioquens envers l'emperador. A mi em sembla una manera elegant per referir-se als informadors (que segurament van “cantar” el que sabien) de qui segurament disposava el servei de policia imperial.

3 Els ciutadans de d'Emesa.

4 Galileus = cristians. Els emisens doncs no poden ser ells a haver escrit això. C. Prato destaca (pàg. 133) que Emesa era famosa pel seu culte del Sol i que, com a resposta a la restauració pagana promoguda per Julià, havia transformat en temple de Dionís la catedral de la ciutat.

5 En realitat, Julià sap perfectament que Cató duia barba llarga, com ell. Diversos autors ho expliquen, Plutarc entre d'altres.

6 ἀπηντησε.

7 γένος.

8 És a dir, Roma.

 

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 48-54]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (11)

   Això em va ensenyar [el meu mestre], suposant que jo seria un ciutadà particular: en efecte tampoc preveia que seria aquest el destí que vindria de Zeus, on el déu ara m'ha portat i m'ha establert. I per part meva, amb el complex que tinc de ser inferior, jo un emperador, a un normal ciutadà, no m'he adonat que us he posat al corrent de la meva rusticitat, sense cap necessitat de fer-ho. Una altra llei de Plató, alhora que m'empeny a l'autoreflexió, ha fet que m'odiéssiu: és aquella que estableix que els governants i els ancians de la comunitat practiquin el respecte i la moderació, perquè la gent, observant-los, en segueixi l'exemple. Doncs bé, aquest criteri ha canviat en el sentit contrari i s'ha tornat en retret en contra meu, ara que el segueixo només jo i uns pocs més, com a molt. De fet, som set persones, uns forasters nouvinguts (però un és conciutadà vostre i tot, car a Hermes i a mi i gran creador de discursos¹) que no tenim negocis amb ningú i no seguim sinó els camins que duen als santuaris dels déus, i rarament –i tampoc som tots– els que duen als teatres. Reservant-nos la tasca més ingrata de totes i el més difícil dels fins que es persegueixen en la vida hem decidit dedicar-nos (i certament els savis grecs em permetran utilitzar un mot molt comú entre vosaltres, ja que no sabria com definir-ho millor) a fer de «mediadors», tant valorem barallar-nos amb vosaltres i ser-vos odiosos, quan en canvi us hauríem de complaure i adular!

   «Algú ha fet mal a algú altre. Ximple! A tu què t'importa d'això? Podies ser còmplice de males pràctiques i obtenir-ne benevolència, i en canvi renuncies al benefici tot guanyant-te enemistat; i fent això penses que estàs actuant bé i que compleixes amb el teu deure. Havies de pensar que ningú, per una ofensa rebuda, no acusa pas els governants, sinó qui l'ha ofès, mentre que quan s'impedeix a algú d'ofendre, aquest deixa de tenir-se-les amb la víctima i dirigeix el seu odi cap al governant. Per bé que amb aquest càlcul sensat podies abstenir-te de fer respectar l'obligació d'actuar conforme a justícia i permetre que cada qual fes allò que volia i podia fer –la natura de la ciutat és així, penso jo, d'allò més lliure, però tu no ho entens– estàs convençut que els has de governar amb seny. Que no t'has fixat en el nivell de llibertat² que hi ha entre ells, fins i tot per a ases i camells? Mira, els jornalers duen aquests animals pels porticats, com si fossin unes núvies, car els carrers sense sostre i les avingudes amples, és clar, no estan fets per a això, perquè hi passin els ases carregats; no, al contrari, hi són per fer bonic, per presumir: en nom de la llibertat els rucs prefereixen servir-se dels porticats, doncs ningú sota cap concepte els ho impedeix per no treure'ls la llibertat. Així de lliure és la ciutat! I tu pretens que els joves d'aquí estiguin tranquils i, absolutament, facin allò que et plau o, si més no, diguin allò que t'agradaria escoltar! Ells en canvi gràcies a aquesta llibertat estan acostumats a anar de festa: ho fan bastant durant l'any i encara més durant les celebracions.»

   Una vegada els tarantins van rebre el càstig dels romans per unes bromes semblants, perquè sota els efectes de la borratxera en van ofendre els ambaixadors durant les festes dionisíaques. Però vosaltres sou sens dubte més afortunats que els tarantins car en comptes d'uns pocs dies teniu gresca durant tot l'any i en lloc que d'uns ambaixadors, us burleu dels vostres propis governants, dels pèls de la seva barba i de les seva imatge a les monedes. Molt bé, ciutadans sensats, tant els que us inventeu aquesta mena d'acudits, com els que en sou receptors i els trobeu divertits! Ja que és evident que als primers us agrada explicar-los, i els altres, gaudiu escoltant-los. Personalment, m'alegra aquesta vostra harmonia, i feu bé, una ciutat tan unida com la vostra en aquestes coses, car no és bonic ni desitjable prohibir i castigar la indisciplina dels joves: si s'impedeix a la gent de dir i fer el que li dóna la gana equivaldria a eliminar, a estroncar el nucli central de la llibertat.

   Ben conscients d'això, és a dir del fet que cal ser lliures en tots els aspectes, primer heu donat el permís a les dones de governar-se a si mateixes, per tal que siguin lliures i desinhibides en benefici vostre, i després els heu encomanat l'educació dels fills, pel temor que, amb el temps, aquests es revelin uns esclaus un cop que provin la disciplina amb vosaltres; i quan siguin adolescents primer aprenguin a respectar els ancians i després, per culpa d'un habit tan roí, es tornin més mansos per als governants, acabant sent finalment, no pas uns homes, sinó uns esclaus i, una vegada convertits en persones sensates, assenyades i com cal, sense adonar-se'n es facin malbé completament. Aleshores què fan les dones? Els acosten a les seves subjeccions servint-se del plaer –allò que sembla ser la felicitat i la glòria no només als homes, sinó també als animals.

   D'aquí ve, crec, la vostra gran felicitat, car rebutgeu tota forma de servitud: primer als déus, segon a les lleis i tercer als guardians de les lleis, com nosaltres. I seríem uns extravagants si ens indignéssim i ens enfurisméssim, quan en canvi els déus toleren una ciutat tan lliure i no la castiguen: sabeu perfectament que els déus comparteixen amb nosaltres també aquest menyspreu de part de la ciutat.

1 És el rètor Libani, antioquè de naixement, que a l'època de l'arribada de Julià a Antioquia es trobava a Constantinoble. L'emperador, amb moltes insistències, el va fer venir a Antioquia.

2 ἐλευθερία. Seria llibertat, però en aquesta obra es fa servir (sempre amb un matís d'irònica ambigüitat) més aviat com a sinònim de excessiva llibertat, disbauxa, llibertinatge, intemperància.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 42-48]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (10)

   Potser voleu que us digui així mateix el nom del preceptor i de quin país era per parlar així? Era bàrbar –sí, pels déus i les deesses– de raça escita, i es deia com l'home que va persuadir Xerxes a atacar la Grècia¹, i era eunuc (un mot respectat que fins fa vint mesos donava notorietat i que ara es pronuncia per a ultratjar i insultar), mantingut pel meu pare perquè eduqués la meva mare amb la poesia d'Homer i Hesíode. Atès que ella, després de parir-me, el seu primer i únic fill, va morir pocs mesos després, una noia jove, deslliurada de moltes desgràcies per la Verge sense Mare², el pare em van confiar a ell quan vaig complir set anys. Des d'aleshores –tot fent camí amb mi cap a l'escola– consolidà el meu convenciment en aquests principis com a única via. I com que no en volia conèixer, ni em permetia seguir-ne una altra, em va convertir en un antipàtic als ulls de tots vosaltres. Tot i així, si us sembla, acordem, vosaltres i jo, de posar fi a les hostilitats amb ell. El fet és que ell no sabia que jo arribaria entre vosaltres, ni tampoc, en el cas que arribés a tenir tractes amb vosaltres, que seria a més a més com a governant, i d'un regne gran com el que els déus m'han donat, fent violència alhora, creieu-me, tant a qui el va donar com a qui el va rebre. Sí, perquè semblava que cap dels dos hi estava d'acord, ni qui conferia l'honor, o favor o com li vulgueu dir vosaltres, el volia concedir, i el receptor, com és sabut per tots els déus, s'hi va negar en rodó.

   Això sens dubte és i serà com volen els déus. Però potser el meu preceptor si hagués previst això, hauria pres mesures per tal que us semblés com més simpàtic millor.

   «Llavors no és possible ara treure's i canviar el caràcter si abans se n'ha inculcat un de feréstec?»

   L'hàbit és com una segona natura, diuen. Enfrontar-se amb la natura és un problema: és d'allò més difícil deixar una manera de fer llarga trenta anys –particularment si ha arrelat amb mètodes tan durs– i jo en tinc més.

   «D'acord! Però què et passa que pretens conèixer i dictar sentències sobre dret mercantil?³ Això no pot ser un ensenyament del teu preceptor que no sabia si series emperador.»

   Tanmateix, va ser el terrible vellard qui m'hi va convèncer, insulteu ell juntament amb mi, estarà ben fet, ja que és el màxim culpable de la meva conducta; però ell també –que quedi clar– enganyat per uns altres. A vosaltres, us sonen els noms de Plató, Sòcrates, Aristòtil i Teofrast, ja que tant sovint són ridiculitzats en les comèdies. Fent cas precisament a aquests individus en la seva insensatesa, el vell, quan després em va trobar, jove i amant de les lletres com era, em va convèncer que emulant en tot aquests personatges potser no superaria cap altre home (car no era pas amb ells que havia de competir), però sí a mi mateix. Personalment, no sabia el que feia, però un cop convençut, ja no puc canviar; i pensar que sovint ho intento, i d'altra banda em retrec de no permetre la impunitat total a tots els delictes, però em ve al cap, entre els escrits de Plató, allò que explicà el foraster d'Atenes: «També és digne d'honors qui no infringeix de cap de les maneres la llei, però qui impedeix als criminals de fer-ho, n'és més del doble que el primer; vull dir que el primer val per una persona, mentre que el segon val per unes quantes per haver denunciat als magistrats el delicte comès per altres. Qui a més a més col·labora dintre de les seves possibilitats amb les autoritats –el prohom i ciutadà perfecte– ha de ser proclamat campió de virtut. Aquest mateix elogi, és clar, cal fer-lo també per la moderació, la saviesa i tots els mèrits que es tinguin, que no es poden reservar per a un mateix, sinó que cal compartir també amb els altres.»⁴

1 Mardoni. Una altra circumlocució, com la que hem trobat del de Samos, recurs típic de la segona sofística, em diuen.

2 Atenea, que va néixer del cap de Zeus que havia engolit Metis, quan estava embarassada d'ella.

3 L'autor ja ha fet referència a aquestes suposades ingerències. Gregori de Nazianzi, Libani i Ammià Marcel·lí també les esmenten.

4 Plató, Les lleis 5, 730 D.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 38-42]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (9)

   «Tu no saps estar amb la gent i tampoc no ets dels de Teognis¹: no imites el pop que pren el color de les pedres; al contrari, adoptes una certa, proverbial, rusticitat de la gent de Míconos, ignorància i ruqueria. No t'has adonat que no tenim res a veure amb celtes, tracis i il·liris? No veus quantes botigues hi ha a la ciutat? Et fas odiar pels botiguers si no els deixes vendre queviures al poble i als foresters al preu que volen. Ells acusen els terratinents i tu, aquests també, te'ls has enemistat obligant-los a actuar amb justícia. Els pròcers de la ciutat que han rebut dos perjudicis, per la manera com se n'aprofitaven gaudint de dobles beneficis, com a terratinents i com a comerciants, ara naturalment se'n planyen privats dels guanys de totes dues activitats². D'altra banda el poble siri s'enfada perquè no pot emborratxar-se i ballar el còrdax, i tu, convençut que els estàs mantenint prou bé amb provisions de blat a manta. I la simpàtica pensada de no preocupar-se que a la ciutat no falti peix de roca? Ahir fins i tot, quan algú es va plànyer del fet que al mercat, de peixets i ocellets, no no se'n trobaven gaire, tu vas i li dius, amb una rialla burleta, que a una ciutat seriosa només li cal pa, vi i oli, i si vol carn, això ja és disbauxa, i que discutir sobre peixos i ocellets és el súmmum de la disbauxa i del desvergonyiment a què no van arribar ni els pretendents d'Itaca; i que si a un no li prova alimentar-se de carn de porc i d'ovella, serà bo que es passi als llegums.

   Vas establir amb convicció aquestes normes per als tracis, conciutadans teus, per als gals obtusos, que –per desgràcia nostra– t'han fet dur com un roure o un auró, però tampoc un maratonòmac³, sinó un mig acarnès, un home d'allò més odiós i insuls. No era millor omplir la plaça de perfums al teu pas, acompanyat per uns nois bonics, que poden rebre les mirades dels ciutadans, i per uns cors de dones com dels que hi ha aquí cada dia?» ...i que jo anés girant l'esguard cap enrere, tot llançant mirades sensuals arreu, per semblar bonic als vostres ulls, no pas en l'ànima, sinó en l'aspecte? Car, tal com penseu vosaltres, la veritable bellesa interior és viure de manera hedonista.

   A mi, el meu preceptor em va ensenyar a mirar al terra quan anava a l'escola, i de teatre, no en vaig veure abans de tenir més pèls al mentó que al crani, i a aquella edat mai per compte meu o per voluntat meva –van ser tres o quatre cops, ja ho sabeu–, per complaure Pàtrocle⁴: el sobirà que era parent pròxim meu ho havia ordenat; i jo encara era un ciutadà particular.

Cal que em perdoneu, doncs; us ofereixo en lloc meu, perquè el pugueu odiar amb encara més raó, el busca-raons del meu preceptor que en aquella època m'amargava la vida ensenyant-me que només hi ha una via, ell és el responsable de la meva enemistat actual amb vosaltres: em va produir en l'ànima –m'ho va com gravar– allò que llavors jo no volia, però s'hi dedicava amb entusiasme com si volgués fer una obra d'art, tot anomenant honor, crec, la rusticitat, saviesa la impassibilitat, virilitat el no cedir a les passions, car la felicitat no surt per aquí. Quan jo encara era un nen –ho heu de saber, per Zeus i per les Muses!– el preceptor em repetia cada dia: «No et deixis arrossegar per l'estol fanàtic del teatre dels coetanis teus a interessar-te per espectacles d'aquest nivell. Tens ganes de curses de cavalls? N'hi ha una de molt ben descrita per Homer, agafa el llibre i estudia'l a fons. Sents parlar de dansaires pantomims? Deixa'ls estar! La canalla dels feacis té danses més virils; tens Femi com a citarede i Demòdoc com a cantor; fins i tot hi ha moltes plantes en Homer de les quals sentir-ne parlar és més agradable que veure-les:

A Delos, sí, una vegada, al costat de l'ara d'Apol·lo,

vaig veure un tany de palmera novell que així s'enfilava.⁵

també l'illa boscosa de Calipso, els caus de Circe o el jardí d'Alcínou: que ho sàpigues, no veuràs res que sigui més agradables que tot això.»

1 Diehl I, 128, 215.

2 Una cosa bastant inusual a Roma la doble activitat agrària-comercial.

3 Al·lusions als Acarnesos d'Aristòfanes (v. 181).

4 Πατρόκλῳ ἐπίηρα φέρων. És com una dita. Veure Ilíada (1, 578) πατρί φίλῳ ἐπὶ ἧρα φέρειν Διὶ... .

5 Odissea 6, 162 (trad. C. Riba).

 

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 32-38]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (8)

 

   Antíoc va fer això, és cert. Però no ha de ser reprovable que els descendents imitin el fundador o l'homònim seu. Vull dir, com és normal que entre els vegetals les característiques es transmetin durant molt de temps, i que amb molta probabilitat els nous brots siguin del tot semblants a la soca d'on deriven, així també entre els homes és natural que els hàbits dels descendents siguin molt similars a aquells dels progenitors. Jo per exemple vaig considerar els atenencs els més generosos i humans entre els grecs; això, sense dubte, ho vaig trobar bastant en tots els grecs i en puc dir que, més que cap altre poble, estimen els déus, i en general tots els grecs són hospitalaris amb els forasters; tanmateix, entre tots els grecs, ho puc afirmar especialment per als atenencs. I si ells serven en els seus costums la imatge de l'antiga virtut, és normal aleshores que el mateix s'esdevingui també als siris, als àrabs, als celtes, als tracis als peonis i als mesis que viuen entre els tracis i els peonis a les ribes mateixes de l'Istre, d'on prové a més a més la meva estirp, d'allò més feréstega, esquerpa, matussera, abstinent, obstinadament tossuda en els seus propòsits: símptomes aquests d'una terrible rusticitat, és clar. Llavors demano perdó, primer de tot per mi, però després el concedeixo també a vosaltres, seguidors de les tradicions pàtries com sou, i no és per a fer-vos-en un retret que esmento allò de

«uns mentiders, grans dansaires, quan baten la terra amb mesura¹»,

ans al contrari, com a elogi afirmo que us resulta bé la imitació dels costums patris (d'altra banda, fins i tot Homer, per elogiar Autòlic, deia que era el millor de tots «pel perjur i el lladruny»²) i a mi s'adiu l'obtusitat, la ignorància, el mal caràcter, el no deixar-se convèncer fàcilment, el no cedir les meves coses a pidolaires i estafadors, el no fer-me enrere davant davant la cridòria –m'encanten els insults!– En fi, quin entre aquests dos tipus de defectes sigui menys greu potser serà clar als déus, car ningú entre els homes sap jutjar les nostres diferències –no li faríem cap cas per orgull, és a dir, normalment tothom té molt alta consideració d'allò que li és propi i menysté allò aliè–. D'altra banda, jo crec que ser indulgents amb algú que defensa valors incompatibles amb els propis és ser massa tolerants.

   Si hi penso bé, m'adono d'altres barbaritats que he comès. Per exemple, per presentar-me a una ciutat tan moderna, que no suporta els cabells descurats, hi vaig anar sense haver-me tallat els cabells i amb la barba llarga, com un que no veu mai el perruquer. Podries haver pensat que tenies davant un Esmicrines o, si no, un Trasileont, un vell malcarat o un soldat imbècil; en canvi, amb maquillatge podria haver tingut l'aspecte d'un jove en la flor de la vida, i tornar-me un noi, si no per edat, almenys per les maneres i la delicadesa de les faccions.

1 Ilíada 24, 261 (trad. M. Peix). És el plany de Príam que diu que de tots els seus fills, només li van quedar els mentiders i els ballarins.

2 Odissea 19, 396.

 

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 30-32]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (7)

   Mireu, es narra que el rei epònim d'aquesta ciutat –més aviat, el rei en nom de qui es fundà (va ser fundada per Seleuc, però va prendre el nom del seu fill)¹ doncs expliquen que aquest, amb l'excés de luxe i llibertinatge que portava, passant d'un amor a l'altre sense descans, va acabar encapritxant-se, com un degenerat, de la seva madrastra. Tot i maldar per amagar el que sentia, no ho aconseguia; el seu cos, deteriorant-se poc a poc, es demacrava misteriosament, les forces li anaven minvant i la respiració es feia més feble del normal. Suposo que el seu estat era com un enigma, ja que, si bé el decaïment del jove era evident, la malaltia no tenia una causa evident i ni tant sols estava identificada.

  En aquell moment es va encarregar la tasca difícil d'esbrinar de quin mal es tractava a un metge de Samos. L'home sabia, pels versos d'Homer, quins són «els neguits que demacren el cos²» i que sovint la causa del decaïment físic no és pas una malaltia del cos, sinó una forma d'esgotament de l'esperit. Notant a més a més que el noi, per l'edat i els comportaments, no era pas insensible a l'amor, va sortir a la recerca i captura del mal seguint aquesta pista. Seu doncs al costat del llit i es queda observant el rostre del jove, ordenant a persones d'aspecte agradable de passar per allà, homes i dones, començant per la reina. Quan va venir ella, esclar, a informar-se del seu estat, el noi va començar a manifestar els símptomes de la seva pertorbació: panteixava com si el torturessin i, de fet, per molt que ho intentés, no podia controlar-ho, la respiració s'alterava, la cara se li posava tota vermella. El metge, en veure això, li posa la mà al pit: les palpitacions eren tan furioses que el cor estava a punt de saltar-li cap a fora. Aquesta mena de símptomes, els patia en presència de la dona; quan ella es retirà i en van venir d'altres, es quedà tranquil, en actitud impassible. Erasístrat³ llavors, havent comprès què li passava en realitat, va parlar amb el rei i aquell, per amor al fill, va dir que li cedia la consort. L'altre de moment s'hi va negar, però tan bon punt va morir el pare, va perseguir amb gallardia el favor que havia lleialment refusat.

1 La ciutat va prendre el nom del pare de Seleuc, que també es deia a Antíoc. Però a Julià li va millor aquesta versió.

El fill de Seleuc és Antíoc I Sòter ( que regnà l'imperi seleucida en els anys 281–261 a.C).

2 En realitat no és Homer, sinó Hesíode, Òperes i dies, 66.

3 Aquest és el nom del metge de Samos. Julià no l'anomena fins a aquest punt.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 26-28]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (6)

   «L'emperador va celebrar un sacrifici al temple de Zeus una vegada, i després al de Tique; al de Demèter hi va anar tres vegades seguides» –i he oblidat quants cops vaig anar al temple de Dafne, deixat decaure per la descurança dels zeladors i enfonsat per les bretolades de gent sense déu–. «Ve el cap d'any¹ Siríac² i de nou l'emperador va al temple de Zeus Filios, llavors ve la festa nacional³ i l'emperador va al temple de Tique. Després d'abstenir-se'n en un dia prohibit, resa al temple de Zeus Filios segons els preceptes dels avantpassats. Però qui suportarà un emperador que no para d'anar als temples, quan en canvi podria molestar els déus un cop o dos i d'altra banda celebrar les festes importants, comuns a tot el poble, on poden participar-hi no només aquells que coneixen els déus sinó també la resta, dels quals està plena la ciutat? Allò seria un plaer, un goig, que hom tindria el gust de provar en tot moment veient dansar tanta gent, homes, nois i dones.»

   Quan doncs penso en aquestes coses us felicito per la vostra sort, però no m'enfado amb mi mateix: les tinc en gran estima, potser per efecte d'algun déu. Per això tampoc m'ofenc, que us sigui clar, amb qui li molesten la meva manera de viure i els meus valors. I per iniciativa pròpia hi he afegit com més mofes em sigui possible, abocant en contra meu aquestes ofenses amb més profusió encara, atès que per niciesa, des d'un bon principi no he entès com és el tarannà de la ciutat (i això que, de llibres, estic segur que no en vaig remenar menys que ningú dels meus coetanis).

1Νεομηνία.

2Era el dia 1 d'octubre.

3El cap d'any.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 24-26]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (5)

   Mireu, també vull fer el ridícul des d'un altre punt de vista:

   «Freqüentes els temples, sí tu, misantrop, malcarat, malvat per excel·lència. Per tu, el poble va en massa als llocs sagrats, sense oblidar la gran majoria dels alts funcionaris, i et reben amb entusiasme, amb visques i aplaudiments, als temples, com si fossin a teatre. Aleshores per què no n'estàs content i no els elogies, ans al contrari, pretens saber-ne més que l'Apol·lo Pici, i al mig de la gent engegues discursassos i els renyes amb acritud mentre criden, dient-los precisament això del seu comportament: "Vosaltres veniu ben poc als temples per visitar els déus, en canvi, per mi, us hi precipiteu, omplint-los de xivarri, quan en canvi el que s'adiu a unes persones serioses i educades és resar en silenci per demanar als déus els seus favors. No heu sentit la recomanació d'Homer «Closa la boca, per dintre...¹», ni com Odisseu va frenar Euriclea, sorpresa per la seva gran empresa, «Fes l'alegria per dins, anciana, i reten-te, no ululis»²? Mireu, les troianes les va representar en el seu poema pregant no pas a Príam o a algunes de les seves esposes, filles o fills, ni fins i tot a Hèctor (encara que a ell, explica, els troians el pregaven com a un déu), sinó a Atena, totes van aixecar les mans udolant³, diu; actitud bàrbara certament aquesta, pròpia de les dones, però no falta al respecte dels déus com el vostre comportament. La raó és que elogieu els homes abans que els déus, o més aviat, aduleu els homes com jo abans que els déus. Mentre que allò ideal, crec, seria no pas adular aquells, sinó servir-los amb seriositat."»

   Vet aquí que de nou, trec els tòpics de sempre i no em permeto a mi mateix parlar tal com surt, amb confiança i llibertat, sinó que arribo al punt d'autocalumniar-me. Amb gent que no només no accepta l'autoritat dels governants, sinó que tampoc la dels déus, aquesta mena de discursos un els fa per semblar un bon home, un pare indulgent, quan per natura és un malvat com jo.

   «Aleshores suporta que aquesta gent t'odiï i t'insulti, d'amagat i també obertament, atès que vas tractar de llagoters aquells que, dins dels temples, t'aclamaven en veure't. En realitat, no has tingut, crec, la intenció d'adaptar-te a la conducta, l'estil de vida, el caràcter de la gent. Deixem-ho aquí!»

   «I això altre qui ho suportarà? La nit dorms generalment sol i no hi ha res que estovi el teu cor esquerp i feréstec: l'accés a qualsevol mena de tendresa està barrat. I el pitjor de tot és que t'agrada una vida així, t'encanta ser objecte de les imprecacions de tothom. Llavors t'irrites si sents dir coses semblants de tu? En canvi no seria gens descabellat donar les gràcies a aquells que per generositat t'aconsellen suaument amb versos anapèstics d'afaitar-te la cara i (començant primer per tu) de presentar a aquest poble rialler espectacles bonics de tota mena: actors, ballarins, dones de poca vergonya, nois gairebé tan bonics com unes dones, homes que es depilen no tan sols a les galtes, sinó tot el cos, per tal de semblar més llisos que les dones als ulls de qui trobin pel carrer, i festes i celebracions, no pas –per Zeus!– les sagrades, en les quals cal moderació: d'aquestes, n'hi ha un munt, com les glans, i n'estem farts.»

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 18-24]

1 L'expressió és presa de Ilíada 7, 195, on on Aias demana als grecs que preguin Zeus perquè ell pugui vèncer Hèctor (Trad. M. Peix). I demana que ho facin en silenci perquè no els sentin els enemics.

2 Odissea 22, 411. Trad. C. Riba.

3 Ilíada, 6, 301. Trad. M. Peix.

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (4)

   Vet aquí doncs que també entre els celtes, com el misantrop de Menandre, jo mateix em feia la vida més dura. En tot cas la rudesa dels celtes podia suportar aquestes actituds, mentre que òbviament una ciutat pròspera, feliç i populosa es molesta, tan plena de ballarins i flautistes com és, on els actors són més que els seus habitants i on no hi ha respecte pels governants: enrojolar-se s'adiu a homes fluixos, perquè als homes de veritat com vosaltres, els va la gresca fins a trenc d'alba, la festa nocturna, no pas ensenyar de paraules que menysteniu les lleis, sinó demostrar-ho amb els fets (i efectivament les lleis es guanyen el respecte mitjançant els governants, així que, aquells que ofenen els governants, encara més trepitgen les lleis). El fet que n'esteu satisfets, ho demostreu arreu, especialment a les places i als teatres: el poble amb aplaudiments i visques, i els prohoms amb la fama que adquireixen a tots els nivells per finançar aquesta mena de festes, que ni Soló l'atenès va veure en la seva trobada amb Cresos, el rei de Lídia. Tots bonics, alts i ben afaitats, tant joves com vells, imitadors dels feacis i de la seva felicitat, preferint a la pietat «els vestits de mudar i els banys calents i la colga¹».

   «Realment² pensaves que el teu caràcter feréstec, la teva antipatia i ximpleria es poguessin adaptar a tot això? Ignorant, busca-raons que ets, tan insensata és aquesta ment infantil teva (i això que el populatxo en diu sàvia), de debò penses que cal decorar-la, guarnir-la amb la saviesa? T'equivoques! Perquè primer de tot no sabem què diantre és la saviesa, només en sentim el nom sense veure'n cap aplicació concreta. Si això és tal com pretens tu, és a dir, saber que s'ha de obeir als déus i a les lleis, adreçar-nos de igual a igual a la gent del nostre rang, i acceptar amb més disponibilitat encara que, entre aquests, n'hi ha que són millors que altres, tenir cura i atenció que els pobres no pateixin gens d'abusos per part dels rics i suportar per això maldecaps –tal com tu deus haver suportat sovint–, enemistats, enuigs i insolències; després també aguantar això amb calma sense irritar-se ni cedir a la ira en la mesura que sigui possible, i amb contenció; i si a més a més es considera un efecte de la saviesa abstenir-se de qualsevol plaer –encara que en públic no sembli massa indecorós o reprovable, ben conscient que qui té la costum a passar-se de ratlla davant de tothom i li agraden els espectacles no pot ser savi en en privat, a casa seva, d'amagat–; en fi, si la saviesa és de debò cosa semblant t'has fet mal amb les teves pròpies mans i has fet mal a nosaltres que per sobre de tot ni tan sols podem sentir el nom de «servitud», ni als déus ni a les lleis, car la llibertat³ absoluta és bonica. I quanta hipocresia! Dius que no ets senyor i no vols ni sentir-ho dir –t'ofens i tot, tant que has obligat la gent, encara que acostumada de fa temps, a no fer servir, en tant que odiós, aquest nom que indica el poder–, però ens obligues a ser esclaus de les autoritats i de les lleis. De veritat, quant millor hauria estat que t'haguessis deixat dir «senyor» i ens haguessis deixat lliures, tu, l'home més benèvol de paraules i el més dur en la pràctica! A més a més, molestes els rics, obligant-los a moderar-se als tribunals, i impedeixes als pobres de testificar falsedats. Eliminant els teatres, els actors, els dansadors vas arruïnar la ciutat, així que, no hi ha res de bo de part teva excepte la pedanteria. I com que ara fa set mesos que la suportem, ens hem hagut d'avenir a pregar les velletes freqüentadores de cementiris que ens alliberin d'aquesta enorme desgràcia⁴. Pel que fa a nosaltres, hem fet el mateix gràcies als nostres acudits verds⁵, fent de tu la diana de mofes com si fossin dards. I com penses aguantar els dards dels perses, amic meu, si tremoles amb els nostres acudits?»

1 Odissea 8, 249. Trad. C. Riba.

2 Inicia el primer dels nombrosos discursos directes que hi ha a l'obra.

3 El mot ἐλεύθερον/ἐλευθερία és tractat al llarg de tota l'obra en la seva duplicitat i ambigüitat, és a dir, basculant per tot el seu domini semàntic (llibertat - llibertinatge). Julià utilitza constantment aquesta ambigüitat per destacar irònicament el comportament del antioquens que ell considera intemperant, anàrquic, arrauxat, llibertí...

4 L'imatge de les les velles cristianes resant a les esglésies (cementiri=església) perquè el Senyor l'alliberi de l'emperador és de notable eficàcia. Julià, els antioquens, se'ls imagina també molt supersticiosos.

5 L'Autor juga amb el doble sentit del mot εὐτραπελία. En època clàssica té el de «argúcia, subtilesa», i en època tardoimperial el de «grolleria».

 [Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 14-18]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (3)

   I tal vegada això ja era una demostració tremendament eficaç del meu caràcter viciós, però jo hi afegeixo sempre quelcom d'estrafolari: odio les curses de cavalls com els morosos la plaça del mercat. Hi vaig doncs rarament en ocasió d'alguna celebració i no m'hi quedo tot el dia, com solien fer el meu cosí, el meu oncle i el meu germà de sang. Havent assistit en total a sis curses, sense comportar-me com algú que li agradi la cosa, ni tampoc, per Zeus, girant-me d'esquena com algú que s'hi avorreix, agafo la sortida tot content.

   Això és pel que fa a la vida en públic: realment quina part més petita he explicat dels perjudicis que us he causat! I la vida privada? Les nits passades maldormint sobre una màrfega i la dieta d'allò més pobra m'han forjat un caràcter esquerp, incompatible amb una ciutat refinada. I és clar, no és per culpa vostra que em porto així. Un engany terrible i insensat em té agafat des que era nen, induint-me a fer la guerra al meu ventre, i jo no li permeto omplir-se de menjar. Rarament doncs m'ha passat de vomitar. Recordo que això se'm va esdevenir una vegada des que sóc Cèsar, per casualitat, no pas per indigestió. Llavors cal fer memòria d'aquesta història, de per si gens agradable però, precisament per això, del tot congenial a la meva natura.

   Estava passant l'hivern pels volts de la meva estimada Lutècia –així els celtes anomenen la ciutadella dels parisis– hi ha un illot al mig del riu, tot envoltat per una muralla, uns ponts de fusta hi arriben per totes dues ribes. Rarament el riu baixa o creix, la major part del temps és igual, tant a l'estiu com a l'hivern. Amb una aigua d'allò més dolça i pura a la vista i al paladar. Fet i fet, vivint en una illa, és necessari treure l'aigua del riu. Allà l'hivern és més temperat, bé pel calor de l'Oceà, atès que en dista menys de nou-cents estadis i de l'aigua s'allibera un oratge suau (l'aigua del mar sembla ser més calenta que l'aigua dolça), bé per aquesta o per alguna altra causa que se m'escapa, la qüestió és més o menys així, que els habitants hi gaudeixen d'un hivern més suau. Els hi creix bonica la vinya, i a més hi ha figueres que es conreen protegint-les del fred amb palla de blat o quelcom similar, per exemple una túnica, que allunya els danys que provoca el clima a les plantes. Doncs bé, va venir un hivern més rígid que d'habitud i el riu duia uns blocs de gel, com de marbre: segurament coneixeu el marbre frigi, els trossos de gel semblaven això, del mateix color blanc, i baixaven tot junts, tant que ja li faltava poc per formar un passadís compacte, com un pont sobre la corrent. Com que feia més fred que d'habitud per aquells indrets i la meva habitació no s'escalfava amb una estufa, així com se solia fer a la majoria de les cases d'allà –i això malgrat estar preparada a rebre la calor (per culpa, crec, de la meva matusseria i misantropia orientada naturalment contra mi mateix, ja que sense aquesta comoditat pretenia acostumar-me a suportar aquest clima)–, com que el fred estava doncs generalitzat i anava augmentant cada dia, ni així vaig permetre als meus criats d'esclafar la casa, tement que sortís la humitat de les parets, i vaig ordenar que portessin dins de casa foc desgastat, tot afegint-hi unes brases ardents en quantitat d'allò més reduïda. Tot i no haver-ne apilades gaires, van generar unes exhalacions de les parets que em van adormir. Amb el cap inflat, poc va faltar que morís, però em van portar a l'exterior i els metges van aconsellar vomitar el menjar que havia ingerit fa poc (i que tampoc era gaire, per Zeus!), vaig perbocar, i em vaig trobar millor. Vaig passar una nit més tranquil·la i el dia desprès ja podia fer vida normal.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 8-14]