Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

8 de novembre de 2015

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (8)

 
   Antíoc va fer això, és cert. Però no ha de ser reprovable que els descendents imitin el fundador o l'homònim seu. Vull dir, com és normal que entre els vegetals les característiques es transmetin durant molt de temps, i que amb molta probabilitat els nous brots siguin del tot semblants a la soca d'on deriven, així també entre els homes és natural que els hàbits dels descendents siguin molt similars a aquells dels progenitors. Jo per exemple vaig considerar els atenencs els més generosos i humans entre els grecs; això, sense dubte, ho vaig trobar bastant en tots els grecs i en puc dir que, més que cap altre poble, estimen els déus, i en general tots els grecs són hospitalaris amb els forasters; tanmateix, entre tots els grecs, ho puc afirmar especialment per als atenencs. I si ells serven en els seus costums la imatge de l'antiga virtut, és normal aleshores que el mateix s'esdevingui també als siris, als àrabs, als celtes, als tracis als peonis i als mesis que viuen entre els tracis i els peonis a les ribes mateixes de l'Istre, d'on prové a més a més la meva estirp, d'allò més feréstega, esquerpa, matussera, abstinent, obstinadament tossuda en els seus propòsits: símptomes aquests d'una terrible rusticitat, és clar. Llavors demano perdó, primer de tot per mi, però després el concedeixo també a vosaltres, seguidors de les tradicions pàtries com sou, i no és per a fer-vos-en un retret que esmento allò de
«uns mentiders, grans dansaires, quan baten la terra amb mesura1»,
ans al contrari, com a elogi afirmo que us resulta bé la imitació dels costums patris (d'altra banda, fins i tot Homer, per elogiar Autòlic, deia que era el millor de tots «pel perjur i el lladruny»2) i a mi s'adiu l'obtusitat, la ignorància, el mal caràcter, el no deixar-se convèncer fàcilment, el no cedir les meves coses a pidolaires i estafadors, el no fer-me enrere davant davant la cridòria –m'encanten els insults!– En fi, quin entre aquests dos tipus de defectes sigui menys greu potser serà clar als déus, car ningú entre els homes sap jutjar les nostres diferències –no li faríem cap cas per orgull, és a dir, normalment tothom té molt alta consideració d'allò que li és propi i menysté allò aliè–. D'altra banda, jo crec que ser indulgents amb algú que defensa valors incompatibles amb els propis és ser massa tolerants.
   Si hi penso bé, m'adono d'altres barbaritats que he comès. Per exemple, per presentar-me a una ciutat tan moderna, que no suporta els cabells descurats, hi vaig anar sense haver-me tallat els cabells i amb la barba llarga, com un que no veu mai el perruquer. Podries haver pensat que tenies davant un Esmicrines o, si no, un Trasileont, un vell malcarat o un soldat imbècil; en canvi, amb maquillatge podria haver tingut l'aspecte d'un jove en la flor de la vida, i tornar-me un noi, si no per edat, almenys per les maneres i la delicadesa de les faccions.
1 Ilíada 24, 261 (trad. M. Peix). És el plany de Príam que diu que de tots els seus fills, només li van quedar els mentiders i els ballarins.
2 Odissea 19, 396.
 
[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 30-32]

Cap comentari:

Publica un comentari