Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (10)

   Potser voleu que us digui així mateix el nom del preceptor i de quin país era per parlar així? Era bàrbar –sí, pels déus i les deesses– de raça escita, i es deia com l'home que va persuadir Xerxes a atacar la Grècia¹, i era eunuc (un mot respectat que fins fa vint mesos donava notorietat i que ara es pronuncia per a ultratjar i insultar), mantingut pel meu pare perquè eduqués la meva mare amb la poesia d'Homer i Hesíode. Atès que ella, després de parir-me, el seu primer i únic fill, va morir pocs mesos després, una noia jove, deslliurada de moltes desgràcies per la Verge sense Mare², el pare em van confiar a ell quan vaig complir set anys. Des d'aleshores –tot fent camí amb mi cap a l'escola– consolidà el meu convenciment en aquests principis com a única via. I com que no en volia conèixer, ni em permetia seguir-ne una altra, em va convertir en un antipàtic als ulls de tots vosaltres. Tot i així, si us sembla, acordem, vosaltres i jo, de posar fi a les hostilitats amb ell. El fet és que ell no sabia que jo arribaria entre vosaltres, ni tampoc, en el cas que arribés a tenir tractes amb vosaltres, que seria a més a més com a governant, i d'un regne gran com el que els déus m'han donat, fent violència alhora, creieu-me, tant a qui el va donar com a qui el va rebre. Sí, perquè semblava que cap dels dos hi estava d'acord, ni qui conferia l'honor, o favor o com li vulgueu dir vosaltres, el volia concedir, i el receptor, com és sabut per tots els déus, s'hi va negar en rodó.

   Això sens dubte és i serà com volen els déus. Però potser el meu preceptor si hagués previst això, hauria pres mesures per tal que us semblés com més simpàtic millor.

   «Llavors no és possible ara treure's i canviar el caràcter si abans se n'ha inculcat un de feréstec?»

   L'hàbit és com una segona natura, diuen. Enfrontar-se amb la natura és un problema: és d'allò més difícil deixar una manera de fer llarga trenta anys –particularment si ha arrelat amb mètodes tan durs– i jo en tinc més.

   «D'acord! Però què et passa que pretens conèixer i dictar sentències sobre dret mercantil?³ Això no pot ser un ensenyament del teu preceptor que no sabia si series emperador.»

   Tanmateix, va ser el terrible vellard qui m'hi va convèncer, insulteu ell juntament amb mi, estarà ben fet, ja que és el màxim culpable de la meva conducta; però ell també –que quedi clar– enganyat per uns altres. A vosaltres, us sonen els noms de Plató, Sòcrates, Aristòtil i Teofrast, ja que tant sovint són ridiculitzats en les comèdies. Fent cas precisament a aquests individus en la seva insensatesa, el vell, quan després em va trobar, jove i amant de les lletres com era, em va convèncer que emulant en tot aquests personatges potser no superaria cap altre home (car no era pas amb ells que havia de competir), però sí a mi mateix. Personalment, no sabia el que feia, però un cop convençut, ja no puc canviar; i pensar que sovint ho intento, i d'altra banda em retrec de no permetre la impunitat total a tots els delictes, però em ve al cap, entre els escrits de Plató, allò que explicà el foraster d'Atenes: «També és digne d'honors qui no infringeix de cap de les maneres la llei, però qui impedeix als criminals de fer-ho, n'és més del doble que el primer; vull dir que el primer val per una persona, mentre que el segon val per unes quantes per haver denunciat als magistrats el delicte comès per altres. Qui a més a més col·labora dintre de les seves possibilitats amb les autoritats –el prohom i ciutadà perfecte– ha de ser proclamat campió de virtut. Aquest mateix elogi, és clar, cal fer-lo també per la moderació, la saviesa i tots els mèrits que es tinguin, que no es poden reservar per a un mateix, sinó que cal compartir també amb els altres.»⁴

1 Mardoni. Una altra circumlocució, com la que hem trobat del de Samos, recurs típic de la segona sofística, em diuen.

2 Atenea, que va néixer del cap de Zeus que havia engolit Metis, quan estava embarassada d'ella.

3 L'autor ja ha fet referència a aquestes suposades ingerències. Gregori de Nazianzi, Libani i Ammià Marcel·lí també les esmenten.

4 Plató, Les lleis 5, 730 D.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 38-42]