Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

4 de gener de 2016

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (11)

   Això em va ensenyar [el meu mestre], suposant que jo seria un ciutadà particular: en efecte tampoc preveia que seria aquest el destí que vindria de Zeus, on el déu ara m'ha portat i m'ha establert. I per part meva, amb el complex que tinc de ser inferior, jo un emperador, a un normal ciutadà, no m'he adonat que us he posat al corrent de la meva rusticitat, sense cap necessitat de fer-ho. Una altra llei de Plató, alhora que m'empeny a l'autoreflexió, ha fet que m'odiéssiu: és aquella que estableix que els governants i els ancians de la comunitat practiquin el respecte i la moderació, perquè la gent, observant-los, en segueixi l'exemple. Doncs bé, aquest criteri ha canviat en el sentit contrari i s'ha tornat en retret en contra meu, ara que el segueixo només jo i uns pocs més, com a molt. De fet, som set persones, uns forasters nouvinguts (però un és conciutadà vostre i tot, car a Hermes i a mi i gran creador de discursos1) que no tenim negocis amb ningú i no seguim sinó els camins que duen als santuaris dels déus, i rarament –i tampoc som tots– els que duen als teatres. Reservant-nos la tasca més ingrata de totes i el més difícil dels fins que es persegueixen en la vida hem decidit dedicar-nos (i certament els savis grecs em permetran utilitzar un mot molt comú entre vosaltres, ja que no sabria com definir-ho millor) a fer de «mediadors», tant valorem barallar-nos amb vosaltres i ser-vos odiosos, quan en canvi us hauríem de complaure i adular!
   «Algú ha fet mal a algú altre. Ximple! A tu què t'importa d'això? Podies ser còmplice de males pràctiques i obtenir-ne benevolència, i en canvi renuncies al benefici tot guanyant-te enemistat; i fent això penses que estàs actuant bé i que compleixes amb el teu deure. Havies de pensar que ningú, per una ofensa rebuda, no acusa pas els governants, sinó qui l'ha ofès, mentre que quan s'impedeix a algú d'ofendre, aquest deixa de tenir-se-les amb la víctima i dirigeix el seu odi cap al governant. Per bé que amb aquest càlcul sensat podies abstenir-te de fer respectar l'obligació d'actuar conforme a justícia i permetre que cada qual fes allò que volia i podia fer –la natura de la ciutat és així, penso jo, d'allò més lliure, però tu no ho entens– estàs convençut que els has de governar amb seny. Que no t'has fixat en el nivell de llibertat2 que hi ha entre ells, fins i tot per a ases i camells? Mira, els jornalers duen aquests animals pels porticats, com si fossin unes núvies, car els carrers sense sostre i les avingudes amples, és clar, no estan fets per a això, perquè hi passin els ases carregats; no, al contrari, hi són per fer bonic, per presumir: en nom de la llibertat els rucs prefereixen servir-se dels porticats, doncs ningú sota cap concepte els ho impedeix per no treure'ls la llibertat. Així de lliure és la ciutat! I tu pretens que els joves d'aquí estiguin tranquils i, absolutament, facin allò que et plau o, si més no, diguin allò que t'agradaria escoltar! Ells en canvi gràcies a aquesta llibertat estan acostumats a anar de festa: ho fan bastant durant l'any i encara més durant les celebracions.»
   Una vegada els tarantins van rebre el càstig dels romans per unes bromes semblants, perquè sota els efectes de la borratxera en van ofendre els ambaixadors durant les festes dionisíaques. Però vosaltres sou sens dubte més afortunats que els tarantins car en comptes d'uns pocs dies teniu gresca durant tot l'any i en lloc que d'uns ambaixadors, us burleu dels vostres propis governants, dels pèls de la seva barba i de les seva imatge a les monedes. Molt bé, ciutadans sensats, tant els que us inventeu aquesta mena d'acudits, com els que en sou receptors i els trobeu divertits! Ja que és evident que als primers us agrada explicar-los, i els altres, gaudiu escoltant-los. Personalment, m'alegra aquesta vostra harmonia, i feu bé, una ciutat tan unida com la vostra en aquestes coses, car no és bonic ni desitjable prohibir i castigar la indisciplina dels joves: si s'impedeix a la gent de dir i fer el que li dóna la gana equivaldria a eliminar, a estroncar el nucli central de la llibertat.
   Ben conscients d'això, és a dir del fet que cal ser lliures en tots els aspectes, primer heu donat el permís a les dones de governar-se a si mateixes, per tal que siguin lliures i desinhibides en benefici vostre, i després els heu encomanat l'educació dels fills, pel temor que, amb el temps, aquests es revelin uns esclaus un cop que provin la disciplina amb vosaltres; i quan siguin adolescents primer aprenguin a respectar els ancians i després, per culpa d'un habit tan roí, es tornin més mansos per als governants, acabant sent finalment, no pas uns homes, sinó uns esclaus i, una vegada convertits en persones sensates, assenyades i com cal, sense adonar-se'n es facin malbé completament. Aleshores què fan les dones? Els acosten a les seves subjeccions servint-se del plaer –allò que sembla ser la felicitat i la glòria no només als homes, sinó també als animals.
   D'aquí ve, crec, la vostra gran felicitat, car rebutgeu tota forma de servitud: primer als déus, segon a les lleis i tercer als guardians de les lleis, com nosaltres. I seríem uns extravagants si ens indignéssim i ens enfurisméssim, quan en canvi els déus toleren una ciutat tan lliure i no la castiguen: sabeu perfectament que els déus comparteixen amb nosaltres també aquest menyspreu de part de la ciutat.



1 És el rètor Libani, antioquè de naixement, que a l'època de l'arribada de Julià a Antioquia es trobava a Constantinoble. L'emperador, amb moltes insistències, el va fer venir a Antioquia.
2 ἐλευθερία. Seria llibertat, però en aquesta obra es fa servir (sempre amb un matís d'irònica ambigüitat) més aviat com a sinònim de excessiva llibertat, disbauxa, llibertinatge, intemperància.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 42-48]

Cap comentari:

Publica un comentari