Notes sobre la novel·la del segle XII (2)

Els elements narratius de la Novel·la Comnena

La fabula de les quatre novel·les no presenta novetats respecte als models tardoantics, amb les dues constants basilars: eros i aventura, però aquest últim element minva molt respecte al model. La història es torna un canemàs en què s'insereixen monòlegs, ekphraseis, planys, cançons o escenes de gènere, com ara el banquet, l'atac dels pirates, duets amorosos, etc. Tot per fer mostra de virtuosisme i erudició en un joc continu de entre autor i lector, el primer posant a prova les capacitats i l'erudició del segon. Gran pes hi té l'element declamatori i per això els exercicis de retòrica molt difosos a l'època, els progymnasmata que havien trobat en Nicèfor Basilace el seu més important representant. La mateixa subdivisió en episodis clarament definits, marcada en els manuscrits, dóna la percepció d'aquest concepte present per a la novel·la, quelcom per declamar retòricament (καταρρητορεύω) en l'àmbit d'un theatron retòric.

Tal com ens destaca H. Hunger (Heidelberg, 1980, pàg. 8), “els autors de les quatre novel·les en llengua culta del temps dels Comnens tenien els exemples antics davant dels ulls i se sentien cridats i obligats a la seva imitació, amb la mimesis exigida per l'escola retòrica i tota la tradició educativa. Que aquests texts presenten relacions molt estretes amb les novel·les antigues, malgrat la gran distància temporal, d'aproximadament vuit segles, ha estat reconegut naturalment fa molt temps. Els models respecte al contingut, guia d'actuació, tècnica narrativa i els motius emparentats relacionen el grup antic amb el bizantí. És fàcil esmentar una dotzena de temes importants que apareixen tant les novel·les antigues, com en les bizantines.

Hunger (ibidem) identifica així mateix aquests elements comuns entre la novel·la antiga i la de l'època comnena:

1. Separació dels que estimen i la seva reunificació final

2. Els perills i les aventures de tot el tipus amenacen la parella d'enamorats

3. La fidelitat dels amants, posada a prova, s'uneix sovint amb amenaces, en la forma propostes d'amor externes.

4. Llargs viatges, escenaris orientals, el naufragi, mirabilia de tot tipus.

5. L'amor a primera vista condueix les persones principals l'una cap a l'altra

6. Els oracles i els somnis

7. Els progenitors (pares) venen a portar els seus fills a casa

8. Assassinats, tortures, crueltats de tot el tipus; enverinament ( -intent), suïcidi( -intent), mort aparent.

9. Eros com a “Tyrannos”.

10. Tyche com a poder vital omnipotent, normalment envejós.

11. Sensibilitat i feblesa psicofísica dels "herois" (atacs de desmai)

12. La conservació de la virginitat sexual dels dos amants.

D'alta banda, C. Cupane destaca que el fet que encara, que hi tenim les mateixes situacions narratives, que es reprodueixin situacions i personatges, mortals o divins, no implica necessàriament que no hi hagi una reelaboració dels continguts: els deus són presents però gairebé són ininfluents en la història, els somnis premonitoris hi són, però sovint són il·lusoris. Fins i tot la repetició de situacions i de cites fixa sovint la diversitat del text bizantí. Com a exemple d'això, C. Cupane ens recorda la famosa frase de Rodante i Dosicle ἕλλην θεοὶ σωτῆρες, οὕτος ὁ ξενὸς ἕλλην (I, 153-154), cita d'Heliodor, que agafa ja un altre sentit: ja no es refereix a un passat clàssic antic, si no a l'afirmació d'una realitat nacional actual davant el perill exterior de Francs i Normands.

El pes i la funció de l'amor canvien notablement entre les tres novel·les de l'època. En Teodor Prodrom sembla no haver-hi interès per l'amor. L'heroi s'enamora per la pròpia bellesa de l'heroïna. Els moments en què es verbalitza l'acció de l'amor són més aviat exercicis retòrics dels quals ja hem dit. Nicetes Eugenià sembla donar a l'amor més presència, pouant sovint de tot el repertori alexandrí, de l'elegia, de l'epigrama, de les Anacreontees. Canta l'amor insatisfet, el festeig. Però també en aquest cas no deixa de ser un exercici retòrica, ja que tampoc hi té una funció narrativa.

Més complexa i innovadora és en aquesta sentit la posició de Eustaci Macrembolites. En ell “l'amor no s'encén a la vista de la bellesa sinó és fruit d'una gradual conversió al les lleis d'un déu inicialment rebutjat pel protagonista” (C. Cupane 2004, pàg. 426). Actua mitjançant somnis i visions. La seva potència es fa aflorar a través dels atributs clàssics (buiracs, dards, foc). L'epítet és basileus autokrator (emperador sobirà). Cupane destaca els ecos platònics d'aquest concepte de l'amor, el del Convit. A més de la lectura platònica, Cupane destaca també la de la iconografia i la himnografia bizantina (aquests elements es poden retrobar no només en la novel·la, sinó en moltes manifestacions profanes de la literatura de l'època). Tercer, cal esmentar la potència de les imatges de la lírica amorosa provençal “che avavano sviluppato intorno alla figura del dio d'amore e del suo paradiso una nuova mitologia profana” (C. Cupane, 427). Això explicaria aquest creixement que no s'entendria dins de les categories ideològiques i literàries bizantines. “Al·lusivament antic i nou al mateix temps, l'Eros de Macrembolites és una construcció sincrètica formada al punt d'enllaç entre dues civilitzacions.”

Com a conclusió sobre la novel·la comnena, Cupane destaca que Hismine i Hismínies tanca la primera fase de la escriptura novel·lesca. “Il romanzo bizantino in lingua dotta, come peraltro quello francese pressoché contemporaneo, fu un prodotto tipicamente cortese, legato al mecenatismo culturale della famiglia imperiale e scomparso con essa.”

La crítica de la novel·la

A banda de l'intent de reconstrucció de Mazal (Manasses, 1967) fins el 1990 l'única edició disponible que es podia qualificar com crítica (i amb moltes reserves) era la de Hilberg de Macrembolites, del 1876 (!!). El motiu d'això no és tant que hi ha menys Bizantinistes que filòlegs clàssics, sinó en les sentències aniquiladores dels filòlegs alemanys de la fi de segle, sobre les novel·les bizantines, que no feien atractiu, fins fa pocs anys, ocupar-se d'aquests texts, fins i tot dins de la Bizantinística.

Hunger (ibidem, pàg. 7) ens en dóna una mostra:

K. Krumbacher: “En tot cas, enlloc els bizantins han sofert una derrota tan total com precisament en aquest gènere.” “Ja al bressol d'aquest gènere, havia un enemic mortal de qualsevol art autèntic, la falsedat.” “Cap novel·lista grec no ha arriscat posar la mà sobre la plena vida humana”. “No té a penes una vena del naturalisme modern”. “Insipidesa ... monstruositat ... la unió de brutalitat atroç amb coqueteria dolçassa i ampul·lositat més superficial”.

W. Schmid (sobre Macrembolites): “La novel·la és el producte poc natural, íntimament fred i barroer, que fingeix cultura grega i gust àtic amb pretensions desagradables ... La novel·la té només interès patològic per a l'aparició de la desintegració artística”.

E. Rohde: “... la mescla realment bizantina d'afectació dolçassa amb brutalitat realment barroera  del caràcter, que es fan notar a tot arreu”.

D'aquestes posicions desqualificatòries són filles les de molts altres filòlegs i crítics europeus del segle XX. Citem només un parell que ens semblen molt significatives:

J. Alsina i C. Miralles (Barcelona, 1966, pàg. 39, sobre Prodrom): “La primera novela bizantina... farragosa descripción... y a la que presta una molesta monotonía la uniformidad del metro.”

C. A. Trypanis (Chicago London, 1981, pàg. 488, sobre Prodrom): “The narrative is long, unwieldy, pretentious and barbaric, and the involved, implausible development of plot demonstrates Prodromos' complete inhability to compose a vers romance.”

El mateix (sobre Eugenià): “Considered as a whole, this novel has nothing original or attractive about it.”

Aquestes desqualificacions radicals s'expliquen fàcilment en sentit doble: En primer lloc no s'ha d'ignorar, per a les novel·les bizantines de l'època comnena, la menor qualitat respecte a la millor literatura clàssica, però això val de la mateixa manera per a les novel·les antigues. En segon lloc els filòlegs citats han imposat equivocadament, com als fills del seu temps, un estàndard als texts bizantins que és fora de lloc. No és pertinent, jutjar la novel·la d'època comnena segons els patrons de la novel·la naturalista del XIX segle; al contrari, cada obra literària ha de ser explicada des del seu propi temps i el seu ambient cultural i social. Arran de les expressions desqualificatòries dels filòlegs, aflora tanmateix també - i ens agafa encara més de sorpresa - una avaluació equivocada del concepte de la mimesi. Des dels dies que es va difondre l'aticisme, durant l'antiguitat tardana i a Bizanci, corresponia a l'ofici de l'autor que escrivia en llengua culta imitar autors antics, per la qual cosa aportava les al·lusions més variades sobre el mite i la història antiga, que citava més o menys "d'amagat", i intentava crear una atmosfera - expressament - pseudoantiga amb tot tipus de detalls.

A partir en tot cas de la segona meitat del '900 aquesta tendència es va revertir gràcies als treballs de H. Hunger i Beaton que estudien, ara sí, la novel·la com a fenomen literari en relació amb la cultura de la seva època. Successivament es publiquen ja els textos, primer una edició no crítica de Conca de totes quatre novel·les del període (incloent-hi la que és en fragments), després venen les edicions de Nicetes Eugenià (Conca, 1990), Teodor Prodrom (Marcovich, 1992) i Eustaci Macrembilites (Marcovich, 2001). Paral·lelament i successivament seguiran monografies i estudis de nombrosos estudiosos, testimonis del nou interès suscitat al voltant d'aquest gènere literari.

Aquesta redescoberta, com destaca molt bé Cupane (Roma, 2004, pàg. 418) “involucra primer de tot el concepte de μίμησις, imitació, vista ja no com a límit, sinó al contrari fins i tot punt cardinal   de la poètica medieval en general” i es focalitza, diguem-ho així, en la elegància i la originalitat de la “reescriptura” del model clàssic.

La llengua de la novel·la comnena

Al contrari de les novel·les d'època posterior, les del període dels comnens (XII segle), no són escrites en grec vulgar, sinó en un grec arcaïtzant, molt proper a la koinè d'època tardoantiga (d'on d'altra banda venen els models narratius), amb les òbvies complicacions i idiosincràsies d'aquest tipus de grec que imita un model antic, sent-ne separat per gairebé mil anys. Des del punt de vista lexical trobarem diferències algunes per acció per la llengua parlada a l'època, altres generades per invencions pròpies de l'autor (tots tres presenten un important nombre de apax legomenon). Tot i que la morfologia clàssica es respecta força, sovint la sintaxi no segueix cap tipus de model clàssic o tardoantic, ni tampoc la llengua de l'època.

En tot cas, podem dir que la llengua d'aquetes novel·les no es diferencia gaire de la de la resta d'autors que escriuen el llengua “culta” del període. En aquest sentit són vàlids els criteris d'obres de referència sobre el tema, com les de Robert Browning i d'Adrados.

Les edicions modernes

-       Constantí Manasses, Der Roman des Konstantinos Manasses [Només fragments], Ed. Otto Maazal, Österreiche Akademie des Wissenschaften, Wien, 1967.

-       Nicetes Eugenià, De Drosillae et Chariclis amoribus, Ed. Fabrizio Conca, J. C. Gieben Publisher, Amsterdam, 1990.

-       Teodor Prodrom, Rhodanthe et Dosicles, Ed. Miroslavs Marcovich, Teubner, Suttgart Leipzig, 1992.

-       Eustaci Macrembolites, De Hismines et Hysminiae amoribus libri XI, Ed. Miroslavs Marcovich, K. G. Saur Verlag GmbH, München i Leipzig, 2001.

Les traduccions principals

Només 2 idiomes poden comptar amb la traducció complete de les novel·les bizantines del segle XII: l'anglès i l'italià. En el cas de l'anglès, la publicació de les quatre novel·les és del més d'abril de 2012 (!). La traducció italiana de Fabrizio Conca és la primera completa en absolut:

-       Four Byzantine Novels: Theodore Prodromos, Rhodanthe and Dosikles; Eumathios Makrembolites, Hysmine and Hysminias; Constantine Manasses, Aristandros and Kallithea; Niketas Eugenianos, Drosilla and Charikles, Edit. Elizabeth Jeffreys, Liverpool University Press, Liverpool, 2012.

-       Il romanzo bizantino del XII secolo, Edit. Fabrizio Conca, UTET, Torino, 1994.

En altres idiomes, la traducció és puntual. En llengua castellana, només consta la traducció de J. A. Moreno de Rodante i Dosicles:

-       Rodante y Dosicles, trad. J. A. Moreno Jurado, Madrid, Ediciones Clásicas, 1996.

Literatura secundària

-       J. Alsina, C. Miralles, La literatura griega medieval y moderna, CREDSA, Barcelona, 1966, pàg. 36-42.

-       Roderick Beaton, Il romanzo greco medievale (Trad. it. The medieval greek romance, Cambridge, 1989), Rubbettino, 1997.

-       Fabrizio Conca, Il romanzo bizantino del XII secolo, Introduzione, UTET, Torino, 1984, pàg. 9-62.

-       Carolina Cupane, Il romanzo, en  “Lo spazio letterario del Medioevo 3. Le culture circostanti” – Volume 1: La cultura bizantina”, Ed. Guglielmo Cavallo, Salerno Editrice, Roma, 2004, pàg. 407-453.

-       Herbert Hunger, Antiker un byzantinischer Roman, Carl Winter Universitätverlag, Heidelberg, 1980.

-       Karl Krumbacher, Geschichte der byzantinischen Literatur, München, 1897, pàg.749-766.

-       Suzanne McAlister, Derams and Suicides, The Greek Novel from Antiquity to the Byzantine Empire, Routledge, New York London, 1996.

-       C. A. Trypanis, Greek Poetry, From Homer to Seferis, Universitiy of Chicago Press, Chicago, 1981, pàg. 487-489.

Notes sobre la novel·la del XII segle (1)

[Fent una excepció a la política d’aquest blog, presentaré, en dues entregues, aquestes notes que havia preparat per a unes altres finalitats i que, per una sèrie de qüestions que no venen al cas, no vaig aprofitar. Es tracta d’un conglomerat d’informacions històriques i crítiques, força interessants, al voltant de la novel·la del període dels Comnens que, després de gairebé un mil·lenni, torna prendre forma a partir dels models d’època imperial i hel·lenística en el si de la cort de Bizanci del segle XII.

He pensat que, per als que esteu seguint les peripècies de Rodante i Dosicles, de Drosil·la i Caricles o d'Hismine i Hismínies, potser us serà d'alguna utilitat.]

Hi ha quinze novel·les bizantines escrites després del 1100, totes, menys una (Hismine i Hismínies), estan escrites en versos. Quatre d'aquestes són en grec arcaïtzant i són anteriors al 1204 (any cabdal per Bizanci, ja que va patir l'atac i la conquesta per part de la quarta croada), onze estan escrites entre el 1204 i el 1453 (any de la caiguda de Constantinoble) o en època immediatament successiva.

En aquest document ens centrarem en la novel·la el primer període, la del segle XII, que es defineix en general com a novel·la comnena, ja que el naixement del fenomen i el seu desenvolupament coincideix amb el període d'aquesta dinastia.

Les novel·les d'aquesta època són

1. Teodor Prodrom, Rodante i Dosicles

2. Nicetes Eugenià, Drosil·la i Caricles

3. Constantí Manassès Aristandre i Cal·litea, conservada només en fragments

4. Eustaci Macrembolites, Hismine i Hismínies

L'origen de la Novel·la bizantina: la novel·la hel·lenística

La novel·la hel·lenística neix i es desenvolupa entre el el II segle a. C. i el III/IV segle d. C.,  de la reelaboració de diferents gèneres clàssics com ara l'epos, la tragèdia, la comèdia i la historiografia, entre d'altres. És un gènere que mai va rebre un nom específic i en els primers segles va respondre als interessos d'un públic més popular, amb un nivell cultural mitjà, però les darreres novel·les, sobretot les d'Heliodor i d'Aquil·les Taci, demostren característiques més aviat pròpies de la retòrica de la segona sofística. Tot i així la estructura narrativa de base es manté també en aquestes obres, amb un canemàs jugat en les peripècies i la separació dels amants, motivada per un agent amenaçador i, encara més evident, en el domini aclaparador de la Tyche sobre la vida humana.

Dues obres d'aquest període tenen especial rellevància pel seu rol en el renaixement del gènere en les èpoques posteriors: són Leucippe i Clitofon de l'alexandrí Aquil·les Taci (II segle) i les Etiòpiques del fenici Eliodor d'Emesa (III/IV segle).

La pervivència indirecta i passiva de la novel·la hel·lenística en els segles IV-XI

Coincidint amb l'ocàs de la civilització tardoantiga declina també la novel·la hel·lenística com a gènere amb el monopoli del cristianisme que s'imposa sobre la visió del món i de la literatura. Tanmateix els esquemes narratius són adoptats per diferents gèneres genuïnament cristians, com ara diferents Actes d'Apostols (Pere, Pau, Joan, Andreu, Tomàs, entre II i III segle, i, del IV en endavant, nombroses hagiografies (veure sobre això Susan McAllister, London New York, 1996, pàg. 84-114). Neix un nou heroi, màrtir primer, sant després, que vaga pel món al servei ja no d'Eros sinó de Déu. Hi trobem afinitats estructurals significatives: el viatge, el somni, el triomf final amb el retrobament de l'amant celestial al paradís.

La novel·la no sembla haver estat oblidada del tot, ja que existeixen algunes referències. El fet que unes quantes novel·les hagin continuat sent copiades, també és demostració que un cert interès va en tot cas continuà existint.

Durant l'anomenada Època Obscura de Bizanci (de la segona meitat del VII segle fins al principi del IX segle) en la qual assistim al col·lapse de la tradició clàssica, sempre continuaren existint en la literatura popular cròniques de tall novel·lesc que descrivien les gestes de Giustinià, Teodora, belisari, Heracli i els emperadors iconoclastes.

En el IX segle amb la recuperació dels estudis clàssics, torna l'interès per la novel·la hel·lenística. Foci, en la seva cèlebre Biblioteca, en descriu 4: Babyloniaca de Iàmblic, Les increïbles aventures més enllà de Tule, de Antoni Diògenes (ambdues perdudes) i les obres d'Aquil·les Taci i Heliodor d'Emesa.

També Psel·le en el segle XI testimonia l'interès, cada cop creixent, pel gènere. Tot i així no serà fins al segle XII que es tindran les primeres obres.

La novel·la del XII segle: el context i els autors

El segle XII marca en molts aspectes un punt d'inflexió en la història de l'Imperi Bizantí. En termes de política interna l'arribada al poder de la dinastia dels Comnena, una gran família militar de la de l'Àsia Menor, posa fi a l'anarquia del segle anterior i torna l'estabilitat a les estructures del poder imperial.  Els Comnens establiren unes estructures feudals. Al mateix temps, els membres de la família imperial es van envoltar d'artistes i escriptors.

Cal destacar d'altra banda que dos grans esdeveniments marquen els equilibris que fins aleshores semblaven immutables:. L'avenç dels turcs (Batalla de Mazinkert) i l'adveniment del moviment de les croades. Tal com diu Carolina Cupane (Roma, 2004, Pàg. 415), “Seguretats seculars trontollen, entre d'altres aquelles de la pròpia ontològica superioritat que sorgeix de la convicció de ser el hereus únics del gloriós passat clàssic.”

La reacció de Bizanci és de negació de l’amenaça, però al mateix temps la comprensió i simpatia.  Es coneix la simpatia de Manuel I Comneno pels francs, que es casà amb dues princeses occidentals i introduí l'esport per excel·lència de les corts occidentals de l'època: el torneig. A Constantinoble, ara no només convergeixen els comerciants venecians i genovesos, sinó també personal de cort provinent de França. Això dóna lloc a un antagonisme generalitzat que, a més del gimnàs i la política ara també inclou la vida cultural. "El més evident d'aquestes reaccions és potser la rehabilitació de la cultura hel·lènica, i més encara del terme "grec", que ara perd la connotació negativa de "pagà" que l'havia acompanyat durant segles. L'hel·lenisme nou es converteix, en el segle XII, en la pedra angular d'una nova identitat, alimentada per l'herència clàssica, que s'estructura com una mena de resposta patriòtica als traumes causats per la invasió d'una cultura més dinàmica i agressiva." (C. Cupane, Roma 2004, pàg. 417).

Aquesta recuperació dels clàssics s'ha guanyat el títol de Renaixença.  El camp de confrontació és el de la retòrica, però no es limita a imitar recrear models antics, sinó que també se'n creen de nous, un d'aquests és precisament la novel·la amorosa. A la mateixa època a occident començaven a aparèixer les primeres experiències narratives, també en vers i aquesta coincidència pot haver estat dictada per una dinàmica d'emulació recíproca, com diu Cupane (ibidem, pàg. 418): “il romanzo d'amore che appunto rinasce verso la metà del secolo [XII] in sincronia, forse non soltanto casuale, con l'apparire in Occidente di una letteratura narrativa in versi.” Les coincidències semblarien no limitar-se únicament a la cronologia, ja que en ambdós casos la nova producció s'inspira a models clàssics: la novel·la eròtica, en el cas bizantí, i en el cas d'occident (que no coneix encara ni Apulei ni Petroni) són els poemes èpics.

Els autors i les obres

Els autors de la novel·la d'època comnena es distribueixen durant un període de molt breu de temps. Tot i els nombrosos estudis, les relacions entre els quatre autors d'aquest període continuen sent poc clares.

Teodor Prodrom

L'obra és Rodante i Dosicles, amb 4.600 dodecasíl·labs amb mètode accentuatiu, autor, molt versàtil, d'un d’obres importants i molt variades.

El model narratiu és el d’Heliodor, amb l'inici in medias res i triomf final, amb l'ambientació en un món pagà de divinitats olímpiques i regit per la Tyche. Entre els dos autors hi ha comunitat també pel que fa situacions narratives específiques (l'agressió d'un pirates al principi, la història d'amor secundària narrada al protagonista durant la captivitat, discussió sobre la legitimitat dels sacrificis humans, el tabú de la castedat prematrimonial).

Nicetes Eugenià

Drosil·la i Caricles. Nicetes és més jove que Teodor i probablement n'és alumne, compon els discursos fúnebres per la mort de Teodor. La seva novel·la imita la de Teodor i fins i tot hi ha un manuscrit que així ho declara: “a imitació del beat Prodrom” (κατὰ μίμησιν τοῦ μακαρίτου τοῦ Προδρόμου).

Constantí Manasses

Aristandre i Cal·litea. En pentadecasíl·labs (també anomenats versos polítics) que serà el metre de la poesia popular dels segles següents i del cant neogrec. Només en queden elguns fragments gnòmics.

Eumaci (Eustaci) Macrembolites

Se sap molt poc de l'autor. Podria haver viscut entre 1130 i 1185. La novel·la Hismine i Hismínies en 11 llibres, és l'única escrita en prosa en època bizantina i s'inspira a Aquil·les Taci no només en l'ordit de la història, sinó també en la forma (narrador homodiegètic i utilització de la prosa en comptes del vers). Cal destacar la gran popularitat que va tenir aquest autor en edat tardo i postbizantina. Els més de 40 còdexs la major part transcrits a Itàlia entre XVI i XVII segle són testimoni del favor que gaudí l'autor en època barroca.

[CONTINUARÀ]

Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 431-515)

Mort de Nausicrates

Dosicles i Cratandre, els estrangers, ajaguts al terra tou com un llit, dormiren fins a l'aurora. Mistil llavors (era el nom del cap dels pirates) surt de la seva dolça casa i ordena als seus bàrbars de portar-li els presoners sota custòdia. Gobries va doncs a la presó, en treu corrents els presoners i els duu davant Mistil, el rei.

El cap dels pirates mirà Dosicles i tot seguit girà l'ull cap a Rodanta, no podia haver quedat més parat¹: l'un i l'altra eren bonics d'aspecte. Atordit per l'encant del rostre va dir: “Aquesta parella tan bonica i aquest,” indicant Cratandre, “Gobries, torna'ls al calabós, els lliuraré als déus com a guardians del temple. Aquest vell ploraner, (segur que plora i tremola per la por que el degollin)” indicant Stratocleu, “envia'l al seu país, alliberat del dur destí de l'esclau. Aquells quatre, capcots, mariners, pel que sembla, mata'ls i dóna'n la sang per beure als déus. Qui se salva per la providència dels déus, un cop a casa seva, és bo que doni ofertes² d'agraïment per a qui l'ha salvat. Als déus pelàgics els encanta beure la sang dels navegants que travessen el mar. Tots els altres, si són rescatats pels pares o els germans o els fills estimats, que se'n tornin a casa, i si no, que coneguin un destí d'esclaus.”

Després de donar aquestes ordres a Gobries, passà a repartir el botí, pagant vint mines a cada home, tot quedant-se'n primer vuitanta per a ell (quan repartia seguia aquest criteri). Les imatges dels déus rodis les va col·locar totes al temple de Selene.

Stratocleu, per ordre de Gobries, agafà el camí cap a casa mentre els quatre dissortats mariners, queien degollats per la fulla de Gobries: abans, havien plorat llàgrimes amargues pels pares, fills i consorts. Un havia esclatat en plors pel pobre fill petit, recent nascut i que encara s'alimentava de llet; un altre plorava, xisclava i gemia del profund pel vell pare; un altre misèrrim es planyia per la seva companya, bella i jove esposa d'un marit novell.

Però Nausicrates, amb decisió i sense plors, anava segur al suplici³, com si anés a prendre unes copes, i deia amb sincera alegria: “Adéu, banquets i festes de la meva vida, fins a la més rica de les taules: ple de vosaltres fins a la sacietat, Nausicrates baixa content a la casa d'Hades, coneixerà també les festes que fan els morts i en veurà els tiberis.” Així va dir i, reclinant el coll, continuà “Ara travessa'm amb l'espasa⁴, Gobries, aquí tens Nausicrates, preparat al suplici.” Aleshores, Gobries desembeinà l'espasa i matà misèrrimament el bell Nausícrates. Ara bé, qui havia estat present al suplici, sense excepcions, quedà impressionat d'aquell mort i del seu cor impàvid.

Cratandre i Dosicles, i aquest amb la seva noia estimada, se'n van tornar a la presó. Cratandre doncs diu a Dosicles: “Que els déus es preocupin dels nostres problemes (sí, Dosicles, perquè als déus els importa tothom), però tu explica'ns el teu cas i compleix les promeses d'abans.” “Jove foraster coetani meu⁵, em demanes, i ho sé, plors i rius de llàgrimes,” respongué Dosicles, amb paraules ploroses, “ens fas recordar coses passades; en tot cas (què podríem soportar per un amic que ens ho demana?) que ara comenci la història.

[FI DEL LLIBRE PRIMER]

1 Lit.: no sabia quina mena de cosa el deixaria més parat.

2 Es considera θύειν en sentit absolut, diversament de Conca.

3 Més literalment seria “cap al sacrifici”, que és precisament això que s'està duent a terme.

4 Σπαθίζω. És una paraula que no té aquest sentit en autors clàssics i tardoimperials.

5 Seguim Markovich (συννεώτερε) i no pas Conca (συννεωκόρε).

[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 431-515]

Joan de Gaza: Composició presentada el dia de les roses als seus alumnes (segona part)

Fills¹, perquè no m'estimeu?

Un fervent seguidor de les Muses

que du un vi ple de saviesa

amb calzes de l'Helicona.

La joventut no té,

de costum, un criteri:

car jovenívola Ebe

s'estima més bromejar.

El pas del temps assenyat

jutjarà amb veritat,

ensenyant a tenir com a pare

el qui us educa amb les faules.

Jo, pastor amb ramat,

embriac de la llet de la Musa,

canto amb la veu més suau,

absort per l'encant dels poncells.

Febos llavors, celebrant-ho

entona un cant amb la lira

bonica, cantant, tot rient,

sobre els pètals ciprins.

1 El poeta s'adreça als seus alumnes de l'escola de retòrica.

[Matranga, Anecdota Graeca, Roma, 1850, pàg. 636]

Joan de Gaza: Composició presentada el dia de les roses als seus alumnes (primera part)

Quan Faetó, el qui porta la llum,

toca el mig del trajecte,

tirant el seu carro en la ruta,

somriuen les deus de la terra.

I, pel món errabundes, les Moires

criden de nou a la llum

els fruits amagats dels conreus,

consagrant la terra jaspiada,

per tal que el cosmos, amable,

florint, cada cop es renovi,

i la Ciprina amb Amor

dugui unes riques nissagues.

Senyora Natura, rebrotes,

marques la joventut,

perquè no s'adormi la vida

separant les estirps entre si.

De fet, què no porten les hores,

desprès del pas de l'hivern?

Hi ha quelcom que no crea una Gràcia,

coronant la bellesa vernal?

Hi ha quelcom que no atén primavera,

que cura els dolors de la vida

quan també fa néixer la rosa

de corimbes purpuris?

Citera de pell delicada

té les galtes rosades,

digueu-li, pel seu flaire de pètals,

“Dits del color de les roses”,

quan Adonis renovant-se de nou,

més amable que la mar en bonança,

deixa els caus de la terra

tot ple de les Gràcies.

El jove és el fruit,

nunci potent de la vida,

ja que és un brot de natura,

és una dansa d'amor.

[Matranga, Anecdota Graeca, Roma, 1850, pàg. 636]

Joan de Gaza: Del dia de les roses

El ponent va bufant entre brises

i jo miro el plançó de les Gràcies.

Tots els boscos sagrats són replets

dels cabells¹ d'Afrodita.

Amor, amb fletxes sapients,

entrelliga criatura amb criatura,

per tal que l'oblit, quan s'escampi,

no separi els llinatges.

Quan de nou apareix primavera

reviuen per mitjà de les Muses,

sàvies, al temps de Dionís²,

uns cants plens de joia.

Més amunt que el verd de les plantes,

un ocell modula el seu cant

i tots els vivents, esverats,

dansen davant primavera.

Apol·lo, senyor de saviesa

lluminós, fa brillar el resplendor,

i, assegut a l'esquena d'uns poltres,

una llum superposa bonica.

Una rosa, porteu-me de Cítera,

eixams de sàvies abelles,

que jo entoni, quan Cipris somrigui³,

un cant a la rosa.

1 Χαίτη. Mot ambigu que pot al mateix temps referir-se als cabells/caballera d'una persona o a la vegetació (referint-se aquest cas a la rosa). En la tradició literària el culte d'Afrodita és sovint lligat a la primavera.

2 Es refereix a les Grans Panatenees que se celebraven a Atenes en el mes de març/abril. El poeta estableix un paral·lelisme entre aquella festa i aquesta.

3 El tema del somriure d'Afrodita remunta ja a la Ilíada (3, 424, 5, 375, 14, 211).

[Matranga, Anecdota Graeca, Roma, 1850, pàg. 635]

Barlaam i Joasaf: Llibre cinquè (3)

Els conflictes i els turments de Ioasaf

   En veure i sentir tot això aquell jove intel·ligent i savi, després de treure un sospir del fons del cor, digué:

   “Que amarga és aquesta vida, embrutada per tot tipus de pena i adversitat, almenys si això és així. Com podem estar tranquils amb l'espera de la mort que mai se sap, l'arribada de la qual, segons m'heu explicat, no només és inevitable sinó també imprevisible?”

   Se'n va anar, tot donant voltes a aquestes coses entre si mateix, no parava de pensar-hi, amb el pensament que tornava una i altra vegada a la mort, vivia entre angoixa i desànim i patia un dolor constant. De fet es deia entre si mateix: “Aleshores, la mort un dia m'atraparà? Qui mantindrà el meu record després de la mort, quan el temps ho lliuri tot a l'oblit? I un cop mort em dissoldré en el no res?”

   Es consumia, immers contínuament en aquests pensaments i en d'altres similars, i es tornava cada cop més pàl·lid. Però davant del seu pare, quan venia a veure'l, es mostrava alegre i seré, car no volia que s'assabentés de les coses que el preocupaven. Tenia un desig irrefrenable, es delia per trobar algú que li pogués satisfer el cor i fes ressonar unes paraules de bé a les seves orelles.

   Llavors tornà a preguntar a l'institutor de qui ja hem dit si coneixia algú que li podria fer trobar allò que cercava i donar confiança a la seva ment, marejada per les conjectures i incapaç d'evitar la preocupació per aquells problemes. L'institutor, fent memòria del que ja li havia dit, va respondre:

   “Ja us vaig dir d'aquells savis monjos que el vostre pare, alguns els va fer matar, altres els va perseguir amb violència; ara no sé si hi ha algú d'ells a les nostres terres.”

   D'allò més dolgut per aquelles revelacions, amb una ferida espantosa dins l'ànima, el príncep semblava algú que hagués perdut un gran tresor i es dediqués amb tot el seu enteniment a buscar-lo. Vivia immers en el conflicte i l'angoixa constants: tot allò agradable i divertit d'aquest món era als seus ulls quelcom detestable i abominable. Mentre es trobava doncs en aquesta situació, demanant a crits poder descobrir el bé, el va veure l'ull que tot ho veu, aquell que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat¹ no el deixà sol, ans al contrari, demostrà també en aquesta ocasió el seu càlid amor pels homes, fent-li conèixer el camí que havia de seguir², de la següent manera.

[FI DEL LLIBRE CINQUÈ]

1 I Carta a Timoteu 2, 4.

2 Salm 143, 8.

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 58, 60]

Barlaam i Joasaf: Llibre cinquè (2)

Ioasaf descobreix el dolor i la mort

   El pare va sentir pena en escoltar això, però s'adonava que, oposant-se a aquella sol·licitud, causaria encara més disgust i pena al fill.

“Fill,” digué, “jo seguiré els teus desitjos.”

   I, tot seguit, donà l'ordre que es preparessin els millors cavalls i el cos de guàrdia destinat al rei, establint que el seguissin quan ell ho volgués, tot recomanant als seus acompanyants que no li causessin res de desagradable mentre estiguessin amb ell, ans al contrari, li suscitessin tota mena de sentiments positius i delitosos, en fi, que donessin l'exemple al noi, organitzant, llarg del camí, danses acompanyades per cançons harmonioses i representant peces teatrals variades, de manera que la seva ment es distragués agradablement.

   Tanmateix, quan ja viatjava amb freqüència, el fill del rei, en un descuit dels seus servidors, un dia veié dos homes: un esguerrat i un cec. En veure'ls, tot trist, digué als seus acompanyants:

   “Qui són aquests homes i per què són així?

   Aquells, sense poder amagar allò que ell tenia davant dels ulls, li respongueren: “Són malalties dels homes, que solen manifestar-se pel deteriorament del cos i pels humors dolents.”

   El noi els preguntà: “Això sol passar a tothom?”

   “No a tothom”, van dir ells, “sinó a qui es desvia d'un estat saludable per corrupció dels humors.”

   “Si no sol passar a tothom,” preguntà un altre cop el noi, “sinó a uns quants, potser hi ha gent que sap a qui tocarà patir aquestes desgràcies? O és que passen sense un criteri, a l'atzar?”

  Digueren aquells: “Qui pot entre els home preveure el futur i conèixer-lo exactament?   Això evidentment supera la naturalesa humana i és prerrogativa només dels déus immortals.”

   Llavors el noi deixà de preguntar, però tenia mal al cor per allò que havia vist: aquell fet, al qual no era avesat, li havia provocat un canvi en la seva persona.

   No gaires dies després, en un nou viatge, una i altra vegada, trobà pel camí un home vell i emaciat, amb la cara arrugada i les cames insegures, corb, amb tot el cabell blanc, sense dents i que anava balbotejant. En quedà impressionat i, després de fer-lo venir a prop, preguntà per aquell estrany espectacle¹. Els presents li digueren:

   “Aquest home viu des de fa molts anys, poc a poc li minven les forces, i se li afebleix el cos, fins a decaure en l'estat lamentable que veieu.”

   “I com acaba això?” digué ell.

   “Senzillament, el rebrà la mort”, respongueren.

   “Però això,” digué, “toca a tots els homes o només a alguns també?”

   “Llevat que la mort els faci fora abans de temps, és impossible evitar aquesta obligació”.

   I el jove preguntà:

   “Quants anys triga a arribar aquest moment? I si no hi ha dubte que hi ha la mort, llavors no hi ha manera d'evitar-la, ni tampoc d'assolir aquest estat lamentable?”

I ells:

  “Els homes arriben a aquest estat de vellesa en vuitanta o fins i tot cent anys; llavors moren i no pot ser d'altra manera. La mort és una obligació natural, imposada als homes des del principi: la seva arribada és inevitable”.

1 ‘Who is this man that has come here, O charioteer, with white hair and his hand resting on a staff, his eyes hidden beneath his brows, his limbs bent down and hanging loose, – is this a change produced in him or his natural state or an accident?’ Pregunta Siddharta en el Buddhacarita 3, 28 (trad. F.B Cowell, Cambridge, 1894).

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 54, 56, 58]

Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 390-430)

Final de la narració de Cratandre

“És sorprenent i extraordinari això que dius”, va dir Dosicles, “el foc va entendre que no havies comès l'homicidi i no et va cremar!”. “No era obra de la caldera, sinó de la dea,” digué Cratandre. Com que no m'havia passat res, un cop tornat al seu lloc, Crató, amb més confiança, digué: 'Mireu, homes irreprotxables del jurat, com el foc ha pres la decisió encertada i ens lliura, ni calcinat ni cremat, el jove innocent d'homicidi, condemnant, en el fons, el seu acusador.' A aquestes paraules s'aixecà una cridòria indistinta de la gentada present, que alhora desaprovava l'acusador Androcleu i feia ressonar el seu elogi per a nosaltres.

Així, un cop aixecada la sessió, me'n vaig tornar a casa amb Crató. Però ja no podia continuar vivint a Xipre d'on s'havia esvaït l'encant de Crisocroe i vaig pensar exiliar-me, marxant lluny. Vaig anar doncs a la platja el capvespre i trobat tot seguit un vaixell de càrrega que acabava de treure les amarres de proa, vaig agafar el camí de l'exili.

Però, quan ja sortia el Portador de llum, aclarint amb les seves teies els alts cims de les muntanyes, l'estol de bàrbars vingué a l'abordatge i, duent nombroses naus robades, s'apoderà, de la càrrega i també del vaixell, que navegava rumb al desastre¹, amb tots els seus homes. Es dirigiren després al seu territori i, un cop tancats els presoners a les masmorres (vull dir, aquest calabós que compartim tu i jo), tornaren a sortir cap un nou saqueig. I això és tot allò meu, foraster company de presó. Ara explica les teves desgràcies.” “Ara” digué Dosicles “no és el moment per mi d'explicar, mes, si et sembla, posant les cames al terra, alleugerirem les nostres grans penes amb el son, car ja som al tercer cant del gall.”

1 És per a traduir el δυστυχώς πλεοῦσαν.

[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 390-430]

Barlaam i Joasaf: Llibre cinquè (1)

Ioasaf cerca respostes

   Mentrestant, el fill del rei, de qui, des de bon principi, narra la història, tancat al palau construït expressament per a ell, arribà a la joventut rebent una educació del màxim nivell, segons els principis etíops i perses. No era menys formós en l'esperit que en el físic i, intel·ligent i sensat com era, destacava per tot tipus qualitats positives, proposant unes qüestions de ciències naturals als seus propis mestres, que ells mateixos es meravellaven de la intel·ligència i perspicàcia del jove i fins i tot el rei provava estupefacció per la seva bellesa exterior i enteresa moral¹.

   El rei ordenà així mateix a qui vivia amb el jove que en cap cas se l'informés de les penes de la vida i que tampoc se li expliqués que la mort pren el lloc als plaers terrenals. Però nodria unes expectatives injustificades, ja que intentava, com fins i tot en diu la dita, colpir el cel amb una fletxa². I com podria la mort passar desapercebuda a la naturalesa humana? Bé doncs, no passà desapercebuda tampoc al jove. Amb la seva intel·ligència amarada de saviesa, el jove es preguntava per quina raó el pare havia decretat el seu aïllament i havia prohibit a tothom de tenir-hi contacte: sabia, en el fons, que això no podia que ser decisió del seu pare. Amb tot, no gosava fer-li la pregunta: d'una banda, pensava que això era inversemblant, que el seu pare no es preocupés pel seu bé i, d'altra banda, veia que si això era decisió del seu pare, encara que li ho preguntés, ell no li hauria explicat la veritat. Per la qual cosa decidí demanar informació d'aquestes qüestions a unes altres persones i no al seu pare.

   Com que amb un dels seus mestres hi tenia una amistat i una confiança especials, més que amb la resta, després de fer-se'l encara més amic i fer-li demostracions d'estimació amb magnífics regals, li preguntà amb quina finalitat el rei el tenia reclòs en aquell castell, i afegí:

   “Si m'ho expliques tot, tindràs un càrrec per sobre de tots els altres, i faré un pacte amb tu d'amistat eterna.”

   L'institutor, que també era persona de sentit comú, veient la intel·ligència del noi i la seva extrema maduresa i que no li causaria cap problema, li ho explicà tot, fil per randa: la persecució dels cristians decretada pel rei, especialment la dels monjos que havien estat bandejats d'aquelles terres, i li explicà a més a més les prediccions fetes pels astròlegs quan ell va néixer, tot afegint:

   “Perquè, un cop que n'escoltessis la doctrina, no hi optessis en detriment de la nostra fe, el rei va fer de manera que no tinguessis contacte amb molta gent, sinó amb poques persones i donà l'ordre de no parlar-te dels dolors de la vida.”

   Escoltà aquelles paraules el jove i decidí de no parlar de res més. El verb de salvació li havia tocat el cor i la gràcia de l'Esperit intercessor havia començat a obrir-li els ulls del pensament, tal com ho pot demostrar la continuació de la història.

   El rei i pare seu venia sovint a fer-li visita (car l'estimava enormement) i un dia el fill li digué:

   “Majestat, fa temps que vull que m'expliqueu, per què una pena perpètua i una angoixa contínua em consumeixen l'ànima”.

   El pare, que havia sentit una punxada al cor per aquelles paraules, li digué:

   “Digues-me, fill estimadíssim, quina és la pena que et tenalla? Intentaré que es torni joia.”

   El noi li respongué:

   “Quin sentit té la meva reclusió? És a dir el fet que em tingueu tancat entre muralles i portes, obligant-me a ser del tot inaccessible i invisible per tothom?”

   I el pare digué:

   “No vull que vegis alguna cosa que provoqui repulsió en el teu cor o que et trenqui la felicitat, car el meu fi és que passis tota la vida en el luxe, la felicitat i el bon humor”.

   “Però tingueu ben clar, Majestat,” diu el fill al seu pare, “que en aquest sentit no estic vivint en la felicitat i el bon humor, ans en l'aflicció i l'angoixa, tant que fins i tot el menjar i la beguda em semblen dolents i agres. El fet és que vull veure tot allò que hi ha fora d'aquestes portes. Si doncs no voleu que jo visqui en el dolor, ordeneu que pugui anar on vulgui, fent gaudir la meva ànima mirant allò que no he mirat fins ara.”

1 τὸ τῆς ψυχῆς κατάστημα.

2 És una dita bastant documentada per diversos reculls paremiològics (entre d'altres. la Suda, ει 300) i per alguns autors tardoantics (Joan Crisòstom i Libani).

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 48, 50, 52, 54]

Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 311-389)

Continua la narració de Cratandre

I això restà així fins quan, exactament el novè dia, el pare de la pobre morta, acomiadat el dol, es presentà davant el jutge¹ al tribunal i em denuncià d'assassinat. Amb totes dues parts presents (d'una banda, Crató, Estale i jo i, de l'altra, Mirtale i Androcleu), és Androcleu a parlar primer, amb aquestes paraules: 'Senyors del jurat, defensors del bé, encarregats de la Justícia, protectors dels déus, hauria estat bo per a mi, sí, bo i convenient, restar a casa meva, ja que pensava que era millor quedar-m'hi a pensar sobre les meves qüestions que fer discursos de rètor. No perquè ho considerés una activitat indigna (què hi ha millor que la justícia?), sinó perquè tinc per detestable, odiosa i abominable la xerrameca pròpia dels plets. Peró com que el peó² del Destí voluble, movent-se de manera estranya i girant-se en contra nostre, ens ha empès pel camí de l'horror i ens demana, a nosaltres, amants de la vida tranquil·la, de presentar-nos al tribunal i al judici, encara que a desgrat, ja em teniu aquí davant del tribunal i parlaré.

Tenia una filla que es deia Crisocroe, bonica d'aspecte, sí, bonica i verge, a punt per casar-se, ben preparada per a la unió conjugal. El lladre aquest l'ha matat amb una pedra, penetrant de nit a casa meva. I ara està aquí, que expliqui el fet pel qual, de manera criminal, va cometre assassinat contra nosaltres. Li tocarà segurament la mort per lapidació, per haver colpit, desgraciat, amb una pedra la noia desgraciada.'

Quan acabà de parlar, em disposava a dir doncs que estava d'acord amb les paraules de qui m'acusava i donava fe que els fets havien estat segons la seva versió³, però Crató m'agafà la paraula i digué: 'Senyors jutges, homes justos, crec que és correcte, i d'acord amb les lleis, prestar atenció a ambdues parts, per això el sant Judici us ha concedit judicar i donar el vot amb consciència. Heu sentit les paraules d'Androcleu, escolteu i jutgeu ara les meves.

L'homicida -si més no per Androcleu- que va ser generat pels meus lloms dissortats, ha dut fins ara una vida impecable, no embrutada per l'assassinat, sense robatoris ni qualsevol acció deshonesta o reprovable per les lleis: o és que algú n'ha fet denúncia? Ja que el noble, l'honorable Androcleu, ell que estima el silenci i la vida apartada, pel seu desmesurat amor, ens ha inundat amb un riu de paraules, obrint els llavis i esbatanant la boca i, oblidant-se gairebé del silenci, imputa falsament l'homicidi a Cratandre i acusa ciutadans innocents: que vingui el foc aleshores a decidir la sentència i ens doni l'opinió perfecta.

Ja que soc testimoni, pel foc que dóna fe i per Selene, divina i verge, que Cratandre és aliè a l'homicidi, que vinguin els guardians del temple, que encenguin la flama set cops més calenta⁴. Mireu, que Cratandre travessi la flama i si és un lladre i un homicida, que el foc se'l treballi i que mori (odiaria un fill culpable d'homicidi), i si no és un homicida, que en surti il·lès .'

Quan Crató, cridant força, acabà de dir això, el jurat s'havia convençut que havia parlat amb bon criteri. Els guardians doncs van encendre la pira i intimaren a l'homicida d'apropar-s'hi. Aleshores fins i tot vaig passar pel bell mig de les flames, caminant pel foc, i em vaig quedar sense cremar allà dins.”

1 Βῆμα és el banc: el del jutge i el de l'acusat.

2 πεσσός Com una peça d'un joc tipus escacs, molt popular en l'antiguitat. Creiem és millor aquesta solució que traduir-lo “pedra”com fa Conca, forçant la metàfora πεσσός/pedra.

3 F. Conca (Il Romanzo bizantino del XII secolo pàg 83, nota 14) observa: “El tema de l'autoacusació retorna també a la narrativa tardoantiga: en Caritó I, 5, 4-5 Querees demana ser condemnat i no de manera diferent es comporta Cariclea en Heliodor VIII, 8, 4-5.”

4Ἐπταπλασίως. És una referència a Sept. Daniel 3, 19.

[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 311-389]

Jordi Gramàtic: Epitalami (segon)

Em poso a dansar,

tocant amb les cordes flexibles

un epitalami bonic,

el primer do de la vida.

“Què?” em deia algú, “eres¹

conegut com expert del camí de la cítara

i, durant tant de temps, has deixat

els dards² sense els plectres?

Que et convenci l'amor que ella sent,

que et convenci, afortunat, a cantar

un amic que va cap al llit

junt amb la sàvia consort.”

Això he sentit i, tot d'una,

he tret la lira del clau³:

vull cantar⁴ tot allò

que la vida em demana.

D'on seria doncs l'inici

del treball heliconi?

De qui parlaré primer, fent cas a la norma?

[falta un vers]?

Potser d'algú no tan important

com els pares, o ton pare o ta mare,

que duu la glòria dels versos

i honora antigues costums?

És el temps d'explicar-ho,

però evito ser llarg i tediós⁵,

car fins tan sols una hora del dia

és temps perdut, pels amants.

Adreçades poques paraules

a la noia, motiu de les meves cançons,

deixaré de tocar melodies

durant tota la festa.

Ets esposa amable,

casada a un consort

prudent de caràcter,

segueix-lo, n'és digne.

Gaudeix, doncs, beata,

del noble connubi

i, quan sigui el temps,

que puguis nodrir un nen entre els braços.

1 La puntuació és la de Ciccolella i no pas la de Matranga i Bergk.

2 Els dards d'Amor.

3 Ἀπὸ πασσάλου ... καθεῖλον. El model homèric: Od. 8, 67 ἐκ πασσαλόφι κρέμασεν φόρμιγγα λιγεῖαν, i pindàric: Ol. 1, 17 δωρίαν ἀπὸ φορμίγγα πασσάλου λάμβαν`...

4 μέλπειν. Seguim Ciccolella, en comptes de l'improbable πέλπειν de Matranga.

5 Lit.: evito el tedi causat per la llarga estona.

[Matranga, Anecdota Graeca, Roma, 1850, pàg. 574]

Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 270-310)

Plany de Cratandre per Crisocroe

D'amagat, darrera el portal, vaig escoltar el plany tètric d'Androcleu, que gemegava així del profund del seu cor. Vaig tornar cap a les terres paternes i, tombat al llit, cridant del fons de l'ànima amb la mateixa amargor, vaig replicar als laments del pare de la noia: 'Estàtua admirable, ninona, oh bellesa, capaç d'atreure els déus i tot, fer-los baixar del més alt de la volta del cel i obligar-los, segur, als teus capritxos. Te'n has anat abans d'hora, verge Crisicroe, deixant Cratandre mort amb vida. Te n'has anat, bella imatge per qui et contemplava, bon presagi per qui t'observava. Estàs morta, esfumant-te abans de temps; nosaltres en tot cas (ah, el Destí inhumà!) som l'origen de la teva mort, noia meva. Quan el desgraciat, l'odiós Lesti amenaçava matar-me, t'has fet escut, emportant-te la mort amb una pedrada, has afrontat la mort amb fermesa en lloc de qui estimaves.

Ah, pare infeliç d'una noia infeliç, vaig treure la vida, la preuada vida al teu branquilló, la teva poncella. Dóna'm la culpa de la mort de la teva filla, denuncia'm davant el jutge, demana una sentència, tirant-me i arrossegant-me fins al tribunal i reclamant la venjança conforme a la llei. S'estableix, tal com deies abans, que qui dóna pedrades rebi pedrades. Puc acceptar la mort amb la pedra perquè per una pedra ha mort Crisocroe. A mi sol, m'ha de matar la mà de Lesti que per desgràcia ha matat la noia. Denuncia'm com a assassí sense dilacions, ja que tinc pressa d'arribar allà on ja està ella. Com que els lligams del matrimoni no han unit Cratandre amb la teva filla, que sigui la mort, doncs, a unir els infeliços en la penosa unitat d'una relació desgraciada.'

[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 270-310]