Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

4 de setembre de 2012

Notes sobre la novel·la del XII segle (1)


[Fent una excepció a la política d’aquest blog, presentaré, en dues entregues, aquestes notes que havia preparat per a unes altres finalitats i que, per una sèrie de qüestions que no venen al cas, no vaig aprofitar. Es tracta d’un conglomerat d’informacions històriques i crítiques, força interessants, al voltant de la novel·la del període dels Comnens que, després de gairebé un mil·lenni, torna prendre forma a partir dels models d’època imperial i hel·lenística en el si de la cort de Bizanci del segle XII.

He pensat que, per als que esteu seguint les peripècies de Rodante i Dosicles, de Drosil·la i Caricles o d'Hismine i Hismínies, potser us serà d'alguna utilitat.]


Hi ha quinze novel·les bizantines escrites després del 1100, totes, menys una (Hismine i Hismínies), estan escrites en versos. Quatre d'aquestes són en grec arcaïtzant i són anteriors al 1204 (any cabdal per Bizanci, ja que va patir l'atac i la conquesta per part de la quarta croada), onze estan escrites entre el 1204 i el 1453 (any de la caiguda de Constantinoble) o en època immediatament successiva.

En aquest document ens centrarem en la novel·la el primer període, la del segle XII, que es defineix en general com a novel·la comnena, ja que el naixement del fenomen i el seu desenvolupament coincideix amb el període d'aquesta dinastia.

Les novel·les d'aquesta època són
1. Teodor Prodrom, Rodante i Dosicles
2. Nicetes Eugenià, Drosil·la i Caricles
3. Constantí Manassès Aristandre i Cal·litea, conservada només en fragments
4. Eustaci Macrembolites, Hismine i Hismínies


L'origen de la Novel·la bizantina: la novel·la hel·lenística

La novel·la hel·lenística neix i es desenvolupa entre el el II segle a. C. i el III/IV segle d. C.,  de la reelaboració de diferents gèneres clàssics com ara l'epos, la tragèdia, la comèdia i la historiografia, entre d'altres. És un gènere que mai va rebre un nom específic i en els primers segles va respondre als interessos d'un públic més popular, amb un nivell cultural mitjà, però les darreres novel·les, sobretot les d'Heliodor i d'Aquil·les Taci, demostren característiques més aviat pròpies de la retòrica de la segona sofística. Tot i així la estructura narrativa de base es manté també en aquestes obres, amb un canemàs jugat en les peripècies i la separació dels amants, motivada per un agent amenaçador i, encara més evident, en el domini aclaparador de la Tyche sobre la vida humana.

Dues obres d'aquest període tenen especial rellevància pel seu rol en el renaixement del gènere en les èpoques posteriors: són Leucippe i Clitofon de l'alexandrí Aquil·les Taci (II segle) i les Etiòpiques del fenici Eliodor d'Emesa (III/IV segle).

La pervivència indirecta i passiva de la novel·la hel·lenística en els segles IV-XI

Coincidint amb l'ocàs de la civilització tardoantiga declina també la novel·la hel·lenística com a gènere amb el monopoli del cristianisme que s'imposa sobre la visió del món i de la literatura. Tanmateix els esquemes narratius són adoptats per diferents gèneres genuïnament cristians, com ara diferents Actes d'Apostols (Pere, Pau, Joan, Andreu, Tomàs, entre II i III segle, i, del IV en endavant, nombroses hagiografies (veure sobre això Susan McAllister, London New York, 1996, pàg. 84-114). Neix un nou heroi, màrtir primer, sant després, que vaga pel món al servei ja no d'Eros sinó de Déu. Hi trobem afinitats estructurals significatives: el viatge, el somni, el triomf final amb el retrobament de l'amant celestial al paradís.

La novel·la no sembla haver estat oblidada del tot, ja que existeixen algunes referències. El fet que unes quantes novel·les hagin continuat sent copiades, també és demostració que un cert interès va en tot cas continuà existint.

Durant l'anomenada Època Obscura de Bizanci (de la segona meitat del VII segle fins al principi del IX segle) en la qual assistim al col·lapse de la tradició clàssica, sempre continuaren existint en la literatura popular cròniques de tall novel·lesc que descrivien les gestes de Giustinià, Teodora, belisari, Heracli i els emperadors iconoclastes.

En el IX segle amb la recuperació dels estudis clàssics, torna l'interès per la novel·la hel·lenística. Foci, en la seva cèlebre Biblioteca, en descriu 4: Babyloniaca de Iàmblic, Les increïbles aventures més enllà de Tule, de Antoni Diògenes (ambdues perdudes) i les obres d'Aquil·les Taci i Heliodor d'Emesa.

També Psel·le en el segle XI testimonia l'interès, cada cop creixent, pel gènere. Tot i així no serà fins al segle XII que es tindran les primeres obres.

La novel·la del XII segle: el context i els autors

El segle XII marca en molts aspectes un punt d'inflexió en la història de l'Imperi Bizantí. En termes de política interna l'arribada al poder de la dinastia dels Comnena, una gran família militar de la de l'Àsia Menor, posa fi a l'anarquia del segle anterior i torna l'estabilitat a les estructures del poder imperial.  Els Comnens establiren unes estructures feudals. Al mateix temps, els membres de la família imperial es van envoltar d'artistes i escriptors.

Cal destacar d'altra banda que dos grans esdeveniments marquen els equilibris que fins aleshores semblaven immutables:. L'avenç dels turcs (Batalla de Mazinkert) i l'adveniment del moviment de les croades. Tal com diu Carolina Cupane (Roma, 2004, Pàg. 415), “Seguretats seculars trontollen, entre d'altres aquelles de la pròpia ontològica superioritat que sorgeix de la convicció de ser el hereus únics del gloriós passat clàssic.”

La reacció de Bizanci és de negació de l’amenaça, però al mateix temps la comprensió i simpatia.  Es coneix la simpatia de Manuel I Comneno pels francs, que es casà amb dues princeses occidentals i introduí l'esport per excel·lència de les corts occidentals de l'època: el torneig. A Constantinoble, ara no només convergeixen els comerciants venecians i genovesos, sinó també personal de cort provinent de França. Això dóna lloc a un antagonisme generalitzat que, a més del gimnàs i la política ara també inclou la vida cultural. "El més evident d'aquestes reaccions és potser la rehabilitació de la cultura hel·lènica, i més encara del terme "grec", que ara perd la connotació negativa de "pagà" que l'havia acompanyat durant segles. L'hel·lenisme nou es converteix, en el segle XII, en la pedra angular d'una nova identitat, alimentada per l'herència clàssica, que s'estructura com una mena de resposta patriòtica als traumes causats per la invasió d'una cultura més dinàmica i agressiva." (C. Cupane, Roma 2004, pàg. 417).

Aquesta recuperació dels clàssics s'ha guanyat el títol de Renaixença.  El camp de confrontació és el de la retòrica, però no es limita a imitar recrear models antics, sinó que també se'n creen de nous, un d'aquests és precisament la novel·la amorosa. A la mateixa època a occident començaven a aparèixer les primeres experiències narratives, també en vers i aquesta coincidència pot haver estat dictada per una dinàmica d'emulació recíproca, com diu Cupane (ibidem, pàg. 418): “il romanzo d'amore che appunto rinasce verso la metà del secolo [XII] in sincronia, forse non soltanto casuale, con l'apparire in Occidente di una letteratura narrativa in versi.” Les coincidències semblarien no limitar-se únicament a la cronologia, ja que en ambdós casos la nova producció s'inspira a models clàssics: la novel·la eròtica, en el cas bizantí, i en el cas d'occident (que no coneix encara ni Apulei ni Petroni) són els poemes èpics.

Els autors i les obres

Els autors de la novel·la d'època comnena es distribueixen durant un període de molt breu de temps. Tot i els nombrosos estudis, les relacions entre els quatre autors d'aquest període continuen sent poc clares.

Teodor Prodrom

L'obra és Rodante i Dosicles, amb 4.600 dodecasíl·labs amb mètode accentuatiu, autor, molt versàtil, d'un d’obres importants i molt variades.

El model narratiu és el d’Heliodor, amb l'inici in medias res i triomf final, amb l'ambientació en un món pagà de divinitats olímpiques i regit per la Tyche. Entre els dos autors hi ha comunitat també pel que fa situacions narratives específiques (l'agressió d'un pirates al principi, la història d'amor secundària narrada al protagonista durant la captivitat, discussió sobre la legitimitat dels sacrificis humans, el tabú de la castedat prematrimonial).

Nicetes Eugenià

Drosil·la i Caricles. Nicetes és més jove que Teodor i probablement n'és alumne, compon els discursos fúnebres per la mort de Teodor. La seva novel·la imita la de Teodor i fins i tot hi ha un manuscrit que així ho declara: “a imitació del beat Prodrom” (κατὰ μίμησιν τοῦ μακαρίτου τοῦ Προδρόμου).

Constantí Manasses

Aristandre i Cal·litea. En pentadecasíl·labs (també anomenats versos polítics) que serà el metre de la poesia popular dels segles següents i del cant neogrec. Només en queden elguns fragments gnòmics.

Eumaci (Eustaci) Macrembolites

Se sap molt poc de l'autor. Podria haver viscut entre 1130 i 1185. La novel·la Hismine i Hismínies en 11 llibres, és l'única escrita en prosa en època bizantina i s'inspira a Aquil·les Taci no només en l'ordit de la història, sinó també en la forma (narrador homodiegètic i utilització de la prosa en comptes del vers). Cal destacar la gran popularitat que va tenir aquest autor en edat tardo i postbizantina. Els més de 40 còdexs la major part transcrits a Itàlia entre XVI i XVII segle són testimoni del favor que gaudí l'autor en època barroca.

[CONTINUARÀ]

Cap comentari:

Publica un comentari