Barlaam i Joasaf: Llibre cinquè (2)

Ioasaf descobreix el dolor i la mort

   El pare va sentir pena en escoltar això, però s'adonava que, oposant-se a aquella sol·licitud, causaria encara més disgust i pena al fill.

“Fill,” digué, “jo seguiré els teus desitjos.”

   I, tot seguit, donà l'ordre que es preparessin els millors cavalls i el cos de guàrdia destinat al rei, establint que el seguissin quan ell ho volgués, tot recomanant als seus acompanyants que no li causessin res de desagradable mentre estiguessin amb ell, ans al contrari, li suscitessin tota mena de sentiments positius i delitosos, en fi, que donessin l'exemple al noi, organitzant, llarg del camí, danses acompanyades per cançons harmonioses i representant peces teatrals variades, de manera que la seva ment es distragués agradablement.

   Tanmateix, quan ja viatjava amb freqüència, el fill del rei, en un descuit dels seus servidors, un dia veié dos homes: un esguerrat i un cec. En veure'ls, tot trist, digué als seus acompanyants:

   “Qui són aquests homes i per què són així?

   Aquells, sense poder amagar allò que ell tenia davant dels ulls, li respongueren: “Són malalties dels homes, que solen manifestar-se pel deteriorament del cos i pels humors dolents.”

   El noi els preguntà: “Això sol passar a tothom?”

   “No a tothom”, van dir ells, “sinó a qui es desvia d'un estat saludable per corrupció dels humors.”

   “Si no sol passar a tothom,” preguntà un altre cop el noi, “sinó a uns quants, potser hi ha gent que sap a qui tocarà patir aquestes desgràcies? O és que passen sense un criteri, a l'atzar?”

  Digueren aquells: “Qui pot entre els home preveure el futur i conèixer-lo exactament?   Això evidentment supera la naturalesa humana i és prerrogativa només dels déus immortals.”

   Llavors el noi deixà de preguntar, però tenia mal al cor per allò que havia vist: aquell fet, al qual no era avesat, li havia provocat un canvi en la seva persona.

   No gaires dies després, en un nou viatge, una i altra vegada, trobà pel camí un home vell i emaciat, amb la cara arrugada i les cames insegures, corb, amb tot el cabell blanc, sense dents i que anava balbotejant. En quedà impressionat i, després de fer-lo venir a prop, preguntà per aquell estrany espectacle¹. Els presents li digueren:

   “Aquest home viu des de fa molts anys, poc a poc li minven les forces, i se li afebleix el cos, fins a decaure en l'estat lamentable que veieu.”

   “I com acaba això?” digué ell.

   “Senzillament, el rebrà la mort”, respongueren.

   “Però això,” digué, “toca a tots els homes o només a alguns també?”

   “Llevat que la mort els faci fora abans de temps, és impossible evitar aquesta obligació”.

   I el jove preguntà:

   “Quants anys triga a arribar aquest moment? I si no hi ha dubte que hi ha la mort, llavors no hi ha manera d'evitar-la, ni tampoc d'assolir aquest estat lamentable?”

I ells:

  “Els homes arriben a aquest estat de vellesa en vuitanta o fins i tot cent anys; llavors moren i no pot ser d'altra manera. La mort és una obligació natural, imposada als homes des del principi: la seva arribada és inevitable”.

1 ‘Who is this man that has come here, O charioteer, with white hair and his hand resting on a staff, his eyes hidden beneath his brows, his limbs bent down and hanging loose, – is this a change produced in him or his natural state or an accident?’ Pregunta Siddharta en el Buddhacarita 3, 28 (trad. F.B Cowell, Cambridge, 1894).

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 54, 56, 58]

Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 390-430)

Final de la narració de Cratandre

“És sorprenent i extraordinari això que dius”, va dir Dosicles, “el foc va entendre que no havies comès l'homicidi i no et va cremar!”. “No era obra de la caldera, sinó de la dea,” digué Cratandre. Com que no m'havia passat res, un cop tornat al seu lloc, Crató, amb més confiança, digué: 'Mireu, homes irreprotxables del jurat, com el foc ha pres la decisió encertada i ens lliura, ni calcinat ni cremat, el jove innocent d'homicidi, condemnant, en el fons, el seu acusador.' A aquestes paraules s'aixecà una cridòria indistinta de la gentada present, que alhora desaprovava l'acusador Androcleu i feia ressonar el seu elogi per a nosaltres.

Així, un cop aixecada la sessió, me'n vaig tornar a casa amb Crató. Però ja no podia continuar vivint a Xipre d'on s'havia esvaït l'encant de Crisocroe i vaig pensar exiliar-me, marxant lluny. Vaig anar doncs a la platja el capvespre i trobat tot seguit un vaixell de càrrega que acabava de treure les amarres de proa, vaig agafar el camí de l'exili.

Però, quan ja sortia el Portador de llum, aclarint amb les seves teies els alts cims de les muntanyes, l'estol de bàrbars vingué a l'abordatge i, duent nombroses naus robades, s'apoderà, de la càrrega i també del vaixell, que navegava rumb al desastre¹, amb tots els seus homes. Es dirigiren després al seu territori i, un cop tancats els presoners a les masmorres (vull dir, aquest calabós que compartim tu i jo), tornaren a sortir cap un nou saqueig. I això és tot allò meu, foraster company de presó. Ara explica les teves desgràcies.” “Ara” digué Dosicles “no és el moment per mi d'explicar, mes, si et sembla, posant les cames al terra, alleugerirem les nostres grans penes amb el son, car ja som al tercer cant del gall.”

1 És per a traduir el δυστυχώς πλεοῦσαν.

[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 390-430]

Barlaam i Joasaf: Llibre cinquè (1)

Ioasaf cerca respostes

   Mentrestant, el fill del rei, de qui, des de bon principi, narra la història, tancat al palau construït expressament per a ell, arribà a la joventut rebent una educació del màxim nivell, segons els principis etíops i perses. No era menys formós en l'esperit que en el físic i, intel·ligent i sensat com era, destacava per tot tipus qualitats positives, proposant unes qüestions de ciències naturals als seus propis mestres, que ells mateixos es meravellaven de la intel·ligència i perspicàcia del jove i fins i tot el rei provava estupefacció per la seva bellesa exterior i enteresa moral¹.

   El rei ordenà així mateix a qui vivia amb el jove que en cap cas se l'informés de les penes de la vida i que tampoc se li expliqués que la mort pren el lloc als plaers terrenals. Però nodria unes expectatives injustificades, ja que intentava, com fins i tot en diu la dita, colpir el cel amb una fletxa². I com podria la mort passar desapercebuda a la naturalesa humana? Bé doncs, no passà desapercebuda tampoc al jove. Amb la seva intel·ligència amarada de saviesa, el jove es preguntava per quina raó el pare havia decretat el seu aïllament i havia prohibit a tothom de tenir-hi contacte: sabia, en el fons, que això no podia que ser decisió del seu pare. Amb tot, no gosava fer-li la pregunta: d'una banda, pensava que això era inversemblant, que el seu pare no es preocupés pel seu bé i, d'altra banda, veia que si això era decisió del seu pare, encara que li ho preguntés, ell no li hauria explicat la veritat. Per la qual cosa decidí demanar informació d'aquestes qüestions a unes altres persones i no al seu pare.

   Com que amb un dels seus mestres hi tenia una amistat i una confiança especials, més que amb la resta, després de fer-se'l encara més amic i fer-li demostracions d'estimació amb magnífics regals, li preguntà amb quina finalitat el rei el tenia reclòs en aquell castell, i afegí:

   “Si m'ho expliques tot, tindràs un càrrec per sobre de tots els altres, i faré un pacte amb tu d'amistat eterna.”

   L'institutor, que també era persona de sentit comú, veient la intel·ligència del noi i la seva extrema maduresa i que no li causaria cap problema, li ho explicà tot, fil per randa: la persecució dels cristians decretada pel rei, especialment la dels monjos que havien estat bandejats d'aquelles terres, i li explicà a més a més les prediccions fetes pels astròlegs quan ell va néixer, tot afegint:

   “Perquè, un cop que n'escoltessis la doctrina, no hi optessis en detriment de la nostra fe, el rei va fer de manera que no tinguessis contacte amb molta gent, sinó amb poques persones i donà l'ordre de no parlar-te dels dolors de la vida.”

   Escoltà aquelles paraules el jove i decidí de no parlar de res més. El verb de salvació li havia tocat el cor i la gràcia de l'Esperit intercessor havia començat a obrir-li els ulls del pensament, tal com ho pot demostrar la continuació de la història.

   El rei i pare seu venia sovint a fer-li visita (car l'estimava enormement) i un dia el fill li digué:

   “Majestat, fa temps que vull que m'expliqueu, per què una pena perpètua i una angoixa contínua em consumeixen l'ànima”.

   El pare, que havia sentit una punxada al cor per aquelles paraules, li digué:

   “Digues-me, fill estimadíssim, quina és la pena que et tenalla? Intentaré que es torni joia.”

   El noi li respongué:

   “Quin sentit té la meva reclusió? És a dir el fet que em tingueu tancat entre muralles i portes, obligant-me a ser del tot inaccessible i invisible per tothom?”

   I el pare digué:

   “No vull que vegis alguna cosa que provoqui repulsió en el teu cor o que et trenqui la felicitat, car el meu fi és que passis tota la vida en el luxe, la felicitat i el bon humor”.

   “Però tingueu ben clar, Majestat,” diu el fill al seu pare, “que en aquest sentit no estic vivint en la felicitat i el bon humor, ans en l'aflicció i l'angoixa, tant que fins i tot el menjar i la beguda em semblen dolents i agres. El fet és que vull veure tot allò que hi ha fora d'aquestes portes. Si doncs no voleu que jo visqui en el dolor, ordeneu que pugui anar on vulgui, fent gaudir la meva ànima mirant allò que no he mirat fins ara.”

1 τὸ τῆς ψυχῆς κατάστημα.

2 És una dita bastant documentada per diversos reculls paremiològics (entre d'altres. la Suda, ει 300) i per alguns autors tardoantics (Joan Crisòstom i Libani).

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 48, 50, 52, 54]

Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 311-389)

Continua la narració de Cratandre

I això restà així fins quan, exactament el novè dia, el pare de la pobre morta, acomiadat el dol, es presentà davant el jutge¹ al tribunal i em denuncià d'assassinat. Amb totes dues parts presents (d'una banda, Crató, Estale i jo i, de l'altra, Mirtale i Androcleu), és Androcleu a parlar primer, amb aquestes paraules: 'Senyors del jurat, defensors del bé, encarregats de la Justícia, protectors dels déus, hauria estat bo per a mi, sí, bo i convenient, restar a casa meva, ja que pensava que era millor quedar-m'hi a pensar sobre les meves qüestions que fer discursos de rètor. No perquè ho considerés una activitat indigna (què hi ha millor que la justícia?), sinó perquè tinc per detestable, odiosa i abominable la xerrameca pròpia dels plets. Peró com que el peó² del Destí voluble, movent-se de manera estranya i girant-se en contra nostre, ens ha empès pel camí de l'horror i ens demana, a nosaltres, amants de la vida tranquil·la, de presentar-nos al tribunal i al judici, encara que a desgrat, ja em teniu aquí davant del tribunal i parlaré.

Tenia una filla que es deia Crisocroe, bonica d'aspecte, sí, bonica i verge, a punt per casar-se, ben preparada per a la unió conjugal. El lladre aquest l'ha matat amb una pedra, penetrant de nit a casa meva. I ara està aquí, que expliqui el fet pel qual, de manera criminal, va cometre assassinat contra nosaltres. Li tocarà segurament la mort per lapidació, per haver colpit, desgraciat, amb una pedra la noia desgraciada.'

Quan acabà de parlar, em disposava a dir doncs que estava d'acord amb les paraules de qui m'acusava i donava fe que els fets havien estat segons la seva versió³, però Crató m'agafà la paraula i digué: 'Senyors jutges, homes justos, crec que és correcte, i d'acord amb les lleis, prestar atenció a ambdues parts, per això el sant Judici us ha concedit judicar i donar el vot amb consciència. Heu sentit les paraules d'Androcleu, escolteu i jutgeu ara les meves.

L'homicida -si més no per Androcleu- que va ser generat pels meus lloms dissortats, ha dut fins ara una vida impecable, no embrutada per l'assassinat, sense robatoris ni qualsevol acció deshonesta o reprovable per les lleis: o és que algú n'ha fet denúncia? Ja que el noble, l'honorable Androcleu, ell que estima el silenci i la vida apartada, pel seu desmesurat amor, ens ha inundat amb un riu de paraules, obrint els llavis i esbatanant la boca i, oblidant-se gairebé del silenci, imputa falsament l'homicidi a Cratandre i acusa ciutadans innocents: que vingui el foc aleshores a decidir la sentència i ens doni l'opinió perfecta.

Ja que soc testimoni, pel foc que dóna fe i per Selene, divina i verge, que Cratandre és aliè a l'homicidi, que vinguin els guardians del temple, que encenguin la flama set cops més calenta⁴. Mireu, que Cratandre travessi la flama i si és un lladre i un homicida, que el foc se'l treballi i que mori (odiaria un fill culpable d'homicidi), i si no és un homicida, que en surti il·lès .'

Quan Crató, cridant força, acabà de dir això, el jurat s'havia convençut que havia parlat amb bon criteri. Els guardians doncs van encendre la pira i intimaren a l'homicida d'apropar-s'hi. Aleshores fins i tot vaig passar pel bell mig de les flames, caminant pel foc, i em vaig quedar sense cremar allà dins.”

1 Βῆμα és el banc: el del jutge i el de l'acusat.

2 πεσσός Com una peça d'un joc tipus escacs, molt popular en l'antiguitat. Creiem és millor aquesta solució que traduir-lo “pedra”com fa Conca, forçant la metàfora πεσσός/pedra.

3 F. Conca (Il Romanzo bizantino del XII secolo pàg 83, nota 14) observa: “El tema de l'autoacusació retorna també a la narrativa tardoantiga: en Caritó I, 5, 4-5 Querees demana ser condemnat i no de manera diferent es comporta Cariclea en Heliodor VIII, 8, 4-5.”

4Ἐπταπλασίως. És una referència a Sept. Daniel 3, 19.

[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 311-389]

Jordi Gramàtic: Epitalami (segon)

Em poso a dansar,

tocant amb les cordes flexibles

un epitalami bonic,

el primer do de la vida.

“Què?” em deia algú, “eres¹

conegut com expert del camí de la cítara

i, durant tant de temps, has deixat

els dards² sense els plectres?

Que et convenci l'amor que ella sent,

que et convenci, afortunat, a cantar

un amic que va cap al llit

junt amb la sàvia consort.”

Això he sentit i, tot d'una,

he tret la lira del clau³:

vull cantar⁴ tot allò

que la vida em demana.

D'on seria doncs l'inici

del treball heliconi?

De qui parlaré primer, fent cas a la norma?

[falta un vers]?

Potser d'algú no tan important

com els pares, o ton pare o ta mare,

que duu la glòria dels versos

i honora antigues costums?

És el temps d'explicar-ho,

però evito ser llarg i tediós⁵,

car fins tan sols una hora del dia

és temps perdut, pels amants.

Adreçades poques paraules

a la noia, motiu de les meves cançons,

deixaré de tocar melodies

durant tota la festa.

Ets esposa amable,

casada a un consort

prudent de caràcter,

segueix-lo, n'és digne.

Gaudeix, doncs, beata,

del noble connubi

i, quan sigui el temps,

que puguis nodrir un nen entre els braços.

1 La puntuació és la de Ciccolella i no pas la de Matranga i Bergk.

2 Els dards d'Amor.

3 Ἀπὸ πασσάλου ... καθεῖλον. El model homèric: Od. 8, 67 ἐκ πασσαλόφι κρέμασεν φόρμιγγα λιγεῖαν, i pindàric: Ol. 1, 17 δωρίαν ἀπὸ φορμίγγα πασσάλου λάμβαν`...

4 μέλπειν. Seguim Ciccolella, en comptes de l'improbable πέλπειν de Matranga.

5 Lit.: evito el tedi causat per la llarga estona.

[Matranga, Anecdota Graeca, Roma, 1850, pàg. 574]

Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 270-310)

Plany de Cratandre per Crisocroe

D'amagat, darrera el portal, vaig escoltar el plany tètric d'Androcleu, que gemegava així del profund del seu cor. Vaig tornar cap a les terres paternes i, tombat al llit, cridant del fons de l'ànima amb la mateixa amargor, vaig replicar als laments del pare de la noia: 'Estàtua admirable, ninona, oh bellesa, capaç d'atreure els déus i tot, fer-los baixar del més alt de la volta del cel i obligar-los, segur, als teus capritxos. Te'n has anat abans d'hora, verge Crisicroe, deixant Cratandre mort amb vida. Te n'has anat, bella imatge per qui et contemplava, bon presagi per qui t'observava. Estàs morta, esfumant-te abans de temps; nosaltres en tot cas (ah, el Destí inhumà!) som l'origen de la teva mort, noia meva. Quan el desgraciat, l'odiós Lesti amenaçava matar-me, t'has fet escut, emportant-te la mort amb una pedrada, has afrontat la mort amb fermesa en lloc de qui estimaves.

Ah, pare infeliç d'una noia infeliç, vaig treure la vida, la preuada vida al teu branquilló, la teva poncella. Dóna'm la culpa de la mort de la teva filla, denuncia'm davant el jutge, demana una sentència, tirant-me i arrossegant-me fins al tribunal i reclamant la venjança conforme a la llei. S'estableix, tal com deies abans, que qui dóna pedrades rebi pedrades. Puc acceptar la mort amb la pedra perquè per una pedra ha mort Crisocroe. A mi sol, m'ha de matar la mà de Lesti que per desgràcia ha matat la noia. Denuncia'm com a assassí sense dilacions, ja que tinc pressa d'arribar allà on ja està ella. Com que els lligams del matrimoni no han unit Cratandre amb la teva filla, que sigui la mort, doncs, a unir els infeliços en la penosa unitat d'una relació desgraciada.'

[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 270-310]

Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 206-269)

    Plany d'Androcleu per Crisocroe

   El pare doncs, amb la túnica esquinçada, la cabellera tallada, la testa empolvorada de cendra, la cara esgarrapada, l'expressió dolguda, inicià, infeliç, un plany¹ ple de dolor: 'Filla! Nena! arrancada tan d'hora d'aquí. Filla, descendència d'un pare infeliç, te n'has anat per l'enveja del destí maligne, sense nuvi, sense vestició, sense veure la cambra dels nuvis, el teu pare no t'ha encès la teia nupcial, ni ha entonat amb veu melodiosa el cant dels esposos. Has estat collida - ens han tret l'encant del teu rostre - en el ple de la primavera, i el destí ruïna dels mortals no ha esperat la verema.

Joiell de ta mare, cor de ton pare, arbre de colors vius, garrit, bonic, gran, florit en va, baldament ple de la vida. Quina fera salvatge, quin lleó de rugit temerari, de pel eriçat i coll dret, ha saltat de la màquia, ha baixat la muntanya, arrencant-te quan encara no portaves els fruits? Jo nodria la vana esperança de trobar el meu final sota la teva ombra, de tenir protecció amb les teves branques boniques. Però això ha canviat tràgicament i s'ha tornat quelcom dolorós.

I si hagués estat natural la manera com s'ha mort, jo hauria plorat igualment al crit² més commovedor que hauries fet en l'abraçada sincera d'un pare (i cóm no ho faria un pare amorós davant la mort de la seva estimada i única filla?), però el plor tindria fi i jo tindria un límit al dolor: podria trobar un remei als gemecs per ser dolor natural, normal. Ara, la mort de la meva Crisocroe no és normal ni natural, aliena a qualsevol llei humana. Noia, on se'n ha anat l'encís del teu rostre? El cap ha estat trencat per la pedra, glopades de sang n'enfosqueixen l'encant, s'han perdut l'aspecte, el dibuix ben traçat, la forma humana.

Cratandre malparit, quina immensa descaradura, bandoler sense llei, quina índole feroç, quina manera més vil, més perversa, més cruel, més estúpida de matar una noia així. Porto dins meu ensurt i desconcert: per què la pedra, desviant-se (com rebent un missatge de la natura), no ha matat justament el llançador, i en canvi ha colpit sense pietat Crisocroe? Tu, el seu depredador i assassí, aviat trobaràs la justa mort que et correspon, un cop hagi plorat el dol com cal i dipositat la noia al sepulcre (no robaràs també les lleis ni mataràs els jutges amb una pedra), tu que has assassinat la meva filla, llançant-li l'odiosa pedra amb un gest menyspreable, moriràs tristament, apedregat, com un miserable.'

1Τραγῳδία: no està al Montanari amb aquest significat, però és clar que es tracta d'un θρῆνος.

2 ἐρυγή es tradueix com F. Conca, utilitzant el Lèxic d'Hesiqui, 6068, com a model.

[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 206-269]

Jordi Gramàtic: Epitalami

Bufa una brisa nupcial

i sona una música;

de prompte, els cants de les Gràcies trenen

la manta nuvial d'Afrodita.

Eros, que es mofa de tot

i lliga estirp amb estirp,

del buirac generós

gita el dard del desig.

Hi és el vell Nil¹,

el cap coronat de roses,

bellugant els peus blancs

per ballar amb els joves.

Apol·lo, rei de la cítara,

entona un cant de nuviatge;

hi són les Muses boniques,

celebrant, amb Bròmios², les núpcies.

Per això surto feliç –

un cop escrit el poema –

a ballar amb els joves,

car he acomplert el costum de les noces.

1 Ciccolella destaca que la personificació del riu Nil junt a altres divinitats típiques dels epitalamis apareix als epitalamis d'un poeta egipcià: Diòscor.

2 Βρόμιος. Epítet de Dionís. També és sinònim de vi.

[Matranga, Anecdota Graeca, Roma, 1850, pàg. 573]

Ignasi Diaca: Poema anacreòntic penitencial dedicat al deixeble Pau (final)

 

M'acollí l'il·lustre Esteve,

el qui primer aixecà el trofeu,

el qui va veure sota un cel esquinçat

el Fill segut amb el Pare.

Beat, tu que ja has fet el camí de la benaurança

empenya'm a mi, Pau, cap al refugi de Crist.

A casa teva, m'hi amago,

Esteve, i imploro fremint

que Déu sigui propici

quan obri el judici.

Hades sota terra

amagarà tots els mortals,

amb tot, el nunci de vestit

rutilant durà llum a tothom.

Senyor de tots, morts i immortals,

tant de bo duguis Pau a ton palau, amb els teus.

Mare, com a fill estimat

que soc, et crido; vell pare,

quan ja no ploris, tant de bo

ens acompanyis en la joia eternal.

“Arribares¹ als anys juvenils

plens de joia, i et perdí com a fill;

vas trobar un segon pare,

Déu, que tot ho ha creat.”²

Ja heu ruixat l'himne de llàgrimes,

no l'amareu amb més plors:

per als morts, l'himne és un premi

i Déu se'n complau.

1 ἔλασας. Preferit a ελάσας de Matranga, segons Ciccolella.

2 En aquesta estrofa en 2ª persona l'autor intenta una mena de diàleg amb el seu pare. Els guionets són de Ciccolella.

[Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 664]

Ignasi Diaca: Poema anacreòntic penitencial dedicat al deixeble Pau (segona part)

Mira on corres, atura't,

mira com estàs assetjat pel podrit,

per més que corris

no fugiràs de la tomba

Fet i fet, el món és com pols,

boira, tempesta, cendra.

L'univers, com el vent,

recorda una bufada.

La terra m'amagà a ses entranyes

i ja no dic cap paraula:

el podrit em trava la llengua

i ha escampat els meus membres.

Qui ha inventat els turments?

qui ens ha cavat la tomba?

qui ens ha compost el plany?

L'odiós Adam, la bellesa d'Eva.

Tu, resplendor perenne de l'aurora,

Crist, salva'm dels cúmuls de cadàvers a les fosques.

Llençà el meu cos exànime,

s'endugué l'ànima al cel,

per presentar a Déu l'inventari

precís dels meus actes.

Escolta, quin increïble miracle!

Com una espiga verda, Déu

de nou em recollirà de terra,

d'allà abaix, a mi, la pols que veus.

El temps corre, què cerques?

El jutge, guaita, és a prop

per a castigar-te amb justícia

per tot el que has fet.

Pare, Déu pare meu,

que ets amo del respir de tothom

que vas crear amb tes mans,

neteja'm, salva'm del càstig.

Com faré que no cremi,

ai, amb l'onada abrusadora

la porqueria que m'he procurat?

He fet obres de palla¹.

1 καλάμης γὰρ ἔσχον ἔργα: referència a Isaïes 1,31: "El qui anava confiat serà com palla, i les seves obres seran la guspira: cremarà tot plegat, i no ho apagarà ningú."

[Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 664]

Ignasi Diaca: Poema anacreòntic penitencial dedicat al deixeble Pau (1)

El final de la vida és sense retorn,

no corris doncs endebades;

aquí, persegueix la virtut,

per trobar la pau més enllà.

La vida no és duradora,

és herba de fàcil pansir,

benestar imaginari,

petjades efímeres.

Mira com tot és pols, tot és cendre,

allò que és part del món serà part de la tomba.

La mare ha plorat de dolor

sobre el meu sepulcre

i, tan sols en mirar-ho,

la pena t'encongirà el cor.

Les tombes vessen de llàgrimes,

vessen de laments infinits:

qui s'aboca a un sepulcre

hi troba dolor.

Aixeca l'ull al meu

sepulcre i mira la terra:

Hades m'ha arrancat

com un tendre arbrissó.

Plutó insaciable, oberta

l'obscura mansió, se'm va endur,

a mi, Pau, com un verd

branquilló, podat abans d'hora.

La mort sega la beutat

del jovent, com blat immadur,

perquè, de veritat,

és una falç implacable.

[Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 664]

Elies Sincel·le: Anacreòntica penitencial cantada en quart to plagal (final)

Ja ha passat la flor tendra,

ara és el temps de la sega,

la moira, em crida a la pols,

n'amuntega un cúmul a la tomba.

I, finalment, sóc jo i res més,

un altre cop, una mera partícula,

una remor a la mercè de la brisa,

un nou passatemps de les sorres.

O Déu, concedeix-me,

per la vida que em resta,

de seguir la sola l'única via

perfecta dels teus manaments.

[Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 641, I]

Elies Sincel·le: Anacreòntica penitencial cantada en quart to plagal (II)

Mira com en seràs de petit,

mira com jauràs en la mort,

mira la glòria inestable,

mira com muda l'aspecte.

Pols fètida d'ossos,

cabells que cauen del cap;

cranis podrits,

hòrrids de veure.

Pensa llavors en el futur,

com et podràs presentar

i al·legar amb justícia,

ponderant els teus actes?

Amb altres vagabunds,

tot sol, et presentaràs

al gran tribunal de Déu,

amagant el que has fet.

Soc aliè a la bondat,

aliè a la justícia,

aliè a la saviesa,

aliè a la prudència.

Quan doncs, nu, arribaré,

i ple de neguits,

tot i plorar amargament

no trobaré pas ajuda.

I sentiré que el Jutge dirà:

“Teniu-lo lligat,

llanceu-lo a les flames

i que hi cremi amb dolor.”

Salva'm del foc, Jesucrist,

salva'm de la foscor Salvador,

salva'm de les flames de la gehenna,

salva'm dels botxins inclements.

Preserva'm del tàrtar,

estalvia'm el petar de dents¹,

salva'm de la caldera,

i² dels gemecs inacabables.

Qui seré davant de tot això?

Qui serà el meu defensor?

Quin³ serà el meu rescat?

Quina excusa trobaré?

El temps s'ha escapolit,

la vida m'ha deixat,

m'he rendit a la vacuïtat

per la meva insensatesa.

És terrible per mi caure

a les terribles mans de Déu;

terrible el tribunal

que arrossega les estirps terrenals.

1 Mt. 22, 14: ἐκεῖ ἔσται ὁ κλαυθμὸς καὶ ὁ βρυγμὸς τῶν ὀδόντων.

2 τε τῶν. Seguim la lectura de Ciccolella en comptes del τεῶν de Matranga.

3 τί. Segons Ciccolella i Christ-Paranikas.

[Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 641, I]

Elies Sincel·le: Anacreòntica penitencial cantada en quart to plagal (I)

Des del més fons del cor

trec un gemec feixuc:

el pes de les culpes

que porto em turmenta.

Soc un home feble,

duc un llast que pesa,

allargo la vida com un viatge

i m'aboco al bàratre dels mals.

Com per una passera, vaig

pel cercle¹ trontollant d'aquest món

i amb pena hi carrego

el pes oprobiós dels meus mals.

Ànima per què dorms?

Per què somies?

Per què lluites amb les ombres?

Per què corres sense meta?

Acota el cap sobre els sepulcres

sobre els qui ja han mort,

mira els amics i els pares,

guaita'ls al fètid podrimener.

Habiten² la foscor eterna

dins de foscos vestíbuls,

en uns foscos indrets

fins a l'hora fatal³.

Allà el poderós és feble,

el monarca, desconegut;

allà, hi són el savi i l'inculte

i els diners no interessen.

Guaita la dolça beutat

acabant en un trist espectacle,

guaita la flor del jovent

pansida en la mort.

1 γύρον. Com Ciccolella, no pas com Matranga (γῆρας). Molt difós en la patrística fer servir el mot per referir-se al món (ὁ γύρος τῆς γῆς).

2 κατοικεῖν. S'assumeix la lectura de Ciccolella en comptes de κατοικῶν de Matranga.

3 ζαθέης. S'assumeix la lectura de Ciccolella en comptes de ζαθέειν de Matranga.

[Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 641, I]

Barlaam i Joasaf: Llibre quart (3)

El rei troba uns monjos que no respecten el seu edicte

   El rei, en tot cas, havia tornat a estar ple d'odi contra els monjos. Deia que era obra d'ells aquella doctrina per la qual la gent desdenyava les joies de la vida per somiar amb unes esperances improbables.

   Quan tornà un altre cop a sortir a caçar, es trobà dos monjos que travessaven el desert. Ordenà llavors d'arrestar-los i dur-los a dalt del seu carro i, amb mirada plena d'odi i insuflant violència abrusadora a les paraules, els digué:

   “Heretges xarlatans, no vau sentir els heralds proclamant amb tot detall que en tres dies no havia de trobar-se cap membre d'aquesta bogeria vostra a cap ciutat o contrada del meu regne, altrament seria cremat?”

   “Mireu,” li respongueren, “vam seguir fil per randa les vostres ordres i vam sortir de ciutats i veïnats del regne. Però hem de fer un camí molt llarg per tornar amb els nostres germans i ens faltava menjar; és això que estàvem procurant, per tenir queviures i no caure víctimes de la fam.”

   “Un que té por de la mort no es preocupa d'anar a la recerca de menjar” digué el rei.

   I els monjos:

   “Teniu raó, Majestat, els qui temen la mort tenen entre cella i cella la preocupació de com fugir-ne. Qui són aquests, si no els qui es deleixen per allò que passa i se'n va, i que els confon, els qui no esperen res de bo del més enllà i, aferrats desesperadament a aquest món, tenen por per això de morir? Nosaltres que odiem des de fa temps el món terrenal i allò que en forma part i anem pel camí estret i ple de tribulacions de Jesucrist, ni tenim por de la mort ni ens sentim atrets per les coses d'aquest món, només desitgem allò que ha de venir. Doncs bé, com que la mort que vós ens podeu infligir és en realitat el gual cap a la vida eterna del cel; més aviat la desitgem que no pas la temem.”

   El rei, que pretenia servir-se amb habilitat justament d'aquelles paraules, digué:

   “Llavors què? No dèieu fa un moment que estàveu deixant el país, segons el meu edicte? Però, si no temeu morir, com és que accepteu l'exili? Veieu que vantant-vos absurdament d'això, heu mentit?”

   “No fugim per por de la mort que amenaceu,” respongueren els monjos, “sinó per la compassió que tenim de vós, per tal de no ser per a vós la causa d'una condemna encara més gran, hem preferit exiliar-nos. Quant a nosaltres, les vostres amenaces ja no ens fan cap por.”

   En sentir aquelles paraules, el rei, ple de ràbia, ordenà que fossin cremats a la foguera. El servidors de Crist assoliren la perfecció amb el foc, guanyant-se la corona del martiri. Sortí un edicte pel qual, qualsevol monjo que fos descobert seria ajusticiat sense judici. No restà llavors ningú de l'ordre dels monjos en aquell país, excepte els qui s'havien amagat les muntanyes, a les coves i als caus.

   Així doncs van anar les coses.

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 44, 46, 48]

Barlaam i Joasaf: Llibre quart (2)

El rei posa a prova el prohom

   El rei, que sabia molt bé quant d'afecte tenia l'home per ell, considerà inversemblants i falses aquelles afirmacions, però com que no es podien rebre sense verificar-ne el contingut, pensà que era correcte aclarir la qüestió i les acusacions. El va fer venir a soles doncs i li va dir per a posar-lo a prova:

   “Amic, saps de quantes coses he estat acusat¹ pels qui són coneguts amb el nom de monjos i per tots els cristians. Però, ara que n'estic penedit i que he deixat de donar importància a les coses d'aquest món, vull participar de l'esperança, de què els he sentit parlar, en un regne etern futur en l'altra vida, ja que el d'avui dia certament acabarà amb la mort. Crec que no hi altra manera de dur-ho a bon fi i no fallar – tot dient adéu a la fama que em dóna el fet de ser rei i a la resta de plaers i comoditats de la vida – sinó convertint-me en cristià i unint-me als ascetes i als monjos, buscant, allà on siguin, justament aquells que vaig perseguir amb perversió. Què hi dius? Què en penses? Digues-m'ho per amor de veritat, car sé que, entre totes, ets la persona més equilibrada i sincera.”

   Aquell bon home, quan va sentir això, sense sospitar l'engany que s'hi amagava, es va commoure profundament i, entre llàgrimes, contestà amb ingenuïtat:

“Majestat, visqueu per sempre més², car heu pres una decisió útil i santa: el regne dels cels és difícil de trobar, però, sigui com sigui, se l'ha de cercar amb totes les forces. Qui el cerca el trobarà³;” afegí, “és bo evitar el benefici fruit d'allò terrenal, malgrat que ens agradi i ens afalagui amb les aparences, perquè en realitat no existeix, i qui en gaudeix després patirà set vegades més. Els avantatges i les penes que en provenen són més volàtils que una ombra i desapareixen tot seguit, com el deixant d'un navili que solca el mar o el d'un ocell que vola per la calitja. L'esperança en el futur que anuncien els cristians és ferma i segura; tot i així, en el món passarà tribulacions⁴, però la joia d'aquest món és breu i, al més enllà, no procura res més que càstig i pena eterns i sense indult: el plaer que se'n desprèn és momentani i el dolor, perpetu, mentre que el sofriment dels cristians és momentani i la seva felicitat i benestar són imperibles. Tant de bo el bon criteri del rei vagi pel bon camí, car és bonic, massa bonic, rebre eternitat a canvi de mortalitat.”

   El rei, en sentir tot això, se li regirava la bilis, però va contenir la ràbia i de moment no li digué res. L'altre, que era persona intel·ligent i perspicaç, intuí que les seves paraules havien caigut fatal al monarca i que havia estat posant-lo a prova amb l'engany. Mentre feia el camí cap a a casa, s'angoixava i es turmentava perquè no sabia com ser lleial al rei i evitar al mateix temps l'amenaça imminent que representava per ell.

  Després de passar tota una nit sense dormir, es recordà de l'home ferit al peu, el va fer venir i li digué:

   “Em recordo que vas dir que ets un que cura paraules danyades.”

   I ell:

   “Sí, si ho necessiteu us mostraré la meva art.”

   El conseller real contestà explicant l'afecte que tenia des del principi per al rei, la confiança que n'havia obtingut, el discurs ambigu que li acabava de fer i com ell li havia contestat en bona fe, mentre que l'altre s'havia pres molt malament les seves paraules i, amb la seva cara desencaixada, li havia fet veure l'ira que portava.

   Aquell home pobre i malalt mirà al seu voltant i digué:
  “És clar, il·lustríssim, que el rei té algun prejudici sobre vós, com per exemple que aspireu a prendre-li el regne; és que ha dit el que ha dit per posar-vos a prova. Doncs bé, desprès d'aixecar-vos, rapeu-vos el cap, deixeu estar aquests induments elegants i, vestit amb un cilici, aneu de bon matí a veure el rei. Si us pregunta què vol dir aquest vestit, contesteu-li: 'Per allò que em diguéreu ahir, Majestat, heus-me aquí disposat a acompanyar-vos pel camí que és el vostre anhel. Car, si bé la vida beata és desitjable i és la cosa més agradable, no pot ser que jo en gaudeixi sense vós. El camí de la virtut que voleu seguir és difícil i accidentat, però amb vós es torna planer, fàcil i desitjable. No hi ha dubte que, tal com em vau tenir com a company en els bons temps, així em tindreu en les tribulacions compartint amb vós el futur.'”

  El prohom rebé amb satisfacció els consells del malalt i ho va fer exactament com li havia recomanat. El rei després de veure'l i escoltar-lo en quedà content i impressionat pel seu bon cor. D'altra banda, ja que va entendre que eren falses les acusacions en contra seu, el va beneficiar amb un càrrec més alt i li va donar encara més confiança.

1 ἐνεδειξάμην. Tot i ser una forma mèdia, creiem que s'ha d'interpretar come passiva, tal com sovint passa en aquest tipus de literatura.

2 És una referència a Daniel 6, 22.

3 Ref. a Lluc 10,11 i Mateu 7, 8.

4 Referència a Joan 16, 33.

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg.  38, 40, 42, 44]

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 2)

Mort de Tiberi

Corre la història que Tiberi havia sentit el ressò d'una veu divina algun temps abans de la malaltia. En somni li havia aparegut un home molt bonic, amb un aspecte de bellesa sobrenatural, allò indescriptible amb la paraula i inimitable amb la pintura. El jove duia una túnica blanca, que il·luminava l'entorn i qui el mirava, amb esclats rutilants. Digué al Cèsar¹, acompanyant les paraules amb gestos de la mà: “Tiberi, la Santa Trinitat et diu: Durant el teu imperi no vindran temps de tirania blasfema”. L'emperador, un cop despert, estava amoïnat per aquella visió i al matí quan s'aixecà explicà als seus col·laboradors allò que l'havia colpit del somni.

Continuant la narració, el dia després Tiberi, tot i ser emperador, obeint al poder de les lleis universals de la natura, deixà aquest món: es va desfer de la tenda² de l'ànima, aquesta pesarosa tuniqueta terrenal. Una onada de plors envestí la ciutat, una riuada baixà de tots els ulls, una sagnia de llàgrimes i un profund dol posseí els sentiments de molta gent. S'arrancà la gaubança del vestit i l'aflicció en prengué el lloc. La notícia convocà tothom a aquell l'odiós espectacle. La gent s'acostà a la cort imperial. El vestíbul no tenia guàrdies per les nombroses portes d'ingrés, gairebé insuficients per a tots els alts dignitaris que desitjaven entrar. Es va sentir durant tota la nit un cant fúnebre que donava una melangiosa fastuositat³ als llums encesos. El matí, quan el sol travessà el nostre hemisferi llançant els seus raigs més enllà de l'horitzó, tothom estava anunciant la mort de l'emperador entre lloances i pluges de llàgrimes. Gran va ser el plany fúnebre, un de sol que brollà d'una infinitat de boques, com un riu que es parteix en molts ramals o un arbre alt i de copa bonica que es divideix en nombroses branques imponents. En efecte els súbdits solen donar-se mal cor per una mort prematura d'algú en el poder, sempre que hagi governat fent servir carisma i sensibilitat envers el poble. Tot i així, quan Tiberi va ser acollit pel mausoleu dels emperadors, tothom va dirigir l'atenció als cerimonials⁴ de l'emperador Maurici: el dol va ser doncs només per aquell dia. El fet és que per als homes el record del passat no és comparable amb la intensa dedicació que tenen per al present.

1 Tiberi, que era August. Cèsar seria Maurici, tal com s'hi ha referit en el capítol anterior. Aquestes imprecisions semblen ser bastant usuals en Teofilacte (veure The Histories trad. M.Whitby i M. Whitby)

2 El cos, tenda de l'ànima, és un motiu recurrent en filòsofs clàssics i en el Nou Testament.

3 σκυθρωπόν ὄψιν. Amb aquest significat (ὄψις), no hi és en el LSJ, sinó Lampe s.v., l'autor de referència (Marcus Diaconus) és del IV sec.

4 δορυφορία. Segons Lampe s.v. 4 i 5 i Montanari s.v. No hi és en LSJ.

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 43-44)

Barlaam i Ioasaf: Llibre quart (1)

El prohom cristià i els envejosos

  Hi havia un prohom a la casa real, responsable de les qüestions més importants, que era bona persona i un fidel devot; obrava per la seva salvació, fent-ho més bé que podia, però d'amagat, per por del rei. Per això certes persones, que en tenien enveja per la seva familiaritat amb el sobirà, meditaven desacreditar-lo: era la seva preocupació. Doncs bé, un dia que el rei va sortir a una batuda de caça amb la seva escorta, entre els seus companys de caça hi havia també aquell home de bé. I mentre passejava a soles va passar – jo crec, per un designi superior – que entre els matolls va trobar un home tirat al terra, greument ferit a un peu per un animal feroç. Aquell home, quan el va veure, el suplicà que no se'n anés, i que tingués pietat per la seva desgràcia duent-lo a casa, afegint a més a més: “Potser no m'has trobat en va o del tot sense un profit.” I aquell gran home li respongué: “Jo et portaré perquè és bo pel fet en si mateix i et procuraré tota l'ajuda que pugui. Però, quin profit dius que obtindré de tu?” I el pobre malferit: “Jo soc un que cura paraules, quan hi ha paraules o discursos lesionats o deteriorats, jo els curo amb els fàrmacs apropiats, perquè la malaltia no empitjori.” L'home devot no donà en tot cas importància a aquelles paraules: servint-se de la seva autoritat, ordenà de dur-lo a casa i no li va fer faltar les cures que calien. Però els envejosos i maldients, de qui ja hem dit, traient a la llum l'agre ressentiment que nodrien de fa temps, acusaren l'home davant el sobirà del fet que no només havia abandonat el culte als déus i s'havia convertit al cristianisme, oblidant-se de la seva amistat amb el rei, sinó que fins i tot, mentre confonia la plebs i es guanyava els favors de tothom, tramava un complot contra la la sobirania del monarca. “Però si us voleu assegurar,” deien, “que la nostra versió dels fets concorda totalment amb la realitat, reuniu-vos a soles amb ell i, per posar-lo a prova, digueu-li que voleu ser cristià, deixant la religió dels pares, i abraçar la regla monàstica que heu estat perseguint en passat, cosa que considereu, direu, molt equivocada.” Aquestes persones que al·legaven amb tanta animositat contra aquell home coneixien la natura bonhomiosa del seu ànim, és a dir sabien que, en sentir el rei dient això i demanant-li l'opinió sobre les qüestions del cel, l'aconsellaria de no dubtar davant una decisió tan bonica, i així ells podrien veure confirmades les seves afirmacions.

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg.  36, 38]

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 1)

El testament de Tiberi

Quan l'adéu a aquest món de l'emperador Tiberi era ja inevitable, obeint a les lleis universals de la natura, car a la malaltia s'hi havia afegit la bilis negra¹, com solen definir-la els metges², Maurici va rebre la proclamació, sent elevat a la dignitat imperial, i malgrat ser molt jove per vestir-se amb la púrpura, assumí l'enorme poder dels emperadors.

Tiberi es va fer portar de pressa al pati imperial a l'aire lliure -unit a la sala de molts sofàs del palau per un vestíbul i un atri molt coneguts-, convocà el qui ocupava el tron episcopal (Joan³ era en aquell moment el timoner de l'església) i reuní l'assemblea de les autoritats religioses, els llancers, la guàrdia del cos, tots els funcionaris de les oficines imperials i, com no, els notables del país.

És cert que ell no parlà amb els presents, però nomenà Joan com a portaveu de l'emperador, un orador hàbil, expert en dret romà que, amb eloqüència esmolada, elevava els decrets imperials a l'alçada del pensament de l'emperador. Era allò que els romans, en el seu idioma, anomenen quaestor⁴. Estava doncs present l'emperador a l'elecció del successor, acompanyat per Constantina, la seva filla, que havia unit al destí i a la vida de Maurici, i abans de la votació confià a l'assemblea aquestes reflexions:

“Romans - paraula plena de fama i d'honor escampada entre els pobles, pel seu renom a la boca de tothom, com a elogi-, ens amenacen avui els turments mortals de les preocupacions: n'hi ha unes que m'empenyen a tractar de la millor manera les qüestions del moment, d'altres m'angoixen amb la separació que representa mort, i m'animen a encomanar al Creador la valoració dels fets de la meva vida.”

“La llibertat confiada de fa uns anys és tímida avui, perquè, òbviament, els daltabaixos empaiten més qui deté els màxims càrrecs. En tot cas, les penes més grans i agudes tenen que veure amb el govern, és a dir, no tant sobre com deixar-lo així, de prompte, sinó com llegar-lo amb èxit, car no em fou concedit perquè jo pogués gaudir d'una alta posició o satisfer les meves necessitats materials.”

“Sento la pressió de la natura i del destí. El govern, les filles i l'esposa alhora tenen unes exigències. El primer cerca un líder competent, ella un cuidador atent i honrat de la seva vellesa, i elles qui les guiï per la seva edat encara immadura i la fragilitat natural de les dones. Per efecte de la malaltia, m'estic allunyant sovint de la natura, eludint-ne els lligams, oblidant-me de les filles i de l'esposa, convençut com estic d'estar a punt de morir i de ser alliberat d'aquesta responsabilitat. Però de seguida soc presa de la preocupació inexorable pel govern: la lluita no és només per mantenir el poder un cop que en som investits, sinó també per traspassar-lo amb èxit en herència a algú altre. Els successors han de ser millors que els governants anteriors, aportant les seves pròpies rectificacions als actes de qui es va equivocar, si no, vull dir, es perd autoritat, per culpa d'uns fonaments més febles que suporten el govern.”

“Tot i que questes consideracions ens esgoten la ment, la Providència, artesana experta, ens ajuda en les dificultats, oferint, ella i nosaltres, una sola solució, i ens mostra qui regnarà, pujant al vaixell del poder: Maurici, aquí al meu costat, persona de grans mèrits, que ha fet seus tots els importants reptes de l'imperi romà, tot una garantia de sentit comú en el maneig del poder. Avui el veureu investit emperador i estic tant convençut d'aquesta decisió cabdal (i no he perdut l'enteniment) que, a més a més de l'imperi, li confio la meva filla. Deixant-vos la confiança que ve d'una tan gran assegurança natural, m'emporto com a viàtic aquesta satisfacció per al llarg viatge que sabeu.”

“Vosaltres sou els meus testimonis fidedignes d'aquest acord únic, des de la vostra experiència de quan hem portat les regnes de l'imperi i ell ha cavalcat al costat nostre amb molt criteri.”

“I vós, Maurici, feu del vostre regnat l'epitafi més bonic en meu honor. Decoreu el meu mausoleu amb la vostra excel·lència i no traïu les expectatives de qui va creure en vós, sense desconsiderar les vostres capacitats ni oblidar la vostra noblesa d'ànim. Agarreu amb intel·ligència la brida de l'imperi i aguanteu amb saviesa el timó del poder. El poder de l'emperador és un bé sublim i insegur: pot aixecar el genet i en la seva lògica pujar-lo al cel d'una bufada. Teniu en compte que no sou el més savi, per bé el destí us ha reservat el màxim, per sobre de qualsevol altre. Perseguiu l'aprovació dels súbdits, no pas la por i, en comptes de l'adulació, respecteu-ne la desaprovació, com a mestra incomparable: el poder sense crítica tampoc no aprèn. La justícia us sigui consellera abans que els vostres ulls i governi les activitats diàries. Com que sou savi, per vos ha de ser igual vestir-vos de púrpura que fer-ho amb una tela barata, i heu de pensar que la corona no tindrà més valor que uns pedrolins de la platja. Odiós és l'esplendor de la púrpura i és bo recomanar a qui governa, de moderar-se en l'èxit i no exaltar-se ni tornar-se arrogant en la trist indumentària de l'emperador. El ceptre de l'imperi no exigeix exercir el poder entre els plaers, sinó ser servidor entre els honors.”

“La sensibilitat ha de moderar l'ira, i la por, la prudència. La naturalesa ha donat uns cabdills fins a les abelles i reforça l'abella reina amb un fibló i, amb això, d'alguna manera en referma el domini instintiu, per poder picar qui no estigui executant les ordres correctament. Però el seu no és un fibló “de tirà”, més aviat és d'utilitat pública, equitatiu. Imitem doncs la naturalesa, si més no, fins que la lògica no ens pugui aportar quelcom encara millor. Jo proposo això. Vós, tindreu l'autoritat imparcial en la vostra opinió, com un jutge, que ha de reconèixer els mèrits i menysprear la maldat.”

Quan l'emperador acabà el discurs, els presents estaven plorant a llàgrima viva, uns s'afligien per la pena, per tenir-hi un lligam afectiu evident; altres, es planyien per compassió: l'adversitat ama fer els espectadors partícips del dolor.

L'emperador aixecà llavors la corona i la capa doble de púrpura i en vestí el Cèsar⁵. Va córrer un fort brogit d'aprovació entre el poble: hi havia qui estava entusiasmat amb l'elecció feta per l'emperador i colpit pel seu sentit comú; algú altre admirava l'elegit per postular-se per a tan alta responsabilitat; però tothom estava extasiat amb Déu, impulsor d'aquells fets, i inspirador de les decisions de tots dos. Quan ja s'havia complert el gran i extrem objectiu de l'emperador i s'havien celebrat els ritus de proclamació segons les consuetuds imperials, Tiberi se'n tornà a ajeure's.

1 μελαίνη χολή. Segons Teòfanes (256, 11-13), la malaltia de Tiberi va ser provocada per menjar un plat de mores.

2 παισὶν ἰατρῶν.

3 Joan IV Nesteutes (582-594).

4 Κυαίστωρ: Quaestor Sacri Palatii: cap del consistori imperial i ministre de justícia.

5 El Cèsar és en època tardoimperial i bizantina el designat a la successió.

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 39-43)