Anònim hipocràtic: Hipòcrates i la follia de Demòcrit (2)

Hipòcrates saluda el senat i el poble d'Abdera.

El vostre conciutadà Amelosagores va arribar a Cos i, justament aleshores, aquell dia era la festa anual de la recepció del bastó¹: com sabeu, fem un aplec i una magnífica processó fins a un xiprer, amb els seguidors del déu² al capdavant. Atès que Amalosagores, pel que deia i per la cara que feia, semblava estar impacient, creient que la qüestió era urgent –i així era efectivament– vaig llegir la vostra missiva. Em va sorprendre el fet que, per culpa de només un home, la ciutat estigui convulsionada com un sol home³. Benaurats els pobles que saben que les seves defenses són les persones excel·lents! No pas les torres o les muralles, sinó les sàvies idees d'homes savis. Personalment, convençut com estic que les arts són dons dels déus i que els homes són obres de la natura –que no us ho preneu com una ofensa, abderites– crec que no sou vosaltres, sinó la natura mateixa que em crida a salvar-ne una obra mortalment amenaçada per la malaltia. Tant és així que jo ara, obeint a la natura i als déus abans que a vosaltres, maldaré per curar la malaltia de Demòcrit, en el benentès que de malaltia es tracti, i no esteu tots ofuscats per una idea errònia –que és allò que desitjo. De fet, preocupar-vos per una sospita seria una prova encara més gran del vostre afecte per ell.

Quant als diners, si ni la natura ni un déu me'n poden oferir per venir, Abderites, vosaltres tampoc intenteu fer-ho a la força, deixeu fer la feina en llibertat a una art liberal. Qui treballa a sou obliga la ciència a servir-lo, d'alguna manera l'esclavitza, fent-li perdre la independència original⁴; és obvi que pugui mentir exagerant la gravetat d'una malaltia o bé desdramatitzar-la com si fos lleu, i no venir havent-ho promès o venir sense haver estar cridat. Sens dubte ben miserable és la vida humana, penetrada de part a part –com per un vent de tempesta– per l'atracció abominable pels diners, contra la qual tant de bo s'unissin els metges: és més difícil de curar que la follia perquè és molt ben considerada, tot i ser una malaltia i de les greus. D'altra banda, la meva opinió personal és que tots els mals de l'ànima, no són sinó formes greus de follia, que generen en el pensament determinades idees i fantasies, de les quals es cura qui empra la virtut com a purgant.

En el meu cas, si hagués volgut fer-me ric de veritat, Abderites, no us vindria a visitar per deu talents, sinó que me'n hauria anat a veure el rei dels perses, ja que la renda hauria consistit en ciutats senceres, que els homes han fet pròsperes: hi hauria anat a curar la pestilència que patien allà. En tot cas, em vaig negar a curar una greu malaltia d'un país enemic de Grècia, contribuint així, a la meva manera, a enfonsar la flota dels bàrbars. Haurien estat un deshonor per mi els diners del rei, els guanys que venen d'un enemic de la pàtria; armat de tot això m'hauria sentit com una torre de setge amenaçant Grècia. Fer diners a tota costa no és riquesa, perquè la virtut és molt venerada i no queda amagada per la justícia, sinó a la vista de tothom. O no creieu que és igual de condemnable guarir els enemics que curar els compatriotes a pagament? Però no és així en el meu cas, ciutadans, jo no trec profit de les malalties, i vaig lamentar la notícia del deliri de Demòcrit. Si ell està bé, serà amic meu, i si està malalt, un cop curat, ho serà més. Prenc bona nota també que és de posat sever i de caràcter esquerp i és l'orgull de la vostra ciutat.

Salutacions.

[Oeuvres Complètes d'Hippocrates Tome IX, Ed. E. Littré, Paris, 1861, J. B. Baillère et Fils, pag. 324-330]

1 Analêpsis tou rabdou (ἀναλήψις τοῦ ράβδου). El bastó, que es representa amb una serp entrelligada, és el símbol d'Asclepi, déu de la medicina i la curació. Cos era la seu d'un important santuari del déu i d'una antiga escola mèdica. S'hi celebrava anualment l’analêpsis tou rabdou en honor al déu: es tractava d'una processó solemne guiada pels Asclepíades (els seguidors del déu) que arribava doncs a un bosc sagrat de xiprers on es feia el lliurament al sacerdot del nou bastó. Aquest pas és únic en l'atestació d'aquest cerimonial. És un cerimonial complex, ric en simbologies que aporta elements d'interpretació diversos als estudiosos (Veure A. Magri, «Le serpent guérisseur et l’origine de la gnose ophite», Revue de l'histoire des religions, 2007, 4, pàg. 395-434).

2 Els seguidors del déu eren els Asclepíades dels quals el mateix Hipòcrates era membre, tal com explica, entre d'altres, Plató en dos diàlegs: Protàgores i Fedre.

3 Y. Hersant (pàg. 108) destaca que el thorybos (θόρυβος), la convulsió del abderites dóna a Hipòcrates pistes per a la diagnosi: d'una banda es podria tractar del símptoma d'un mal col·lectiu, Demòcrit podria haver contagiat tot el cos social; de l'altra podria ser indici d'un error d'interpretació dels abderites sobre qui és realment el malalt –ell o la ciutat?

4 En un text tardà del cos hipocràtic, els Preceptes, (el quart precepte, Littré, IX, 254), s'enfoca d'aquesta manera la qüestió deontològica de la retribució del metge: «Si comences pels honoraris –que en conjunt també hi tenen relació– generaràs la idea en el pacient que el deixaràs plantat si no arribes a un acord, o que no te'n faràs càrrec o que en aquesta situació no li faràs cap prescripció. Fixar uns honoraris prefixats no serà la teva preocupació, ja que creiem que crearà una angoixa perjudicial en el malalts, especialment negativa en les patologies agudes». El motiu que addueix doncs l'autor de les cartes és doncs diferent: la independència del metge i de la seva ciència. El metge només ha de ser guiat que per la natura, la ciència i (fixeu-nos) la seva responsabilitat com a ciutadà.