Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

17 de desembre de 2011

Procopi de Cesarea: La guerra gòtica (I, 3,1-12)

 La història d'Amalasunta (3)
Hi havia un got de nom Teodat, fill d’Amalafrida, germana de Teodoric, d'edat avançada, que tenia cert interès per la cultura llatina i la doctrina platònica, però era del tot inexpert dels afers militars. Era tot menys que eficaç, però extraordinàriament efectiu en satisfer la seva cobdícia. Aquest home s’havia fet senyor, amb abusos, de la majoria dels territoris de la Toscana, i tenia tota la intenció de sostraure’n la resta que hi quedava als propietaris. En efecte, per Teodat tenir un veí era com una desgràcia. Com que Amalasunta tenia ganes de parar-li els peus, per això es turmentava sempre per culpa d’ella ella i l’odiava. Meditava en efecte donar la Toscana a l’emperador Justinià, per tal de poder passar la resta de la seva vida a Bizanci, gràcies als diners i a l’honor de senador guanyats amb això. Teodat estava amb aquests plans, quan de Bizanci arribà una delegació a la presència l’arquebisbe de Roma: el bisbe d’Èfes Hipati i Demetri de Filips de Macedònia. La raó tenia a veure amb la teoria1 per la qual els cristians, desorientats, estan en disputa entre si2. Tot i que conec a fons les qüestions en disputa, en faré esment el menys possible, perquè considero propi de la demència d’un fanàtic investigar com és la natura de Déu, car si allò humà no és comprensible en tot detall per l’home, encara menys ho serà allò que concerneix la natura divina. Estaré callat sobre tot això preventivament3 per no mostrar incredulitat per al que és objecte de fe. Jo de Déu no diria res més que és absolutament bo i que és omnipotent. I cada u, clergue o laic que sigui, pot dir4 quina és la seva concepció de tot això. Teodat es presentà doncs d’amagat a aquesta delegació, sol·licitant que anunciessin a l’emperador el pla que acabo d’explicar en la meva digressió anterior.
Durant aquest temps, Atalaric, que es trobava en estat de borratxera permanent, va caure malalt de decaïment. Per la qual cosa, Amalasunta era indecisa i no sabia si confiar en el judici del fill, que havia assolit aquest nivell d’insensatesa, i creia que, si Atalaric desapareixia, la seva vida no seria segura, sent en desacord amb la aristocràcia goda. Estava per això disposada a lliurar a l’emperador Justinià el poder sobre gots i italiotes per tal de salvar-se.


1 δόξη. Notar que no es fa servir la paraula tècnica δόγμα.
2 Es refereix al monofisisme, doctrina que es va condemnar en el concili de Calcedònia del 451.
3 ἀκινδύνως. “per tal de no tenir problemes”.
4 Lit. digui. En imperatiu. És una crítica subtil a Justinià, que en tots aquests temes estava intervenint, inclòs més que els seus antecessors.

(Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 3, 1-12)

Cap comentari:

Publica un comentari