Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

22 de desembre de 2011

Joan Tzetzes: Posthomèrica 37-79 - Pentesilea (2)

I en efecte, podia haver acomplert el vot de les dones,
car més d'un cop va empènyer els aqueus dins la mar escumosa;
però Cronos indòmit, de ment tortuosa, era hostil,
ell maquinava el naufragi troià per mà dels aqueus,
ell fins i tot la va dur davant la llança d'Aquil·les
per bé que ella fos una dona puixant i indomable.
En tot cas, després d'armar el poble i d'armar-se,
sortí impetuosa de la porta de Troia, i era un goig per al poble
quan veien que col·locava els soldats entre rengs i en bell ordre1.
I vet aquí que els arquers, els envià cap un mur a la dreta,
els hoplites a tots dos els costats, per ser una barrera de ferro.
Paris i Licaó eren qui acabdillaven els homes amb arc,
a més, hi havia Helé i Pammó i el valent Hippotoos,
Deífob era qui duia els hoplites i hi havia Agató i Polidames,
Èsac, Antifó i Polietes; i a més a més l'honorable
Troile i Enees eren caps d'esquadrons de cavalleria.
Van aferrar els escuts i les llances així com els elms,
la resplendor del metall rutilava, la terra mugia
pel fragor d'armadures i de cavalls amb genolls vigorosos.
   Ella destacava al bell mig d'esquadres de cavalleria,
la bella Pentesilea, filla generosa d'Otrore,
duia una cuirassa argentada amb reflexos d'estrelles,
a la testa, duia un elm que centellejava amb pedres precioses,
hi espurnejaven robins i ametistes, unes delícies.
I a més, als lloms portava una beina bonica i una aljava,
esplèndids objectes daurats, que a ella s'hi adeien.
I a més, massís, tenia un escut a la mà esquerra,
on hi eren Ares i Eros i Pentesilea.
I per aquella dona lluitaven Eros i Ares,
hi eren gravats, però tots dos semblaven sers vius.
Eros deia per això que ella era una filla seva
i Ares ho deia també; i la jove allà al mig,
brillant més que mai per la seva bellesa i son armament.
Eros, li havia arrancat la celada i als ulls la besava;
Ares també li donava els seus besos, agafant-li la testa.
Tenia doncs l'escut esmentat a la mà esquerra
i en canvi, semblant a un llampec, l'espasa a la mà la dreta.
A dalt d'un cavall de pèl fosc i de coll arquejat,
que de la crinera una llum emanava llobrega:
l'animal, portant una noia tan bella i magnànima
orgullós escumava i als ulls, li brillava una flama,
ni tampoc volia calcar els camins de la terra,
ans intentava llançar-se per les vies del cel.

N.d.T.: Per saber més sobre el tractament i les reelaboracions del mite de Pentesilea en la cultura europea, veure l'interessant article dels amics del blog “De Troia a Ítaca”.

1 Entre rengs i en bell ordre. No me n'he pogut estar d'imitar Miquel Peix (Ilíada 10, 472).

[Joan Tzetzes, Antehomerica, Homerica et Posthomerica, Ed. F. S. Lehrs, París, 1861, pàg. 20-21]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada