Joan Tzetzes: Posthomèrica 37-79 - Pentesilea (2)

I en efecte, podia haver acomplert el vot de les dones,

car més d'un cop va empènyer els aqueus dins la mar escumosa;

però Cronos indòmit, de ment tortuosa, era hostil,

ell maquinava el naufragi troià per mà dels aqueus,

ell fins i tot la va dur davant la llança d'Aquil·les

per bé que ella fos una dona puixant i indomable.

En tot cas, després d'armar el poble i d'armar-se,

sortí impetuosa de la porta de Troia, i era un goig per al poble

quan veien que col·locava els soldats entre rengs i en bell ordre¹.

I vet aquí que els arquers, els envià cap un mur a la dreta,

els hoplites a tots dos els costats, per ser una barrera de ferro.

Paris i Licaó eren qui acabdillaven els homes amb arc,

a més, hi havia Helé i Pammó i el valent Hippotoos,

Deífob era qui duia els hoplites i hi havia Agató i Polidames,

Èsac, Antifó i Polietes; i a més a més l'honorable

Troile i Enees eren caps d'esquadrons de cavalleria.

Van aferrar els escuts i les llances així com els elms,

la resplendor del metall rutilava, la terra mugia

pel fragor d'armadures i de cavalls amb genolls vigorosos.

   Ella destacava al bell mig d'esquadres de cavalleria,

la bella Pentesilea, filla generosa d'Otrore,

duia una cuirassa argentada amb reflexos d'estrelles,

a la testa, duia un elm que centellejava amb pedres precioses,

hi espurnejaven robins i ametistes, unes delícies.

I a més, als lloms portava una beina bonica i una aljava,

esplèndids objectes daurats, que a ella s'hi adeien.

I a més, massís, tenia un escut a la mà esquerra,

on hi eren Ares i Eros i Pentesilea.

I per aquella dona lluitaven Eros i Ares,

hi eren gravats, però tots dos semblaven sers vius.

Eros deia per això que ella era una filla seva

i Ares ho deia també; i la jove allà al mig,

brillant més que mai per la seva bellesa i son armament.

Eros, li havia arrancat la celada i als ulls la besava;

Ares també li donava els seus besos, agafant-li la testa.

Tenia doncs l'escut esmentat a la mà esquerra

i en canvi, semblant a un llampec, l'espasa a la mà la dreta.

A dalt d'un cavall de pèl fosc i de coll arquejat,

que de la crinera una llum emanava llobrega:

l'animal, portant una noia tan bella i magnànima

orgullós escumava i als ulls, li brillava una flama,

ni tampoc volia calcar els camins de la terra,

ans intentava llançar-se per les vies del cel.

N.d.T.: Per saber més sobre el tractament i les reelaboracions del mite de Pentesilea en la cultura europea, veure l'interessant article dels amics del blog “De Troia a Ítaca”.

1 Entre rengs i en bell ordre. No me n'he pogut estar d'imitar Miquel Peix (Ilíada 10, 472).

[Joan Tzetzes, Antehomerica, Homerica et Posthomerica, Ed. F. S. Lehrs, París, 1861, pàg. 20-21]