Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

22 de desembre del 2011

Joan Tzetzes: Posthomèrica 37-79 - Pentesilea (2)

I en efecte, podia haver acomplert el vot de les dones,
car més d'un cop va empènyer els aqueus dins la mar escumosa;
però Cronos indòmit, de ment tortuosa, era hostil,
ell maquinava el naufragi troià per mà dels aqueus,
ell fins i tot la va dur davant la llança d'Aquil·les
per bé que ella fos una dona puixant i indomable.
En tot cas, després d'armar el poble i d'armar-se,
sortí impetuosa de la porta de Troia, i era un goig per al poble
quan veien que col·locava els soldats entre rengs i en bell ordre1.
I vet aquí que els arquers, els envià cap un mur a la dreta,
els hoplites a tots dos els costats, per ser una barrera de ferro.
Paris i Licaó eren qui acabdillaven els homes amb arc,
a més, hi havia Helé i Pammó i el valent Hippotoos,
Deífob era qui duia els hoplites i hi havia Agató i Polidames,
Èsac, Antifó i Polietes; i a més a més l'honorable
Troile i Enees eren caps d'esquadrons de cavalleria.
Van aferrar els escuts i les llances així com els elms,
la resplendor del metall rutilava, la terra mugia
pel fragor d'armadures i de cavalls amb genolls vigorosos.
   Ella destacava al bell mig d'esquadres de cavalleria,
la bella Pentesilea, filla generosa d'Otrore,
duia una cuirassa argentada amb reflexos d'estrelles,
a la testa, duia un elm que centellejava amb pedres precioses,
hi espurnejaven robins i ametistes, unes delícies.
I a més, als lloms portava una beina bonica i una aljava,
esplèndids objectes daurats, que a ella s'hi adeien.
I a més, massís, tenia un escut a la mà esquerra,
on hi eren Ares i Eros i Pentesilea.
I per aquella dona lluitaven Eros i Ares,
hi eren gravats, però tots dos semblaven sers vius.
Eros deia per això que ella era una filla seva
i Ares ho deia també; i la jove allà al mig,
brillant més que mai per la seva bellesa i son armament.
Eros, li havia arrancat la celada i als ulls la besava;
Ares també li donava els seus besos, agafant-li la testa.
Tenia doncs l'escut esmentat a la mà esquerra
i en canvi, semblant a un llampec, l'espasa a la mà la dreta.
A dalt d'un cavall de pèl fosc i de coll arquejat,
que de la crinera una llum emanava llobrega:
l'animal, portant una noia tan bella i magnànima
orgullós escumava i als ulls, li brillava una flama,
ni tampoc volia calcar els camins de la terra,
ans intentava llançar-se per les vies del cel.

N.d.T.: Per saber més sobre el tractament i les reelaboracions del mite de Pentesilea en la cultura europea, veure l'interessant article dels amics del blog “De Troia a Ítaca”.

1 Entre rengs i en bell ordre. No me n'he pogut estar d'imitar Miquel Peix (Ilíada 10, 472).

[Joan Tzetzes, Antehomerica, Homerica et Posthomerica, Ed. F. S. Lehrs, París, 1861, pàg. 20-21]

17 de desembre del 2011

Procopi de Cesarea: La guerra gòtica (I, 3,1-12)

 La història d'Amalasunta (3)
Hi havia un got de nom Teodat, fill d’Amalafrida, germana de Teodoric, d'edat avançada, que tenia cert interès per la cultura llatina i la doctrina platònica, però era del tot inexpert dels afers militars. Era tot menys que eficaç, però extraordinàriament efectiu en satisfer la seva cobdícia. Aquest home s’havia fet senyor, amb abusos, de la majoria dels territoris de la Toscana, i tenia tota la intenció de sostraure’n la resta que hi quedava als propietaris. En efecte, per Teodat tenir un veí era com una desgràcia. Com que Amalasunta tenia ganes de parar-li els peus, per això es turmentava sempre per culpa d’ella ella i l’odiava. Meditava en efecte donar la Toscana a l’emperador Justinià, per tal de poder passar la resta de la seva vida a Bizanci, gràcies als diners i a l’honor de senador guanyats amb això. Teodat estava amb aquests plans, quan de Bizanci arribà una delegació a la presència l’arquebisbe de Roma: el bisbe d’Èfes Hipati i Demetri de Filips de Macedònia. La raó tenia a veure amb la teoria1 per la qual els cristians, desorientats, estan en disputa entre si2. Tot i que conec a fons les qüestions en disputa, en faré esment el menys possible, perquè considero propi de la demència d’un fanàtic investigar com és la natura de Déu, car si allò humà no és comprensible en tot detall per l’home, encara menys ho serà allò que concerneix la natura divina. Estaré callat sobre tot això preventivament3 per no mostrar incredulitat per al que és objecte de fe. Jo de Déu no diria res més que és absolutament bo i que és omnipotent. I cada u, clergue o laic que sigui, pot dir4 quina és la seva concepció de tot això. Teodat es presentà doncs d’amagat a aquesta delegació, sol·licitant que anunciessin a l’emperador el pla que acabo d’explicar en la meva digressió anterior.
Durant aquest temps, Atalaric, que es trobava en estat de borratxera permanent, va caure malalt de decaïment. Per la qual cosa, Amalasunta era indecisa i no sabia si confiar en el judici del fill, que havia assolit aquest nivell d’insensatesa, i creia que, si Atalaric desapareixia, la seva vida no seria segura, sent en desacord amb la aristocràcia goda. Estava per això disposada a lliurar a l’emperador Justinià el poder sobre gots i italiotes per tal de salvar-se.


1 δόξη. Notar que no es fa servir la paraula tècnica δόγμα.
2 Es refereix al monofisisme, doctrina que es va condemnar en el concili de Calcedònia del 451.
3 ἀκινδύνως. “per tal de no tenir problemes”.
4 Lit. digui. En imperatiu. És una crítica subtil a Justinià, que en tots aquests temes estava intervenint, inclòs més que els seus antecessors.

(Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 3, 1-12)

13 de desembre del 2011

Joan Tzetzes: Posthomèrica 1-36 - Pentesilea (1)

   I després de dur a terme allò que calia per a Hèctor1,
un cop tornats a la vila, van fer un banquet, així com esqueia.
Posaren barres darrera els portals, n'ajustaren les baldes,
també aixecaren torres amb tota l'urgència,
esperant perdre-hi la vida per mans dels aqueus.
   Mentre ploraven sobre els plors de llur pàtria2,
quan fou el tercer dia, venint del Termodonte3,
Pentesilea aparegué, generosa filla d'Otrore,
era la reina, la noble, de les amazones.
   Va venir - tal com narra Quint en els seus poemes-
fugint de la vergonya, car matà Hipòlita, a Tera,
la seva germana; i dotze companyes estaven amb ella.
Això ho narra Quint en els seus poemes.
Però Hel·lànic i Lísies i altres homes il·lustres,
diuen que vingué a Troia en busca d'honor,
a fer créixer el seu nom i trobar un matrimoni.
En efecte, a elles, compartir el tàlem amb homes
els era de mal averany, si en batalla no vencien uns homes.
És el que diuen alguns, que Pentesilea vingué per això.
Algun altre narra que, com que venia pels dons d'Hèctor,
tan bon punt en sabé el destí, ja volia tornar enrere
i el vell Príam la retingué amb els seus propis dons,
car ella tenia al seu exèrcit, nombrosos, els escites,
famosos arquers, soldats, genets i unes dones guerreres.
N'era guia zelant i les tractava amb afecte.
   Mes quan entrà aquella dona a la ciutadella troiana
tothom s'hi abocà, qui d'un lloc, qui d'un altre,
car una dona guerrera sorprenia tothom;
l'acollí amb afecte, el vell home, al seu gran palau.
   I després d'alegrar-li el cor per molts dies,
i refermar els genolls i el vigor dels cavalls del seu exèrcit,
aleshores cridà a les armes el poble de Troia i el seu,
plantada al bel mig de tots ells, mirant-la, semblava una dea.
Les dones de Troia, totes, li dedicaven pregàries
que fos ella la venjadora del molt noble Hèctor,
que llancés els argius al fons de les gorgues del pèlag.

N.d.T.: Per saber més sobre el tractament i les reelaboracions del mite de Pentesilea en la cultura europea, veure l'interessant article dels amics del blog “De Troia a Ítaca”.

1 Comença exactament allà on la Ilíada acaba, al 24, 804: “I així celebraren el funeral d'Hèctor, domador de cavalls”.
2 ἀγαστόνου εἵνεκα πάτρης. Lit.: “Per llur pàtria que es lamenta”.
3 Riu de la Capadòcia.

[Joan Tzetzes, Antehomerica, Homerica et Posthomerica, Ed. F. S. Lehrs, París, 1861, pàg. 20]



9 de desembre del 2011

Nicetes Eugenià: Drosil·la i Caricles I (61 - 119)

Aguantaven així els dolors, i s'aixecà un plany tètric i profund, una barreja d’homes i dones, de noies i nois. I els bàrbars no deixaven corre la collita, amb la ment sens dubte ocupada amb el pillatge: en efecte, l’enemic, de pensament bàrbar i salvatge1, creu, contra qualsevol delicadesa, que depredar cadàvers no és cap acte immoral. Només que tingueren lligats els presoners de mans i peus, es dedicaren, finalment, a festes i copes.
Hi havia també botí estranger amb els altres, lligat com ells amb cadenes indissolubles, acompanyant aquells presoners en els seus plors: el bell Caricle i la bella Drosil·la. Seien en un un lloc pla, tot agafant el menjar que tenien davant d’ells.
Descripció del prat
I allà hi havia un prat bonic i, tot al voltant, tendres llorers, xiprers, plàtans i alzines i, al mig, arbres agradables i plens de fruites. Aquella prada tenia plantes de lliri i de rosa boniques en quantitat, i les poncelles de rosa tancades o, més aviat, entreobertes li feien com de tàlem a la noia. La causa n'era, diguem-ho així, el càlid raig del sol, que quan s'escampa – i ho fa bé – amb la seva escalfor entre les flors, aquestes alliberen el delit de la fragància de rosa. Hi corria aigua de font, fresca, clara, dolça com la mel. Al mig de la deu, un pilar, treballat per dins tan hàbilment que es tornava realment en un gran sortidor2, d'on brollava3 el líquid que hi fluïa; però una àliga el rebia – col·locada a dalt amb perícia –, i el treia pel rostre. Dins la bella font un cercle d'imatges ben polides de pedra blanca; les estàtues eren obres de Fídies, Zeuxip i Praxíteles, els millors en l'escultura. A la dreta del jardí, més enllà de la tanca de fusta, un temple preparat per a Dionís on en celebraven la festa els barzites, durant la qual de sobte la turma de bàrbars sacrílegs els va fer sentir el seu alè4, quan es trobaven fora de les muralles de defensa tots junts amb les dones i la canalla celebrant la festa del déu Dionís amb un banquet a l'ombra d'unes tendes. La verge Drosil·la també havia deixat les muralles en aquella festa, amb les joves i verges com ella i havia donat inici a una bonica rotllana d'una dansa.
1 ὠμόνους. Està atestat 3 cops en tot el TLG, exclusivament en aquesta obra. De ment salvatgia, sinònim de βαρβαρόφρων. ὤμος vol dir salvatge.
2 σωλῆνι μακρῷ. És una paraula que té molts significats, tots d'objectes de forma cilíndrica, entre d'altres el penis (atestat pel Lexicon d'Hesiqui), a tenir en compte en tot cas, donades les referències sexuals que té tota aquesta descripció.
3 Ὑπανήκετο és un àpax,com forma mèdia de ὑπανήκω. Les formes semblants documentades deriven de ὑπανίημι.
4 Hi ha un problema textual: la traducció és vàlida si s'assumeix el text παρεισέπνευσε del Conca i no el παρεισέρρευσε d'altres editors. Hi ha manuscrits amb una versió i altres amb l'altra. Tenir en compte que la proposta del Conca és un àpax que apareix només en aquesta obra dos cops.

[Nicetas Eugenianus, De Drosyllae et Cariclis Amoribus, ed. F. Conca, J.C. Gieben, Amsterdam, 1990, 61 - 119]

6 de desembre del 2011

Joan Geometres: (3)

Vaig veure Virtut, ahir, pel centre ciutat,
vestida de dol, tota afligida.
Què us passa?” Vaig demanar. I ella: “Mira:
coratge, equilibri i saviesa, apartats,
i manen barbàrie, disbauxa i covardia.


[Cantarella, Poeti bizantini, Milà, Vol. I, pàg. 153]

Joan Geometres: (2)

Eros, terrible, encega l'ànima meva1,
mes la passió per tu em serena, Crist meu.

1Ἔρως ... ἐκτυφλοῖ μοῦ τὰς φρένας: hi és l'eco del sàfic ἐτίναξεν <ἔμοι> φρένας ... Ἔρος (50). Eros, en un cas sacseja l'ànima, en l'altre l'encega.


[Cantarella, Poeti bizantini, Milà, Vol. I, pàg. 153]

5 de desembre del 2011

Joan Geometres: (1)

  Per res difereixen la vida i el mar: tots dos inestables;
plens de crueltat i de feres, els portitxols.
  Molts no coneixen el mar i els vents; i el dimoni
bufa més pels orificis del cos que pel pèlag.

[Cantarella, Poeti bizantini, Milà, Vol. I, pàg. 151]

4 de desembre del 2011

Jordi de Pisídia: Per a la restitució de la Santa Creu (1)

Versos improvisats en ocasió de la lectura de la comunicació de la restauració de la Santa Creu1

Gòlgota exulta! Tota la creació
de nou t'alaba, et diu “Refugi de Déu”:
del país de Pèrsia ha tornat l'emperador
mostrant la Creu plantada sobre teu,
aclama'l2 amb paraules cantadores;
i si, de boca, no en tenen els penyals,
doncs tendres prepara els rams de la palmera
per a l'encontre amb el nou triomfador.
Car si no hagués tornat a endur-se la Creu,
riurien encara els mags ben arrogants.
Però amb els fets n'aprengueren la força,
saberen com, amb un foc ple de misteri,
la creu incinera a l'inrevés la flama3.
Què bé, senyor, el vostre esforç
i la vostra lluita per la pau!
Com us podré beneir amb un discurs cabalós
vós que la gràcia us indica com a beneït?
Com vau prendre de nou la creu rapinyada,
adormint-ne el rèptil rapinyador?
Déu us indicà com a heroi quan al drac,
degollat, li arrancàreu daurada la pell;
i vós no matàreu la fera amb metzines
medeiques4, sinó travessant-la amb la creu.

1 Es refereix a l'episodi definitiu de la guerra d'Heracli contra l'imperi persa: la recuperació de la creu que els perses s'havien endut de Jerusalem. És un episodi (primavera del 630, segons Ostrogorsky, pàg 115) que sembla haver despertat una gran commoció en tot el món cristià de l'època, demostrada pel gran nombre d'obres que en fan esment (Veure Pertusi, pàg. 237)
2 Αὐτὸν. Podria referir-se tant a la creu com a l'emperador. El Pertusi opta per la creu. A mi em sembla més coherent referir l'aclamació a l'emperador, en vista del que diu en els versos següents.
3 Metàfora que es refereix a la flama/foc, que era el centre del ritu persa d'Ahura Mazda.
4 Μηδικοὶς. Joc de paraules (impossible de passar al català) entre Μήδη (Μήδεια), Medea i Μῆδος, Meda, Persa.

(Giorgio di Pisidia, Poemi. I. Panegirici Epici. Ed. A. Pertusi, 1960. 225-226)