Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

30 de maig de 2011

Anna Comnena: El pròleg de l'Alexíada (IV)

    Tot just llavors em defallí el cor i vaig inundar els ulls amb rius de llàgrimes. Quin cabal de sentit comú ha perdut l'imperi romà! Un home de profunda experiència, acumulada al màxim nivell, de les qüestions d'estat, de capacitat dialèctica, de cultura filosòfica oberta, és a dir sacra i profana; i ple d'encant escampat pel cos, i d'una bellesa que no només es mereix manar1, com diu algú, sinó divina, superior. En tot cas he patit molts més daltabaixos, gairebé des que vaig sortir amb bolquers de la Porfira, i he tingut molta mala sort. És difícil que algú pugui considerar allò que m'ha tocat - una mare i un pare emperadors i haver nascut a la Porfira - una sort dolenta i trist; però en les altres coses, ai quines envestides! quines desgràcies! Orfeu amb el seu cant movia les pedres, els arbres i els éssers inanimats i el flautista Timoteu, tocant per Alexandre, amb el so agut de la flauta, empenyé el macedoni a agafar corrents l'armadura i l'espasa. Però tant de bò l'explicació del meu cas mogui l'escoltador no cap a les armes i la batalla, ans cap al plor, i fins i tot provoqui el dolor no només dels sers vius, sinó també de les coses sense vida.
  A mi en tot cas, el patiment pel cèsar i la seva mort sobtada m'havia tocat el cor, obrint-hi una ferida profunda. Crec a més a més que les desventures anteriors comparades amb aquesta, ja irreparable, són com gota comparada amb tot l'Oceà Atlàntic o amb les ones de l'Adriàtic. Hom diria, mes aviat, que aquelles desgràcies havien estat el preludi d'aquestes, per mi era el fum un foc que crema en un forn, l'aire càlid que ve d'una gran flamarada i les fogueres diàries, preludi de l'incendi més indescriptible; sí, d'un foc que abrusa sense combustible, d'un foc que secretament brilla i flameja2, sense cremar, que ens consumeix el cor, donant-nos la impressió que no ens cremem, quan en canvi estem en flames, fins als ossos, fins a la medul·la, fins a l'ànima3.
  M'adono d'haver realment sortit de tema amb la digressió: davant del cèsar i del dolor pel césar, se m'ha infiltrat una pena immensa. M'eixugaré doncs les llàgrimes dels ulls, em recuperaré del dolor i seguiré l'ordre dels fets, guanyant-hi, com diu la tragèdia, dos plors4, una desgràcia que te'n fa recordar una altra. Presentar una història basada en un emperador com aquell i tan excel·lent implica recordar també els seus dots, que em tornen a fer plorar amargament juntament amb tot el món. Recordar-me d'ell i explicar el seu govern per mi és motiu de plany, per altres és recordar una pèrdua. Començarem doncs la història del meu pare allà on és millor: on la narració està més documentada i és històricament més interessant.


1 És una referència a Eurípides Fr. 15,2 N2.
2 Aquil·les Taci 5, 15, 6,
3 Literalment: fins no hi ha la separació amb l'ànima. Anna demostra conèixer el Timeu de Plató que diu que l'anima està lligada al cos mitjançant la medul·la.
4 Eurípides Hecuba, 518.

(Traducció de Annae Comnenae Alexias Ed. Reinsch D.R. et Kambilis A. Berlí, 2001. Prol. IV)

Cap comentari:

Publica un comentari