Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

4 de juliol de 2019

Anònim hipocràtic: Hipòcrates i la follia de Demòcrit (7)

Hipòcrates saluda Crateves.

Amic meu, em consta que, gràcies a haver practicat i a tenir uns pares excel·lents, ets un herborista tan bo que iguales en eficàcia el teu avi Crateves1. Doncs, ara més que mai, fes collita de plantes en quantitat i de tot tipus –la necessitat ens encalça– i envia-me-les. És per a un home que val tant com una una ciutat sencera: és un abderita, però és Demòcrit2. Diuen que està malalt i que necessita d'allò més purificar-se, car està posseït per la follia. Bé, segurament no ens faran falta remeis, segons l'opinió que me'n he fet. Tot i així, cal estar preparats per a qualsevol situació.
Per cert, sovint he admirat quina importància té per tu el món vegetal, així com la natura i l'ordre de l'univers i el sustent tan sagrat de la terra, que genera els animals, els vegetals, els aliments, els remeis, la fortuna i fins i tot la riquesa –sí, la cobdícia no sabria on dirigir-se, i els abderites tampoc no haurien intentat seduir-me amb deu talents, prenent-me no pas per metge, sinó per mercenari. Tant de bo, Crateves, poguessis extirpar l'amarga arrel de la cobdícia sense deixar-ne ni un resquill, no ho dubtis, netejaríem les ànimes malaltes dels homes a més dels cossos.
Això en tot cas són desitjos; ara per ara m'has de fer una bona collita d'arrels de plantes de zones de muntanya o de relleus de més alçada: tenen més densitat i contundència que les que són sucoses perquè la terra és més compacta i l'aire més lleuger, a més a més allò que absorbeixen és més vital. Prova en tot cas de collir plantes d'aiguamoll o de riu o bé de font o brollador –com en diem nosaltres– que estic convençut que són fluixes, poc contundents i de suc dolç. Tota mena i líquids han de ser enviats dins de recipients de vidre, mentre que pel que fa a fulles, flors i arrels, dins de vasos nous ben tancats, per tal que no perdin vigor farmacològic –com si es desmaiés– per l'exposició a l'aire; però envia-m'ho tot de seguida, car l'estació és la favorable3 i la urgència de la suposada follia, encalçant. D'altra banda ajornar les coses és quelcom aliè a totes les arts, especialment a la medicina on el retard és un perill mortal: en els tractaments el moment propici4 és vital i cal buscar-lo.
Sí, tinc esperances que Demòcrit estigui bé, i sense seguir cap teràpia. Ara bé, necessito concentrar tots els recursos davant la incertesa, en el cas d'un error lligat a la constitució individual5 o al moment del tractament o alguna altra causa –molts aspectes ens poden passar desapercebuts, car som simples mortals i per això no tenim una idea precisa de la veritat. D'altra banda, qui corre un perill no es conforma amb allò que podem fer, sinó que pretén també allò que no podem. Gairebé sempre lluitem entre dos elements, la persona i l'art mèdica, dels quals, un és indefinit i l'altre és limitat pel coneixement científic. En ambdós casos cal també tenir sort. Per exemple, en les purgacions, allò indefinit ha de ser tractat amb prudència: cal prendre precaucions per no fer mal a l'estomac i calcular una dosi moderada de medicament davant un pacient de qui no coneixem la constitució individual6. No hi ha una única constitució individual per a totes les persones: aquesta fixa successivament allò que li és aliè i l'assimila, però algun cop ho ensorra tot. A més a més, nombroses espècies de rèptils injecten verí en les plantes i a través de la boca insuflen a la saba propietats nocives en comptes de curatives. Això passarà desapercebut, excepte que es doni el cas que n'aparegui un indici: una taca, una impuritat, una ferum d'animal. Llavors doncs l'art mèdica fracassa quan es donen circumstàncies adverses.
Per cert, són més eficaces en aquest sentit les purgacions amb el·lèbor7 que es narra que també van fer servir Melamp per a les filles de Prítoo i Anticreu per a Hèracles. Tant de bo no emprem cap d'aquests per a Demòcrit i que la saviesa sigui en el seu cas un remei eficaç i curatiu en el punt més extrem.

Salutacions.



[Oeuvres Complètes d'Hippocrates Tome IX, Ed. E. Littré, Paris, 1861, J. B. Baillère et Fils, pag. 342-348]


1 Tant l'avi com el nét no semblarien coincidir per cronologia amb el famós metge i herborista, metge personal de Mitridates VI, conegut per Plini, Dioscorides, Elià, entre d'altres, del qual es coneixen –ben que fragmentàriament– dos tractats, un sobre herbes i plantes, l'altre més aviat sobre les propietats farmacològiques de les arrels i les plantes.
2 L'autor segueix jugant amb el doble sentit en la manera de referir-se als abderites, que com hem vist eren objecte de bromes sobre les seves suposades baixes capacitats cognitives.
3 La medicina hipocràtica va molt lligada a l'estudi de les condicions exteriors i a les estacions, una qüestió a la qual es reserva tot el tractat «Aires, aigües i llocs» que inicia amb aquestes paraules: «Qui vulgui realitzar correctament recerques en el camp de la medicina, cal que faci això que segueix: en primer lloc estudiar amb cura les estacions de l'any i llurs efectes, puix que no s'assemblen res, sinó que hi ha una gran diferència tant en elles mateixes com en els canvis llurs.» (Trad. Josep Alzina).
4 El moment propici, kairos, és una de les idees-clau de la tasca de curar segons la visió hipocràtica. El primer del Preceptes hipocràtics (ja esmentats en una nota anterior) reforça el concepte d'aquesta manera: «El temps (chrônos) és allò en el qual hi ha el moment propici (kairos), i el moment propici és allò en el qual no hi ha gaire temps. La curació és una qüestió de temps, però de vegades és també una qüestió de moment propici.»
5 Physis (φύσις): en general, «naturalesa». En Hipòcrates aquest mot sovint indica la «constitució física individual» (constitution of the individual, segons W.H.S. Jones) que diferencia de la diathesis (διάθεσις), les «condicions en què es troba l'individu en un determinat moment».
6 És possible que per a aquestes purgacions, Hipòcrates estigui pensant l'el·lèbor que, com veurem en la nota següent, és una planta mot tòxica. D'aquí la prudència que recomana en el seu ús.
7 Segons P. Prioreschi (pàg. 289), «la planta més utilitzada pel metge hipocràtic era l'el·lèbor que és citada molt freqüentment en el Corpus (106 o 169 cops, segons les referències). El medicament, de fet, era ben conegut com a remei contra la follia i és esmentat com a tal, per exemple, a les Vespes d'Aristòfanes (1489)... (pàg. 290) Referències a l'el·lèbor com a droga a emprar pels seus efectes sobre la ment se'n poden trobar a la literatura occidental de totes les èpoques... (pàg. 291) El nom el·lèbor es refereix a dues plantes diferents: Helleborus niger i Veratum album. El metge hipocràtic, si bé conscient del fet que es tracta de dues plantes distintes, no semblava tenir clares les seves diferències farmacològiques i utilitzava totes dues espècies per als mateixos propòsits. Això es pot entendre, ja que comparteixen certes característiques: ambdues són molt tòxiques, perilloses i inútils. És interessant en tot cas que, probablement gràcies al prestigi d'Hipòcrates, l'el·lèbor (si més no en el cas de l' Helleborus niger) ha format part no només de la tradició literària occidental fins als nostres dies, sinó també de la tradició farmacològica occidental... (293) L'el·lèbor hipocràtic és prescrit principalment com a emètic i laxatiu però també s'utilitzen altres de les seves suposades propietats.» Prioreschi subratlla la gran varietat d'usos que es donen a l'el·lèbor en el corpus hipocràtic, però conclou que, en realitat, per a les malalties mentals, s'hi troba ben poc recomanat.

Cap comentari:

Publica un comentari