Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

1 de juliol de 2019

Anònim hipocràtic: Hipòcrates i la follia de Demòcrit (6)

Hipòcrates saluda Fiopèmen.

Havia estat rumiant amb preocupació sobre Demòcrit i aquella mateixa nit, mentre dormia, just abans de l'alba vaig tenir un somni arran del qual tinc la convicció que no hi ha perill (cal dir que em vaig despertar desconcertat)1. Em va semblar de veure Asclepi en persona, era al meu costat i ens trobàvem a la vora de les portes d'Abdera. Però el déu no apareixia com se'l sol representar, afable i tranquil, sinó amb actitud exaltada i aspecte aterrador: el seguien unes serps2, una espècie de rèptils gegants que s'arrossegaven fent àmplies rosques i produint xiulets esfereïdors com els dels congostos solitaris i enclotats. Els companys que el seguien venien amb cabassos ben lligats plens de remeis. Aleshores el déu em va estendre la mà; tot agafant-la content, jo el suplicava que anéssim junts i que no em fallés en el tractament. Ell va dir: –Ara com ara, no tens cap necessitat de mi. Aquesta serà la dea que et guiarà, que és compartida entre els immortals i els mortals.
Jo doncs em giro i veig una dona bella i alta, amb el cabell lligat de manera senzilla i un vestit magnífic; els ulls li brillaven d'una llum tan cristal·lina que semblava llambreig d'estels. El déu se'n va anar i aquella dona, agafant-me el canell amb energia i tendresa, em dugué amablement per la ciutat. Quan érem a prop de la casa on jo pensava que hi havia la recepció preparada, se'n va anar com un fantasma i va dir més o menys: –Demà et veuré a casa de Demòcrit.
Quan ja s'havia girat, vaig preguntar: –Si us plau, noble senyora, qui sou, com us dieu?
Sóc Veritat –digué– i aquesta, que veus que va amb mi– i de sobte va aparèixer una altra dona, també molt bella, però aparentment més altiva i impetuosa –es diu Opinió i viu entre els abderites.
Quan doncs em vaig despertar la meva interpretació del somni va ser que a Demòcrit no li cal un metge, atès que justament el déu de la curació se'n havia anat per no haver trobat matèria per curar, i que la veritat del bon estat de salut de Demòcrit és amb ell, i en canvi l'opinió segons la qual ell ha emmalaltit és entre els abderites. Confio que això sigui cert, i és així, Filopèmen, no rebutjo els somnis, especialment quan contenen certa coherència. D'altra banda medicina i divinació tenen estret parentiu ja que que ambdues arts són filles del mateix pare, Apol·lo, també avantpassat nostre, capaç de pronosticar malalties presents i futures i de curar malalties presents i futures3.

Salutacions.

[Oeuvres Complètes d'Hippocrates Tome IX, Ed. E. Littré, Paris, 1861, J. B. Baillère et Fils, pag. 338-342]

1 El somni del Pseudo-Hipòcrates en aquest àmbit té, sens dubte, una funció narrativa pròpia. Tot i així cal destacar la importància de la dimensió onírica per a la pròpia medicina hipocràtica, amb funció predictiva i diagnòstica. En el llibre sobre la dieta o els somnis (Vol. IV Loeb Classical Library, pàg. 420) trobem: «Aquell qui coneix correctament els senyals que apareixen quan dormim es troba que tenen una important influència sobre totes les coses. En efecte quan el cos està despert l'ànima és al seu servei i mai és ama de si mateixa, però divideix la seva atenció entre moltes coses, l'assignació d'una part a cada facultat del cos a l'oïda, a la vista, al tacte, a caminar, i per a activitats de tot el cos; però la ment no es deu a ella mateixa. Quan en canvi el cos està en repòs, l'ànima, es posa en marxa i desperta, administra la seva pròpia llar, i ella sola fa totes les activitats pròpies del cos. El cos quan està dormit no té la percepció, mentre l'ànima, ben desperta, té coneixement de totes les coses -veu el que és visible, sent el que és audible, passeja, toca, sent dolor, reflexiona. En una paraula, l'ànima du a terme totes les funcions del cos durant el son. El que, per tant, sap com interpretar correctament aquestes activitats té una saviesa gairebé completa.» Hipòcrates insisteix d'altra banda (pàg. 421) que hi han uns somnis «divins, que prediuen a les ciutats o als particulars coses dolentes o bones», i uns altres on l'ànima prediu «símptomes físics, d'excés, d'afartament o d'esgotament, de coses naturals, o canvi cap coses a què no hi ha costum». Els somni d'Hipòcrates semblaria doncs ser de la primera categoria. Y. Hersant observa amb subtilesa que es tracta del somni d'un metge, no d'un pacient i té valor de símptoma i alhora de premonició: revela la situació actual de Demòcrit i l'evolució futura d'Hipòcrates respecte a ell.
2 La serp és l'emblema de la medicina (ja hem vist el bastó de xiprer en el detall de la processó de Cos). El déu Asclepi s'havia reencarnat en un rèptil.
3 Apol·lo, pare d'Asclepi, matant Pitó (el serpent), fa seu l'oracle de Delfos i el do de la divinació. D'altra banda havia rebut el do de la curació del centaure Quiró. Veiem doncs que Apol·lo i Asclepi comparteixen símbols i funcions.

Cap comentari:

Publica un comentari