Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

15 de juliol del 2011

Pau Silenciari: Antologia Palatina V, 218

A Rodope

Rodope, anem a robar els besos, de la deessa
de Xipre el dolç artefacte, motiu de baralles.
És bonic amagar-nos fugint de l'ull furgador de les guàrdies:
més dolç és el llit il·legal que el legítim.

(Antologia Graeca Epigramatum Palatina cum Planudea. Ed. H. Stadtmüller, Lípsia, 1894. Vol. I, V, 218)

13 de juliol del 2011

Eustaci Macrembolites: Els amors d'Hismine i Hismínies (I, 4-5.5)

El jardí de Sostenes
 
Aquest jardí tenia un encant i una voluptat desbordants, ric en plantes, tot ple de flors: els xiprers arrenglats, les murtres ombrívoles fent una pèrgola, les vinyes s'arrissaven pels raïms, les violetes sobresortien entre les fulles, amb el seu perfum enriquien la vista; les roses aquí obrien les poncelles, allà es quedaven tancades, en algun altre lloc ja estaven obertes i hi havia on s'havien pansit i havien caigut al terra. El lliri decorava el jardí, delectava l'olfacte, atreia la vista, rivalitzant amb la rosa. Si vostè n'hagués estat el jutge, no sé a quina flor hauria acordat la victòria.
Veient això, em semblava veure el jardí d'Alcinoo i ja no em semblaven un mite els Camps Elisis descrits emfàticament pels poetes: llorers, murtres, xiprers, vinyes i la resta de plantes, que decoraven el jardí -o, més aviat1, que el jardí de Sostenes presentava a la vista-, obrien les branques com els dits de la mà i, fent com una dansa, cobrien el jardí, impedint al sol d'arribar a tocar el terra, fins quan el ponent, amb les seves bufades, n'agitava les fulles. Davant de tot allò jo anava dient: “M'has lligat amb un llaç daurat2, Sostenes.”
Hi havia un pou de quatre braços amb forma circular i un sortidor com una columna al bell mig, al centre del cercle del pou. De pedra era el sortidor, pedra de cent colors. Una pàtera de marbre de Tessàlia a la seva extremitat, amb una àliga daurada a dalt, que treia aigua pel bec. La pàtera rebia l'aigua i l'àliga obria les ales com si volgués banyar-s'hi. Una cabra que acabava de parir bevia l'aigua plegant les potes anteriors; un pastor seia a prop de les mamelles, tot agafant-ne els mugrons: una bevia aigua i l'altre munyia llet blanca i, per més que aquella obrís la boca per beure, el pastor continuava munyint; la rústica copa sota d'ella, amb un forat mal tancat a la base, deixava escapar la llet acabada de munyir. Un conill assegut al marge de la font cavava amb la pota dreta i hi feia com un sortidor a la font, mullant-s'hi tot el morro.

1 Marcovich elimina τὸν κήπον ἐκόσμει ἢ μᾶλλον. F. Conca considera que no hi ha raó documental (cap manuscrit) per fer-ho. Seguim Conca.
2   Una referència homèrica a Illada, VIII, 18.

(Eustatius Macrembolites, De Hysmines et Hysminiae Amoribus Libri XI, I, 4-5.5. Munchen, 2001)

10 de juliol del 2011

Teofilacte Simocatta: Històries (Pròleg 13-16)

Però és la història universal de la humanitat que s'hauria de considerar com a mestra, ja que explica quines decisions s'han de prendre i què s'ha de ignorar, si no convé. Gràcies a la història es pot veure que els generals són molt millor preparats: ella sap ordenar les forces i com enganyar l'enemic amb una emboscada. Torna els homes més previsors, amb les desgràcies alienes i els corregeix servint-se d'altres que van fracassar; a més a més els demostra que són més feliços si actuen bé, fent créixer l'excel·lència fins a grans nivells amb pocs mitjans. És guia i suport1 per al vell, i mestre excel·lent i savi per al jove, amb l'experiència que aporta, posant, d'alguna manera, les canes a la joventut i anticipant-li els ensenyaments de la vida que venen poc a poc.
Jo també m'hi dedicaré, si bé la tasca supera les meves possibilitats, per la pobresa de l'elocució, la feblesa dels conceptes, la mediocritat de l'estil, i la barroeria de l'estructura temàtica. I si algú en el tractat hi trobés quelcom d'agradable, que l'imputi a l'atzar, i no pas a la meva art.

FI DEL PRÒLEG
1 βακτηρία: bastó, vara.

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 36-38)

9 de juliol del 2011

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 12)

Dels llatins arribats amb la convocatòria i les coses que van fer
El mes de setembre següent a la segona indicció1, Constantinoble també va conèixer -i tant de bo no hagués fet!- el llatí2 Roger de Flor, amb les seves set naus i una esquadra aliada, formada principalment per catalans i almogàvers que comptava aproximadament amb vuit mil homes; el precedia Ferran Eiximenis3, que sumava encara més homes a l'armada. Però l'Eiximenis -que era un aristòcrata- s'havia presentat per iniciativa pròpia, amb el seu exèrcit personal, per donar el seu suport en la guerra contra els perses4, si l'emperador ho volia, i a un preu determinat, és clar. Roger, ell sí, havia salpat responent a la convocatòria; era un home de mirada aterradora, ràpid quan decidia i impetuós quan actuava; vull fer-hi un breu excurs tal com m'ho han explicat, i si mai la història s'allunya dels fets veritables, que se'n reprovi no pas l'escriptor, sinó la informació rebuda.
A Ptolemaida de Síria5, quan encara existia i era una ciutat famosa, ell servia el Temple com a frare. Quan aquesta fou presa dels etíops6, com ja hem explicat en els llibres anteriors, i aquells indrets quedaren devastats, robà els bens del monestir i després d'armar uns grans vaixells, afrontà els agarens7; era un pirata molt dur i amb els seus nombrosos companys duia atacs de sorpresa. Amb la riquesa i el luxe que venien dels botins acumulats pel mar, es tornà més confiat -i els seus homes també- i deixà aquell ordre de frares i l'hàbit; amb decisió i amb les naus plenes, anà a unir-se a Frederic8, aquell que regnava sobre Sicília amb el poder que li venia del temps de Manfred9 -tot lluitant contra la seva família, s'havia rebel·lat a l'Església i, com a conseqüència, escometia guerres i batalles amb Carles10-. Li anà doncs a prestar suport amb el seu exèrcit, per un salari pactat, i, participant a l'aliança amb Frederic, durant cert temps lluità amb els seus homes al costat seu.
Quan després la guerra es va acabar, i els qui estaven en conflicte en aquell moment signaren un acord de pau referendat per un matrimoni11 -en efecte, el germà del rei prengué com a esposa Caterina; aquell també havia estat coronat rei pel papa, si bé sine terra, és a dir sense terra, i proclamat així mateix emperador universal, lligant les seves pretensions sobre Constantinoble a la seva esposa, una néta de Balduí12-, per això, com que l'església s'hi havia reconciliat, el papa va fer buscar Roger. Frederic tanmateix, que pensava que no era apropiat i sobretot no era just trair qui s'havia demostrat útil en el moment de la necessitat -tinguem en compte que hi ha la condemna immediata i espantosa a la foguera per algú que hagi trepitjat l'hàbit-, considerà oportú reservar, per a ell, gratitud autèntica i, per al el papa, condescendència amb les acusacions, i no fer-lo arrestar, però tampoc reservar-li honors; va doncs ordenar-li que se'n anés lluny a buscar-se un lloc segur.
Abandonat per tothom, Roger envià un nunci a l'emperador, implorant que li donés acollida, ja que, segons deia, quan el monarca ho volgués, podria disposar d'un potent exèrcit com a aliat. Realment, tal com demostrà, era valent de natura i de mentalitat guerrera; i és més: al mateix temps tenia dominada una tropa ferotge gràcies a la seva intel·ligència àgil i aguda, i també a còpia de promeses sobre els grans èxits que aconseguirien. Però l'emperador per part seva, que per necessitat ja havia començat a fer servir mercenaris, es va abocar sobre aquella situació com si fos un regal del cel i, enviant-los una butlla d'or com a garantia, acceptà Roger i el seu exèrcit tan bé que, a ell, li concedí l'honor del títol de megaduc i a més a més el casà amb la seva neta Maria filla d'Assan13; i, pel que fa als seus homes, els va satisfer amb els sous corresponents, per prestar llurs serveis en guerra. En tot cas, com s'ha dit, es menystenien les forces romanes, afeblides i disperses a occident, que buscaven llavors on donar els seus serveis i guanyar-se la vida.

1 Setembre, 1303. Els fets d'aquest capítol són narrats, amb més detall i alguns matisos diferents, als capítols 194-199 de la Crònica de Muntaner.
2 El Failler ens recorda que “els mercenaris de la Companyia Catalana són denominats en aquesta Història catalans (Κατελάνοι), almogàvers (Ἀμογάβαροι), italians o llatins.
3 Ferran Ximenis d'Arenós
4 Paquímeres vol dir els turcs. Un dels seus nombrosos anacronismes.
5 Roger era templer i es trobava, el 18 de maig de 1291, al port de Sant Joan d'Acre (és com es deia la ciutat en aquell moment). Muntaner dóna d'aquests fets una visió diferent (194). Al·lega que Roger va rebre grans quantitats de riqueses per transportar bens i persones d'Acre, a punt de ser conquerida, a Mont Pelegrí (Trípoli del Líban), i que ell els donava a l'Ordre. En tot cas, admet que hi havien veus (malintencionades, segons ell) que deien que en aquella ocasió s'havia enriquit indegudament.
6 Els egipcians, mamelucs.
7 Els musulmans.
8 Frederic II de Sicília (1302-1337), fill de Pere el gran de Constança, filla de Manfred I de Hohenstaufen.
9 Manfred I (de Hohenstaufen, 1258-1266).
10 Carles II el coix, rei de Nàpols (de la dinastia d'Anjou, 1285-1309).
11 La pau de Caltabellotta (31/08/1302) entre Frederic i Carles II d'Anjou va ser segellada amb el casament de Frederic amb Eleonora d'Anjou, filla de Carles. No és doncs cert allò que explica Paquímeres a l'incís següent.
12 El gener de 1301, Felip IV el bell va fer casar Carles de Valois amb Caterina de Courtenay, descendent de Balduí II de Courtenay, antic emperador llatí de Constantinoble. El 03/09/1301 és investit emperador per Bonifaci VIII, en l'esperança que pogués tornar a recuperar el tro de l'imperi llatí. Paquímeres aquí confon els dos esdeveniments.
13 Maria de Bulgària (Latzaura, segons l'anomena Muntaner), filla de Joan III Asan de Bulgària i d'Irene Paleologina.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999)

2 de juliol del 2011

Eustaci Macrembolites: Els amors d'Hismine i Hismínies (I, 1-3)

La ciutat d'Euricomis és plena de prosperitat, entre d'altres coses, perquè la cenyeix el mar, l'envolten els rius, és rica de prats ufanosos, gaudeix de luxes de tota mena, però respecta els déus: més que Atenes, és tota un altar, tota un sacrifici, una oferta als déus. Convoca les celebracions, obre les festes, duu els ritus pertinents a Zeus i la resta de divinitats. Justament a Euricomis eren les festes de Zeus i es feia el sorteig dels heralds. És una tradició i una llei no escrita de la ciutat: quan hi ha la celebració sagrada, es fa un sorteig entre els solters de les millors famílies de la ciutat i a qui li toca és enviat com a herald, amb el cap coronat de llorer, a la ciutat que es tria per sorteig.
Doncs, benvolgut gran capità1 meu, em tocà el sorteig i vaig ser el sacre herald coronat, destinat a Aulicomis. Vaig sortir del santuari, amb el cap coronat de llorer, la túnica sagrada, el calçat venerable; la gent m'acollí amb un seguici multicolor, ple de llums, saltiris2, deies, cants de comiat, tota la sagrada processó. La ciutat estava doncs expectant i tota al voltant meu: qui em saluda efusivament, qui m'abraça, qui se'm posa davant fent un ball, qui broda un cant triomfal. Veient-ho, hauríeu dit que jo, l'herald, estava sent submergit per un riu turbulent i impetuós. Una frase sola arreu de la ciutat: “Hismínies és un herald, i no està d'herald a un lloc qualsevol, sinó a Aulicomis.”
Hi vaig arribar doncs; per què filosofar del que em va passar mentrestant? Bon senyor, vaig arribar com a herald i hi vaig ser acollit no pas com a un herald, ans com un déu: acudeix la gent, decoren els carrers, escampen garlandes de murta pel terra, impregnen l'aire amb aromes, ruixen els presents amb gotes de roses. M'envolten, iniciant allà mateix una esplèndida dansa en rotllana, com els deixebles també envoltaven Sòcrates. Tothom m'estira, perquè es pensa que és una sort si m'allotjo a casa seva, ja que soc, segons ells, un herald enviat d'una ciutat important per unes qüestions importants. Sostenes se'n va sortir amb la seva: se'm dugué amb el carro que tenia i em portà a casa seva: em dedicava un tracte cortès ple de generositat i em portà al seu jardí.

1 Χαρίδουξ. Caridux. És un àpax.
2 Κυμβάλων.

(Eustatius Macrembolites, De Hysmines et Hysminiae Amoribus Libri XI. I, 1-3. Munchen, 2001)