[Per ajudar-vos a
interpretar aquest poema, altrament terriblement hermètic, us en
donaré la clau: és el Barlaam i Ioasaf i, més precisament,
un dels nou apòlegs que es troben encaixats en el text. Es
tracta del Caminant i l’Unicorn – avui conegut sobretot en la
seva versió zen, justament a través del Barlaam i Ioasaf – que
s’ha escampat a totes les literatures del món. Us el reprodueixo
resumit, tal com apareix en l'article de Sílvia Ronchey Quan Buda era un sant cristià,
presentat fa dos mesos:
Un home és perseguit
per un unicorn embogit. En la fugida rellisca i cau a un barranc. Tot
precipitant, aconsegueix agafar-se a un arbust. Mirant avall, però,
s’adona que dos ratolins, un blanc i l’altre negre, n’estan
rosegant les arrels. Al fons del barranc veu un drac que l’espera
amb la gola oberta. Examinant el punt on es recolza amb els peus, veu
quatre caps de serps que surten de la paret de roca. Aixeca els ulls
i veu que està regalimant mel de les branques de l’arbust. Deixa
de pensar a tota la resta i es concentra en la dolçor d’aquella
gota de mel.
Com
tots els apòlegs del Barlaam, es pot interpretar de moltes maneres.
La que ens dóna Files n'és una, però no necessàriament la
definitiva. I ara el poema.]
La imatge de la vida
Dolçor amunt, podrimer
avall;
Vida humana, per què
esbatanes la boca en va?
Mira a dins teu, no només
aquest nèctar:
que el ratolí allà a sota,
a les fosques,
no privi l'arbust de l'alè
de la vida,
i no caiguis a la boca del
drac,
no et moris o et
dissolguis, sense esperança.
És l'agror, no pas la
dolçor, el que fa
albirar el cel a qui mira
amunt.
[Manuelis Philae Carmina.
Ed. E. Miller, Paris, 1855-1857, pàg. 126]
