Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (14)

  D'altra banda,vull fer memòria d'un altre aspecte de l'animadversió en contra meu; així que, faré com força sovint, és a dir insultar-me a mi mateix també en relació a això, autoinculpar-me i renyar-me.

  En el desè mes de l'any, crec, tal com ho calculeu vosaltres (em sembla que l'anomeneu Loos¹), era la festa d'aquest déu patri i calia presentar-se plens de fervor al santuari de Dafne. Doncs bé, jo hi vaig anar, sortint del temple de Zeus Casios, convençut que allà gaudiria com mai d'una demostració de prosperitat i ambició de part vostra. En conseqüència m'imaginava una processó, figurant-me com en un somni, uns sacrificis, unes libacions, uns cors, uns encensos en honor del déu, uns efebs voltant el santuari preparats espiritualment de manera digna del déu i vestits amb senzillesa elegant. Quan tanmateix vaig entrar al santuari no hi vaig trobar encensos, ni coques, ni víctimes sacrificials. En realitat en aquell moment em vaig sorprendre, però vaig pensar que em trobava fora del santuari i que vosaltres esperàveu una senyal meva, per reverència a mi, com a Pontífex Màxim. Tanmateix, quan vaig preguntar al sacerdot què oferiria la ciutat en sacrifici celebrant la festa anual en honor del déu, em va respondre: «Sóc jo que he portat una oca de casa meva, la víctima del sacrifici per al déu, la ciutat de moment no té res de preparat.»

   Aleshores jo, el busca-raons, vaig pronunciar un discurs molt dur davant el senat, que potser no és descabellat recordar ara:

   «És terrible que una ciutat important com aquesta sigui tan gasiva amb els déus, com ni una aldea de les regions més remotes del Pont. Amb la quantitat de sòl públic de què disposa², ara que ve per primer cop la festa anual del déu, tot just després que els déus han esvaït el núvol de l'ateisme, la ciutat no ha aportat ni una gallina en nom propi quan, ella especialment, tenia l'obligació de fer un sacrifici, fins i tot d'un bou per tribu i, si hi havia dificultats, oferir per part seva un brau en nom de tots. A cada cada u de vosaltres, en la seva vida privada no li sap greu gastar en banquets i celebracions i em consta que molts dilapideu un dineral en els banquets del Maiumà³, mentre que pel vostre bé i el de la ciutat ningú, cap ciutadà a títol individual, ni la ciutat en nom de la comunitat, ha aportat res per sacrificar, només ho ha fet el sacerdot, que hauria hauria estat més just que tornés a casa duent-se algun tros del munt d'ofertes fetes per vosaltres al déu, crec. En la pràctica, els déus exigeixen als sacerdots que els honorin amb noblesa d'ànim i amb la pràctica de la virtut i que atenguin com cal al seu ministeri. S'adiu en canvi a la ciutat sacrificar de manera individual i comunitària, em sembla. Avui en dia tots i cada u permeteu a les vostres mullers d'emportar-se de tot de casa seva per donar-ho als galileus i com que elles alimenten els pobres a compte vostre, produeixen una gran admiració per l'ateisme en la gent que necessita aquesta mena mena de suport, que, diria, és la categoria de persones més nombrosa. Vosaltres, en canvi, que sou els primers en despreocupar-vos d'honorar el déus, no veieu l'absurditat del vostre comportament, i mentrestant cap pobre s'acosta als temples, atès que, si no m'equivoco, no hi ha res de què alimentar-se. Fins i tot quan s'organitza una festa d'aniversari, es preparen amb generositat el dinar i el sopar i els amics són rebuts davant una taula sumptuosament parada, mentre que quan es tracta d'una solemnitat oficial, en honor del déu ningú porta ni oli per a la làmpada, ni libacions, ni víctimes, ni encens. No sé com s'ho agafaria una persona com cal veient aquest comportament de part vostra. Personalment, estic convençut que als déus tampoc els agradaria això.»

   Recordo d'haver dit això en aquella ocasió i el déu va avalar les meves paraules –i tant de bo no ho hagués fet mai!– abandonant aquell raval que havia protegit durant tant de temps, desviant l'atenció dels ministres i forçant-los la mà en aquell destret. D'altra banda, us vaig fer enfadar actuant insensatament: havia d'haver callat, com van fer, crec, molts dels qui m'acompanyaven, no ficar-me on no em cridaven i no posar el crit al cel. En canvi, per impulsivitat i una llagoteria ridícula (òbviament, no heu de pensar que en aquell moment us havia dit aquelles coses per simpatia, sinó per semblar pietós amb els déus i genuïnament simpàtic amb vosaltres, que per mi és una forma de llagoteria del tot ridícula) vaig abocar de tot sobre vosaltres, en va. Així doncs, heu fet bé en venjar-vos de mi per aquells retrets i també en canviar d'escenari: jo us vaig atacar en presència de poca gent, als dominis del déu, davant del seu altar, al peu de la seva estàtua; vosaltres no, ho heu fet a la plaça davant del poble, a través de ciutadans experts en gracietes d'aquest estil. I tot sigui dit⁴ qui fa les gracietes s'associa amb qui les escolta i qui es diverteix prestant orella a les calúmnies, gaudint –si bé no tan activament– del mateix divertiment de qui les formula, en comparteix la culpa. Doncs vosaltres heu estat explicant i escoltant arreu per la ciutat totes les bromes sobre aquesta estúpida barba i sobre aquell que ni tan sols va saber demostrar un tarannà amable, ni el demostrarà; el fet és que no duu un estil de vida com el que vosaltres heu tingut sempre i que voldríeu veure reflectit també en qui deté el poder.

1 Agost.

2 Μυρίους κλήρους γῆς ἰδίας κεκτημένη. Sembla referir-se segon C. Prato (nota a pàg. 143) al sòl propietat de la πόλις.

3 Festa tradicional a Antioquia, durant el mes de maig.

4 εὖ γὰρ ἴστε.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 60-66]