La
negociació amb el habitants de Lucca i l'alliberament dels
hostatges
A totes
aquestes invectives Narsès contestà: “No sou doncs vosaltres els
culpables de la mort d'aquesta gent, aquells qui els ha menystingut i
abandonat? És evident que jurar en fals i violar un tractat com si
res és una política que no us ha beneficiat. Però si encara esteu
disposats a saber-ne més sobre què us convé fer i posar en
pràctica els pactes, encara sou a temps: aquella gent reviurà i
nosaltres no farem mal a la ciutat. Si és que no, ja no caldrà que
us dolgueu d'ells, més aviat vigileu de no patir tots vosaltres la
mateixa sort.” En sentir això, els luquesos pensaren que els
estava enganyant i que els volia fer beure a galet amb allò de
ressuscitar gent ja enterrada. És veritat que aquelles paraules eren
enganyoses, però no com ells imaginaven. Sigui com sigui, s'hi van
avenir de bon grat i van jurar que si veien els ostatges amb vida, es
lliurarien immediatament, així com també lliurarien la ciutat, per
fer-ne el que ell volgués. Això perquè, ja que era una cosa
impossible, si més no, s'espolsarien culpabilitats i passarien a
tenir la raó. Aleshores Narsès
va fer cridar els presoners tots alhora i els va ensenyar, sans i
estalvis, als compatriotes que, en veure'ls, quedaren astorats, com
és normal, per la inversemblança d'allò que que veien. Però ni
tan sol així, no tots ells opinaven que s'havia de complir els
pactes, sinó que també hi havia qui s'hi negava. Com que ja tenien
els supervivents i el dolor i l'aflicció s'havien convertit en
confiança, de nou tornaren a allò d'abans – talment com la
turbamulta que
eren – i agafava força la deslleialtat. Davant tanta ximplesa a
què havia arribat aquella gent Narsès va ser molt generós: els
deixà estar i els envià a casa seva, a més a més, sense cobrar
cap rescat ni exigir a la ciutat cap altre compromís. I amb els
Luquesos desconcertats i dubitatius sobre per què havia fet això,
“No estic acostumat”, digué, “a vantar-me de pallassades i
esperances mesquines. Crec que, encara que sense això, si no us
rendiu ara mateix, voluntàriament, us venceran aquestes.” I els
ensenyava les espases mentre parlava. Els homes aquells, després de
ser alliberats i tornar amb els seus, quan acudien a una reunió,
elogiaren d'allò més Narsès: es recordaven de la seva cordialitat
amatent envers ells, i, en veu baixa, anaven dient pertot arreu que
era cortès i afable i que actuava amb generositat aplicant la
justícia. Aquells discursos no trigarien gaire a tenir més eficàcia
que les armes, estovant els més impulsius i volubles entre el poble,
fins a arribar persuadir la majoria a acceptar les propostes dels
romans.
[Agathiae
Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I,
13]
