Els francs
El
poble franc és en efecte limítrof i adjacent amb Itàlia. Serien
els antigament anomenats germanis. I és evident, ja que viuen a la
conca del Rin i a les regions veïnes, ocupen així mateix la major
part de la Gàl·lia, que antigament no tenien i que van adquirir
després, i Massàlia, una colònia iònica1.
El cert és que aquesta ciutat va ser fundada per colons Foceus que
van marxar sota l'embranzida dels medes, quan el rei de Pèrsia era
Darios2
fill d'Histaspes; i ara ja no és grega i s'ha tornat bàrbara. Van
deixar l'antiga forma de govern i segueixen les tradicions dels
dominadors3.
I ara no sembla tenir gaire menys reputació que al temps dels seus
antics colons.
Els francs
no són nòmades com per exemple altres pobles bàrbars, sinó que
fins i tot utilitzen, en la majoria d'aspectes, el sistema polític
de Roma, i les lleis també, que són les mateixes; pel que fa a
altres aspectes, tenen tradicions similars a les nostres en els
contractes, el matrimoni i la religió. Són de fet tots cristians,
fidels de la recta fe: a les ciutats hi tenen governadors i sacerdots
i celebren les festes gairebé com nosaltres; si més no a mi, em
sembla que, a la seva manera, són força respectables i d'allò més
ben educats i que les diferències no són més que l'abillament
bàrbar, i les peculiaritats lingüístiques. El fet és que els
admiro d'allò més per moltes coses bones que tenen, entre d'altres,
la justícia i la concòrdia que regnen entre tots ells. Per exemple:
sovint en el passat, però també a la meva època, quan, ara tres,
ara fins i tot més reis han compartit el poder, en cap ocasió s'han
fet la guerra, i han estat capaços de no tacar la pàtria amb la
sang dels seus propis germans. Amb tot, quan apareixen grans poders
iguals enfrontats, és inevitables que sorgeixin actituds rígides i
arrogants, i neixen, naturalment, gelosies i ambicions, així com
altres infinites frenesies generadores de lluites i desordres. Sigui
com sigui, a ells, no els esdevé res de semblant, per molta divisió
que hi hagi del poder. Ara bé, si mai es dona el cas d'un conflicte
entre monarques, tothom es desplega al camp de batalla com si fos per
a lluitar i dirimir la qüestió amb les armes i, tot seguit, pren
posició davant de l'enemic. Quan els exèrcits es troben cara a
cara, abandonen l'hostilitat recíproca allà mateix, la canvien per
la concòrdia i insten els seus reis a dirimir les diferències amb
un judici i, si no, a combatre en un duel individual, jugant-se-la
ells dos, atès que no és conforme a la llei divina ni a la tradició
fer malbé o destruir el bé comú per culpa dels odis personals.
Així, tot seguit trenquen files i deixen les armes. Seguidament
tornen la pau i la cordialitat, les relacions amistoses i la
col·laboració i el perill s'esvaeix.
És a dir doncs que
el súbdit franc és honest i ama la seva pàtria, i el seu governant
és benèvol i persuasiu, quan cal. Per les mateixes raons doncs,
també compten amb una sòlida potència militar i amb unes lleis
estables, no perden cap dels territoris propis, malgrat tots els que
van adquirir. Precisament els pobles que conreen justícia i
solidaritat, fan l'estat pròsper, durador i molt poc vulnerable a
l'enemic.
1 Agaties
es refereix a l'origen de Massàlia (Marsella), fundada per colons
de Focea, ciutat iònica, els mateixos que fundarien Emporion.
3 τῶν κρατοῦντων. De l'imperi.
[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 2]
