Barlaam i Joasaf: Llibre sisè (3) La trompeta de la mort i Les quatre capses

  Contestà llavors Ioasaf: “Vell venerable, parlant de mi, amb deler i amor incontenibles procuro escoltar alguna idea nova i benigna i el foc que crema, terrible, en el meu cor m'esperona a investigar certes qüestions fonamentals. No he trobat fins avui una sola persona capaç de satisfer-me en això. Si trobés algú, savi i docte, i escoltés paraules de salvació, no les deixaria a la mercè dels ocells, crec, o de les feres, ni seria dur com les pedres, com tu dius, ans les acolliria amablement i en tindria cura a consciència. I tu, si saps quelcom semblant, no m'ho amaguis, explica-m'ho. Car quan vaig sentir que venies d'una terra llunyana, la meva ànima es va alegrar, em vaig sentir optimista per la trobada amb tu. Per això, t'han dut aquí sense esperar i t'he acollit amb cortesia, com un amic o un coetani, si és que no m'equivoco en tenir-hi expectatives.

  Barlaam digué: “Heu fet bé, d'acord amb la vostra magnanimitat reial, perquè no us heu cenyit a la meva aparent insignificança, sinó que heu seguit la il·lusió que s'hi amaga.

Apòlegs de la trompeta de la mort i de les quatre capses

 Vet aquí una vegada un rei gran i famós¹. Un dia, mentre anava amb una carrossa tota decorada amb or, acompanyat per una escorta tal com escau a un rei, se li van apropar dos homes amb les túniques esquinçades i brutes, els rostres emaciats i d'allò més pàl·lids. Era conscient que aquests homes tenien les carns consumides perquè mortificaven el seu cos practicant la dura disciplina ascètica; i només veure'ls, baixà de la carrossa, es deixà caure de genolls al terra i, quan tornà a aixecar-se, els abraçà, tot besant-los afectuosament. Però, això no va caure gens bé als alts dignataris i funcionaris de cort, a qui els semblava que havia actuat de forma indigna de la categoria reial. No gosant retreure-li-ho personalment, demanaren al seu germà de sang que digués al rei que no deshonrés així la corona reial. Aquell explicà això al germà, tot criticant-ne l'actuació sense solta ni volta, però el rei li donà una resposta que el germà no pogué entendre. El rei tenia el costum següent quan decretava una sentència de mort per a algú: li enviava un herald a la porta amb una trompeta amb aquesta funció específica; tothom que en sentia el toc sabia que aquell home havia estat condemnat a mort. Al vespre doncs el rei envià la trompeta de la mort a sonar davant de la porta de casa del seu germà. En sentir-la, l'home va caure en la desesperació, va fer testament i es passà tota la nit plorant i gemint. L'endemà, vestit amb el negre del dol, anà amb la dona i els fills a la porta del palau, entre plors i laments. El rei el va fer venir i en veure'l tan afligit li la dir: 'Ets ben ximple si has tingut por de l'herald del teu germà, del teu mateix sang, del teu mateix rang, contra el qual saps de no haver fet res de mal! Com m'has pogut retreure la càlida acollida dels heralds del meu déu que, amb més suavitat que la trompeta, m'anunciaven la mort i la temuda vinguda de l'amo, contra qui sé d'haver fet molts pecats i ben grans? Vet aquí doncs que he denunciat justament així la teva insensatesa, exactament com aviat denunciaré el disbarat de qui et va recomanar blasmar-me.' Així, doncs respectà i ajudà el seu germà i el deixà tornar a casa.

  Després demanà quatre capses de fusta²; dues les va far recobrir totes d'or, col·locant-hi uns ossos fètids i les tancà amb sivelles daurades. Les altres, les va fer envernissar de pega i brea, omplint-les de pedres precioses, perles i tota mena de perfums, i les va tancar amb cordill de crin. Va fer venir llavors els notables que l'havien criticat per l'acollida d'aquells homes i els ensenyà les quatre capses i els reptà a avaluar quin valor tenien unes i altres. Ells estimaren que les dues capses daurades tenien el màxim valor: 'Car en aquestes, hi deu haver diademes i cinyells reials; i les envernissades de pega i brea són de poc valor, miserables i tot' van dir. El rei els replicà: 'Sabia que diríeu això, perquè us fixeu en sensacions superficials, amb ulls superficials; però no ha de ser així, la vàlua o la barator dipositades a dins s'han de mirar amb els ulls de dins.' Dit això, va ordenar que s'obrissin les capses daurades; i en ser obertes, s'alliberà una terrible ferum acompanyada per un espectacle repugnant. Digué llavors el rei: 'Aquest és l'aspecte real de qui s'embolcalla amb l'elegància i la glòria, tot arrogant per la fama i el poder, però fètid per dins de mort i maldat.' Després, ordenà d'obrir també les capses cobertes de pega i brea, alleujant tothom present amb la gràcia i el perfum d'allò que hi havia dins. I els va dir: 'Sabeu què recorda això? Recorda aquells pobres homes, vestits amb túniques míseres, uns homes de qui vau mirar només l'aspecte exterior, per qualificar d'insolència la meva genuflexió a la seva presència. Mes jo, albirant amb els ulls de l'esperit la seva vàlua i la bellesa de les seves ànimes, vaig ser enaltit per llurs carícies i els vaig considerar superiors a qualsevol corona, qualsevol porpra imperial.' I així, mortificats, els ensenyà a no deixar-se enganyar per l'aparença exterior i a confiar en la reflexió. Vós heu actuat sens dubte com aquell rei pietós i savi, acollint-me amb il·lusió, sobre la qual, crec jo, no us enganyareu.”

  Llavors Ioasaf li va dir: “Tot allò que expliques és certament bonic i coherent, però m'agradaria saber qui és el teu amo, a qui dèieu que us referíeu al principi del relat del sembrador aquell.”

[FI DEL SISÈ LLIBRE]

1 Primera paràbola. Comença aquí la primera d'una sèrie de deu paràboles, d'origen divers, més aviat oriental, que s'insereixen en el text principal. Són ja presents no només en el Belavariani (model georgià sobre el qual es construeix la versió grega), sinó ja en la versió àrab de la qual deriva la versió georgiana. Aquesta primera paràbola consta en realitat de dues encaixades: la de La trompeta de la Mort i la de Les quatre Caixes. L'origen d'aquests relats no és del tot clar, tot i ser segurament oriental.

2 Incia aquí la segona paràbola que en aquest cas queda encaixada en l'anterior. És una paràbola que ha tingut molta fortuna en la literatura occidental, car la trobem reproduïda en diferents formes. Per exemple, en el Mercant de Venècia (II, 7 i 9) de Shakespeare i en el Decameron de Boccaccio (X, 1).

[Die Schriften des Johannes von Damaskos VI/2, Historia animae utilis, Edit. Robert Volk, De Gruyter, Berlin, New York, 2006, pàg. 53-59]

Barlaam i Joasaf: Llibre sisè (2)

  Quan doncs va venir Barlaam, després que li desitgés la pau segons la usança, el convidà a asseure's. Un cop sortit el tutor, Ioasaf digué al vell: “Mostra'm la pedra preciosa; el meu tutor em va dir que me n'explicaries les meravelles i les propietats miraculoses.”

  Barlaam començà així a debatre amb ell: “Majestat, no seria just parlar-vos falsament o amb superficialitat davant de tan altes expectatives. Tot allò que us va explicar el vostre tutor de part meva són veritats incontestables. Tanmateix, sense rebre una prova de la vostra sensatesa, no és lícit revelar-vos el misteri. Ja que diu el meu amo: El sembrador anà a sembrar; i en la sembra, unes llavors van caure al sender, llavors van venir els ocells i se les menjaren. Unes altres van caure entre les pedres, on no hi havia gaire terra, brotant immediatament per no tenir terra profunda i quan es llevà el sol s'escalfaren i s'assecaren per no tenir arrel. Unes altres encara van caure a la bardissa; van créixer els esbarzers i les ofegaren. Unes van caure a la terra bona i van donar fruit multiplicat per cent¹. Si trobaré terra bona i fèrtil en el vostre cor, hi sembraré tot seguit la llavor divina i us revelaré el gran misteri; mes si és rocosa o bardissenca o si pel sender hi passa tothom, és certament millor no sembrar la llavor de salvació per deixar-la a la mercè de les aus i els animals: davant d'aquests, tinc del tot prohibit deixar-hi les perles. Però, amb vós estic convençut que es donen les millors condicions, aptes a la salvació, i que veureu la pedra de valor inestimable i gràcies al resplendor de la seva llum tindreu així mateix l'honor de ser llum i donareu fruit multiplicat per cent. Per vós, de fet, he escomès aquesta empresa, he recorregut un llarg camí, per mostrar-vos allò que mai no vau veure, per ensenyar-vos allò que mai no vau sentir.”

1 Mt. 13.3-8.

[Die Schriften des Johannes von Damaskos VI/2, Historia animae utilis, Edit. Robert Volk, De Gruyter, Berlin, New York, 2006, pàg. 51-53]

 

Barlaam i Joasaf: Llibre sisè (1)

  Hi havia doncs en aquella època un monjo, savi en allò diví, ple d'equilibri en els actes i en les idees, que practicava la vida monàstica al seu més alt nivell de perfecció. D'on venia, de quin país era, no ho sé pas, però habitava alguna de les terres ermes de Senaar¹ en la perfecció del do del sacerdoci. Barlaam, es deia així aquell vell home, assabentat per una revelació divina d'allò que succeïa al fill del rei, sortí del desert i tornà a les terres habitades. Llavors, es canvià d'hàbit i s'embarcà en un vaixell, arribant al regne de l'Índia i, fent-se passar per mercader, arribà a la ciutat on justament el fill del rei tenia el seu palau. Llavors, durant uns quants dies investigà detalladament sobre ell i sobre quina era la gent del seu entorn.

  L'informaren que el tutor, de qui ja hem dit, tenia especial familiaritat amb el jove, i així l'encontrà personalment i li va dir: “Us² volia conèixer, senyor, perquè sóc mercader: vinc d'un país llunyà i tinc una pedra de gran valor, que mai no n'he vist una d'igual, i que no he ensenyat a ningú fins al dia d'avui. Ara ja us la mostraré –atès que em sembleu una persona intel·ligent i sensata– car em podeu dur a la presència del fill del rei i jo l'hi pugui donar: és sens dubte incomparablement superior a qualsevol altra bellesa, ja que és capaç fins i tot de portar la llum de la saviesa als qui tenen el cor cec, obrir les orelles als sords, donar la veu als muts, donar força als malalts; torna el seny als bojos, persegueix els dimonis, i aporta generosament a qui la té tot allò que és bo i bonic.”

  El tutor llavors li respongué: “Veig que ets un home de principis sòlids, però les teves paraules em semblen d'una presumpció exagerada. Jo no seria capaç d'explicar-te totes les pedres i les perles de gran valor que he vist! Però, amb els poders que tu descrius, no n'he vist cap ni n'he sentit parlar. En fi, ensenya-me-la i, si és com tu dius, la portaré al fill del rei que et recompensarà amb honors i dons amb escreix Però, si no m'ho asseguro veient-ho amb la mirada veraç dels meus ulls, no puc explicar al meu rei i senyor totes aquestes meravelles sobre quelcom poc segur.”

  I Barlaam li replicà: “Teniu raó dient que no heu vist ni sentit mai un poder i unes propietats semblants. L'explicació que us he fet no tracta d'una qüestió qualsevol, sinó de quelcom gran i miraculós. I atès que ho voleu sentir, escolteu el que us dic. Aquesta valuosa pedra, juntament amb els poders i propietats ja esmentats, té una altra facultat: qui no té una vista penetrant i en bones condicions i un cos pur i incontaminat no la pot observar des de prop. Si algú, sense estar bé d'una d'aquestes dues coses, fita amb imprudència la pedra preciosa segurament perdrà justament la vista i el seny. Al meu parer – tinc coneixements de medicina – veig que els vostres ulls són malalts i temo causar-vos la pèrdua de la vista que encara teniu. En canvi, he sentit que el fill del rei viu en castedat i té uns ulls joves i sans: per això no m'amoïna ensenyar-li aquesta joia. No sigueu negligent doncs, no priveu el vostre senyor d'una oportunitat semblant.”

  I l'altre: “Si això és així, no m'ensenyis la pedra, perquè la meva vida està tacada per molts pecats i, tal com deies, tinc la vista malament. En tot cas com que les teves paraules m'han convençut, aviat explicaré tot això al meu rei i senyor.”

  Això va dir i, quan es presentà al fill del rei, li ho explicà tot fil per randa. L'altre, mentre escoltava les explicacions del seu tutor, experimentava una mena d'eufòria espiritual que espirava en el seu cor i, com si tingués l'ànima plena de Déu, manà que li duguessin l'home aquell immediatament.

[CONTINUARÀ]

1 Cesaretti & Ronchey ens recorden que podria ser Shinar a la Mesopotàmia, o l'homònim territori a entre Egipte i Etiòpia o bé la terra de Sarandib, a Ceylon.

2  En el discurs de Barlaam, faig servir el vós, perquè s'adreça a l seu interlocutor amb κύριε, amb el mateix criteri que quan algú s'adreça al rei amb βασιλέυ.

[Die Schriften des Johannes von Damaskos VI/2, Historia animae utilis, Edit. Robert Volk, De Gruyter, Berlin, New York, 2006, pàg. 48-51]

Pau Silenciari: Antologia Palatina, V 245 (246)

Tendres els besos de Sapfos, tendre n'és el trenat

  de braços nivals, tendres totes les parts.

Però l'ànima és de rígid acer, atès que l'amor

  li arriba als llavis només, la resta és de Virginitat.

Qui ho podria suportar? Potser algú, qui ho toleri

  tolerarà fàcilment la set de Tàntal.

[Anthologia Graeca Epigramatum Palatina cum Planudea. Ed. H. Stadtmüller, Lípsia, 1894. Vol. I, V, 245]